Així queda el mateix vestit de Zara a una noia amb talla XXL i a una altra amb XS: “Per a algú curvy és realment difícil trobar talla a la botiga”

Zara. Dia de shopping. Trobes aquell vestit que no has parat de veure a Instagram. Revises el penjador amb il·lusió buscant la teva talla i… per sorpresa de ningú, només hi ha S, M i L. I què passa amb aquelles que, com tu, porten talles més grans o més petites? Doncs que, una vegada més, es veuen obligades a comprar la roba directament a través del web, sense ni tan sols tenir una foto d’una model amb un cos similar com a referència. I quan el paquet arriba a casa i, per fi, et proves les peces, comproves, resignada, que la majoria no estan pensades per a siluetes de talles grans o petites.

Aquest tipus d’històries són cada vegada més habituals a les xarxes socials, on moltes usuàries reivindiquen la necessitat d’una indústria més inclusiva amb tot tipus de cossos. Sembla increïble que aquesta qüestió continuï sent una de les grans assignatures pendents del món de la moda en ple 2026, però només cal entrar a qualsevol botiga d’Inditex o similars per comprovar-ho.

El problema té, a més, dues vessants: d’una banda, l’absència d’un ventall de talles ampli a les botigues físiques, que impedeix provar-se les peces abans de comprar-les “a cegues” per internet; i, de l’altra, la manca de patrons que s’adaptin als diferents tipus de cossos (i el resultat fallit dels quals són dissenys en què és impossible pujar la cremallera o mantenir l’escot al seu lloc).

Les influencers Kristina Zias i Ashley Torres no es cansen d’insistir en aquesta qüestió i recentment han anat de compres per denunciar davant la càmera que el mateix vestit de Zara que funciona en una talla XS no serveix per a una XXL. “El mateix emprovador, realitats diferents. Com a noia curvy, és realment molt difícil entrar a una botiga i trobar-hi la teva talla”, explica Kristina Zias al vídeo, que ja s’ha fet viral.

No és la primera vegada que fan l’experiment juntes, però el resultat és sempre força similar: pantalons que no tanquen a la cintura, vestits que queden excessivament curts o tops amb escots que no tapen el pit de les noies de talla gran i, en canvi, s’adapten bé a una figura més petita.

“És, sincerament, per riure. Descoratja provar-te peces que, tot i ser de la teva talla, no encaixen ni remotament. Recordeu: la culpa és de la roba, no dels vostres cossos. Tot el que demano per Nadal és poder comprar a les mateixes botigues que les meves amigues!”, explica en una altra publicació la creadora de contingut.

La seva denúncia se centra especialment en les peces més ajustades a la silueta, les costures i formes de les quals no li queden bé tot i ser de la seva talla. Per això es veu obligada a posar a la cistella camises fluides, pantalons amples o vestits més voluminosos, l’absència de formes dels quals s’adapta a una varietat més gran de cossos. El problema, insisteix, és en les peces més de tendència, més originals o més sexys, que semblen reservades només als cossos normatius.

Més enllà de comparacions i talles, aquest exercici torna a posar sobre la taula una veritat incòmoda però necessària: no hi ha cossos equivocats, sinó peces mal pensades. La moda hauria de ser un espai de joc, expressió i gaudi per a totes, independentment de la talla, i no una font de frustració o culpa. Perquè cada cos és vàlid, bell i digne de veure’s reflectit als aparadors, als emprovadors i a les campanyes de moda. Apostar per un tallatge inclusiu no és una concessió, sinó una responsabilitat: la de recordar que la diversitat corporal no és una tendència, és la realitat.