Les glaceres europees retrocedeixen, es desglacen, desapareixen a poc a poc a mesura que les temperatures pugen i, paral·lelament, la Línia d'Equilibri Glacial (LEG), l'horitzó on les pèrdues i els guanys de gel es compensen -i les glaceres es mantenen-, se situa cada vegada a més altitud. No és un fenomen exclusiu del continent, sinó que es produeix a escala mundial: també es desglacen les superfícies glaçades de l'Himàlaia, Groenlàndia i l'Antàrtida. El que passa és que a Europa va més ràpid i als Pirineus, on persisteixen les últimes glaceres ibèriques, la situació és terminal: el 2050 aquest paisatge serà només un record, segons tots els escenaris climàtics.

«Totes les glaceres europees estan retrocedint, amb l'excepció d'algunes del nord de Noruega. Als Alps, que és la zona amb més glaceres d'Europa, el retrocés és fort, tot i que encara queden masses de gel importants. Als Pirineus, en estar més al sud i ser més baixos, la situació és extrema: les glaceres estan ­gairebé desaparegudes, es pot dir que són glaceres en fase terminal». El diagnòstic el fa Juan Ignacio López-Moreno, investigador de l'Institut Pirinenc d'Ecologia (IPE), dependent del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), l'equip del qual segueix des del 2011 l'evolució de la glacera del Mont Perdut, la més gran de les pirinenques, i analitza la conversió de les glaceres en geleres, tot això posat en relació amb el canvi climàtic.

«Aquest retrocés es va iniciar al final de la Petita Edat del Gel (PEH), a mitjans del segle XIX, i des del 1970 fins als anys dos mil hi ha hagut un retrocés molt important», detalla López-Moreno. Després, el retrocés ha continuat, però a un altre ritme «i, en alguns casos, com que són glaceres tan petites, a les més altes, o a les situades en zones amb molta alimentació de neu, aquest procés s'ha desaccelerat, encara que aquesta reacció era esperable. Les glaceres responen al clima, però arriba un moment en què responen més a la topografia, a la protecció de la radiació solar», conclou l'investigador, que afegeix que, en els últims set o vuit anys, «s'ha perdut entre una quarta i una cinquena part del volum de gel» a les glaceres dels Pirineus. La del Mont Perdut, en concret, «ha reduït una mitjana de sis metres el seu ­gruix de gel des del 2011. Això, en glaceres que tenen un gruix màxim de 30 o 40 metres i en vuit anys d'estudi, és molt», assegura.

Tendència al retrocés

La pèrdua no és constant, sinó que registra oscil·lacions, però la tendència és de retrocés. «Alguns anys són molt negatius i, d'altres, bastant positius, com el 2018, en què va nevar molt a l'hivern i a la primavera, i no va ser un any particularment càlid, de manera que fins i tot va créixer el volum de gel», explica López-Moreno. Ofereix algunes dades molt il·lustratives: de les 39 glaceres que hi havia als Pirineus el 1984 es va passar a 22 el 2008 i a només 19 el 2016, la qual cosa va suposar una reducció de la superfície glaciada de 810 a 306 hectàrees entre 1984 i 2008, i a 242 el 2016. «Han desaparegut moltes glaceres en els últims anys, o han passat a ser geleres, i la majoria de les que queden són molt petites», resumeix l'investigador de l'IPE.

A més llarg termini, situant com a referència el final de la Petita Edat del Gel, «dins de la tendència al retrocés, hi ha hagut avenços ocasionals, deguts a petits refredaments i dècades més humides, però, sobretot, períodes d'equilibri, com els anys setanta i vuitanta del segle XX», refereix Enrique Serrano, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Valladolid, que ha estudiat les glaceres pirinenques i les geleres dels Pics d'Europa. «Després ha començat un retrocés marcat i al final dels anys noranta es va produir un col·lapse, amb una pèrdua posterior molt accelerada». S'explica perquè «les glaceres pirinenques són petites i la seva resposta a la pujada de temperatures és molt ràpida, passant de les pèrdues al col·lapse. La del Mont Perdut ja té una part de gel morta, una placa que ni es trenca, ni es deforma, ni avança. La de La Maladeta ha perdut algun any fins a 40 metres de la seva llengua glacial i probablement es perdi en una dècada».

Les geleres que persisteixen en els Pics d'Europa i a Sierra Nevada, formats per gel glacial, afronten un destí similar, tot i que els factors topogràfics esmorteeixen l'efecte de l'escalfament i els atorguen una pròrroga. Així, la principal gelera dels Pics d'Europa, la del Jou Negre, no pateix una fusió molt ràpida, «en estar embotida contra la paret Nord, en una zona on rep molt poca insolació i la neu s'acumula i perdura. Però si als anys vuitanta del segle XX s'hi havia mesurat un gruix de de gel de 30 o 35 metres, els últims mesuraments que hem fet donen gruixos de vuit o nou metres», constata Enrique Serrano. «Si hi ha diversos anys en els quals nevi molt en aquest punt, la gelera estarà protegida i pot durar més», afegeix.

Les acumulacions de pedres despreses per l'erosió també protegeixen les glaceres i les geleres, que arriben a quedar sepultades, ocultes. «En el cas de les glaceres, això passa perquè, en perdre la capacitat de moviment, deixen d'actuar com a cintes transportadores, tant de gel com del material que cau a sobre, no el poden anar evacuant», indica López-Moreno. «Quan els despreniments encara formen una capa fina, acceleren la fusió, perquè les pedres s'escalfen, com passa amb els esperons rocosos que afloren en algunes glaceres, però quan adquireixen un gruix suficient esdevenen aïllant i poden fer que el gel aguanti més», puntualitza.

Pèrdua paisatgística

La desaparició de glaceres i geleres és, sobretot, una pèrdua paisatgística, coincideixen tots dos experts, ja que la seva aportació a la xarxa hidrogràfica és anecdòtica, «de menys de l'1% als Pirineus», segons López-Moreno, qui sosté que la seva absència «pot notar-se en petits canvis en torrents i en llacunes associades a les glaceres, que poden afectar els macroinvertebrats molt dependents de les característiques de l'aigua». Serrano afegeix que «localment hi haurà rierols que a l'estiu portin menys aigua, però els rius pirinencs depenen del règim nival, no de la fusió dels gels glacials». En el cas dels Pics d'Europa, «les geleres no influeixen en absolut en els rius», diu.

Per a López-Moreno, «el retrocés de les glaceres representa una pèrdua de patrimoni paisatgístic. A molts visitants els agrada que hi hagi glaceres, és un paisatge interessant. També constitueix un indicador de processos de canvi global; el seu retrocés és un clar índex que el clima s'està escalfant i les nevades estan disminuint», manifesta.`

La geòloga Rosana Menéndez Duarte, professora de la Universitat d'Oviedo i participant en el projecte Cronoantar que estudia la reculada dels gels a l'Antàrtida, aporta el context global: «En les últimes dècades el major retrocés dels gels es dona en el gel àrtic, és on es veu més clar i més ràpid. El gel marí és menys estable i davant un canvi brusc pot reaccionar de forma més immediata. Els casquets continentals també l'acusen, però el procés no és tan lineal i la disminució no és tan gran. L'Antàrtida és una gran massa de gel i té més capacitat d'assimilar els canvis».