29 de novembre de 2019
29.11.2019

Les rates urbanes viuen la seva edat d'or

L'expert nord-americà Robert Corrigan dona per fet que els hiverns més temperats han permès una ventrada anual més dels rosegadors, «que marca la diferència»

29.11.2019 | 20:38
Les rates urbanes viuen la seva edat d'or

La rata comuna o noruega viu una edat d'or. I les coses milloren per a ella amb el canvi climàtic, ja que l'augment de les temperatures suavitza els hiverns i accentua la calor dels estius: un accelerant per a la reproducció de l'espècie, ja de per si molt prolífica. Les alarmes han saltat a les grans ciutats dels Estats Units: Nova York, Chicago, San Francisco, Washington DC... però el seu ressò s'estén per tot el món com la pólvora. La presència de rates (comuna i negra) constitueix un dels motius més recurrents de queixa ciutadana en els nuclis urbans. No en va, es tracta d'un dels animals més odiats. A més, és causa de preocupació sanitària.

La crisi climàtica no és el que sosté aquest imperi, però pot ser el detonant d'una situació insostenible. Aquest feu que s'estén pel subsòl de les ciutats com un reflex tèrbol de la superfície l'hem aixecat i el mantenim els habitants urbans amb una producció ingent de deixalles orgàniques i amb els edificis en ruïnes, la xarxa de clavegueram i altres infraestructures que proporcionen un refugi confortable a les rates. Viuen sota la mateixa catifa on amaguem tot el que no volem.

L'investigador de referència sobre rates urbanes, el nord-americà Robert Corrigan, de la Universitat de Cornell (Ithaca, Nova York), amb més de trenta anys d'experiència en el seu control, sosté que l'escalfament pot haver incrementat en una ventrada anual el potencial reproductor de les rates. No sembla gaire, però representa una multiplicació exponencial de l'espècie. Una ventrada de nou cries (dins de la mitjana) genera 270 individus en un període de 30 setmanes, que són 11.907 al cap d'un any. Aquesta ventrada de més «està marcant la diferència», afirma Corrigan, que estima que en l'última dècada les poblacions de rates han crescut entre un 15 i un 20 %.

Aquesta població en creixement accelerat amplifica els problemes i els riscos que ja plantegen les rates, i que podrien augmentar, ja que, segons aquest expert, com més rates hi hagi, més menjar necessitaran i, per aconseguir-lo, es faran més visibles i més agressives.

La manca de referències i d'interlocutors fa difícil comparar el criteri i les dades de Corrigan amb la situació a Espanya i, fins i tot, a Europa. No existeixen estudis de tendències demogràfiques i només s'ha fet una estimació de la població urbana de rates, duta a terme per l'Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), a partir de les dades d'un estudi pioner desenvolupat entre desembre del 2016 i novembre del 2017. Els tècnics van treballar en 900 quilòmetres de clavegueres, en els quals van disposar 63 punts de trampes, amb 30 trampes cada un.

106.739 rates a Barcelona
La informació obtinguda ha permès estimar una població de 106.739 rates. Els censos realitzats en altres parts de món mostren una proporció ben diferent a favor de les rates: Dave Cowan, de l'Agència d'Investigació en Aliments i Medi Ambient del Regne Unit, estima que els rosegadors sextupliquen els pobladors humans a les grans ciutats britàniques, i el departament de Sanitat de Nova York ha calculat que les rates novaiorqueses dupliquen en nombre els habitants de la ciutat més poblada dels Estats Units.

El treball desenvolupat a Barcelona no només és pioner en l'aspecte demogràfic; també han estat innovadors els estudis parasitològics, ja que prèviament totes les anàlisis s'havien practicat a exemplars de la població de la superfície, amb característiques molt diferents de la que habita a les clavegueres. Una conclusió de l'estudi és que «les incidències rebudes sobre albirament de rates

–el factor que crea alarma social– no estan correlacionades amb la presència de rates (a la xarxa de clavegueram)». Pel que fa a la distribució d'aquests animals, «s'ha observat que la presència de rates està relacionada amb certs factors afavoridors, en concret amb les connexions dels embornals i les clavegueres, la densitat de població, l'amplada dels carrers i els espais verds». Per això els treballs de control de rosegadors que realitza l'ASPB dirigeixen una part dels seus esforços al sanejament del medi i el manteniment d'estructures; l'altre pilar d'aquesta tasca és la col·locació de biocides per fer disminuir de forma directa la població. No obstant això, segons Corrigan, mentre no es freni la generació de brossa orgànica (d'aliments), tot el que es faci serà en va, la guerra contra les rates urbanes estarà perduda.

A més, algunes poblacions de rates desenvolupen resistència al verí, encara que no sembla ser el cas de les barcelonines. «No presenten resistències als rodenticides que s'usen per al seu control», afirmen els tècnics responsables de l'estudi. «Normalment, la resistència a anticoagulants es dona per la selecció d'exemplars que tenen una mutació en un gen determinat, que desactiva els efectes anticoagulants d'un principi actiu rodenticida». Aquesta resistència s'ha trobat en diversos països d'Europa i també d'Amèrica, però no apareix a Barcelona. La raó d'aquesta disparitat de reacció l'expliquen perquè «en algunes zones hi ha una utilització única i continuada d'un principi actiu rodenticida, no hi ha una rotació de productes, i això produeix una selecció positiva d'exemplars amb una determinada mutació que fa que no els afecti».

Pel que fa al potencial zoonòtic, és a dir, el risc de transmissió de malalties, l'estudi de l'Agència de Salut Pública de Barcelona conclou que «no hi ha evidència de transmissió de malalties a les persones». El seu argument es basa en el fet que les rates de les clavegueres no tenen contacte amb les persones i, per tant, aquesta possibilitat és remota.

No només verí
De totes maneres, encara que el risc de zoonosis vehiculades per rates sigui escàs a Espanya, convé extremar les mesures preventives. Rubén Bueno, director tècnic i R+D+I (Recerca, Desenvolupament i Innovació) als laboratoris Lokímica, defineix dos fronts en aquesta lluita: l'ús de rodenticides i el que anomena «control educacional». L'armament químic és la forma més estesa de combatre les poblacions de rosegadors i el tipus de biocida més utilitzat són els anticoagulants, que maten lentament, en dies (tot i que el termini depèn de la dosi ingerida), per hemorràgies massives. Bueno defensa aquest efecte crònic, no immediat, «perquè no alerta la resta de la població; si fos d'acció ràpida, les altres rates deixarien de menjar l'esquer», explica. L'ús d'aquests verins es regeix per condicions molt estrictes, marcades pel ministeri de Sanitat, que varien segons la matèria activa, la seva concentració i la seva presentació. Però, segons Bueno, només amb rodenticides no es pot guanyar aquesta contesa. «El control educacional és molt important; per exemple, que als contenidors no hi hagi menjar escampat per fora o que es facin modificacions estructurals al clavegueram per deixar-lo sense sortida a l'exterior», afirma.

Moviments limitats
«Amb aquests sistemes, es redueix la població a nivells tolerables si es tenen recursos per a un control sostingut i un seguiment. El rang de moviment dels rosegadors és molt limitat, no solen desplaçar-se a més de 30, 40 o 50 metres del seu cau perquè en aquest radi tenen tot el que necessiten: aliment i refugi. L'ambient urbà els ofereix moltes possibilitats», manifesta.

Segons el parer de Bueno, «prenent les mesures per actuar sobre els punts més importants i mantenint una continuïtat i un seguiment en aquestes tasques, es pot dur a terme un control poblacional. L'eliminació no és un objectiu real», admet, «però sí que es pot mantenir la població per sota del llindar en què les rates causen danys econòmics i representen un risc sanitari», afegeix. Per això, insisteix, «és fonamental limitar la competència alimentària (amb els esquers enverinats), molt gran als Estats Units, on els rosegadors disposen de molts recursos en superfície».

Actualment s'està treballant en una arma genètica, capaç d'induir la infertilitat en les poblacions (en aquesta mateixa línia, a Washington ja s'estan utilitzant anticonceptius). Podria ser l'arma definitiva. Tot i que si les rates desapareguessin potser les trobaríem a faltar: «Totes aquestes tones d'escombraries que devoren quedarien als carrers i en el subsòl, podrint-se», alerta Corrigan.

De la pesta negra a la leishmània


Les zoonosis degudes a les rates són escasses i tenen una baixa incidència a Espanya, és a dir, no hi ha brots importants de malalties transmeses per aquests o altres rosegadors a les persones. Però sí que n'hi ha casos, i hi ha riscos, bé per l'extensió de les malalties conegudes, bé per l'aparició d'altres que no s'han declarat perquè encara no s'han donat les condicions propícies.

«Fa anys que l'OMS ha posat el focus en els rosegadors com a element clau en la transmissió de zoonosis, ja que prop del 40 % estan relacionades amb aquests animals, bé com a reservoris o com a vectors», explica Rubén Bueno. El cas més conegut, per la seva transcendència, és el de la pesta bubònica, que va assolar Europa a l'edat mitjana (segle XIV) i va matar un terç de la seva població. Els rosegadors, tant urbans com rurals, actuen com a reservoris del bacteri que causa la pesta (Yersinia pestis) i que és vehiculat a les persones per la puça de la rata. «A Europa, el reservori va ser, sobretot, la rata negra (Rattus rattus), que era la més abundant; avui, a les ciutats, abunda més la rata comuna (Rattus norvegicus), que també actua com a reservori», explica Bueno, que aclareix que «actualment a Europa no se'n coneixen casos, però sí que n'hi ha en altres països, i no només a Àfrica o Àsia, com es podria pensar per les condicions en què viu gran part de la població en ambdós continents, sinó també als Estats Units, en zones rurals de l'oest, on es deu al contagi accidental per contacte amb rosegadors silvestres».

Altres malalties tenen una incidència més gran, tot i que, en tot cas, limitada. Per exemple, la leptospirosi, també causada per un bacteri. «En aquest cas, no hi ha un vector, es contagia per contacte amb l'orina, en llocs freqüentats pels rosegadors. A Espanya en tenim petits brots de quatre, cinc o sis casos, moltes vegades després de pluges intenses que saturen les clavegueres, escombren llocs freqüentats per rosegadors, i arrosseguen orina i excrements fins a zones de bany. L'any 2017 n'hi va haver un brot a Bilbao, que va coincidir amb les competicions nàutiques», comenta. També els hantavirus es poden transmetre a les persones, «sobretot per inhalació de restes d'orina i excrements; per això cal evitar el contacte amb zones freqüentades per rosegadors», adverteix Bueno.

El problema dels rosegadors és que, per la seva adaptació a diversos tipus d'ambients, «tenen contacte amb multitud d'hostes diferents, de manera que faciliten molt la circulació de patògens», assenyala Rubén Bueno, que afegeix que hi ha malalties actualment absents a Espanya però que podrien declarar-se «perquè tenim tots els agents de transmissió; si no n'hi ha és perquè aquí no s'han donat les condicions per fer-ho». Per això, Bueno insisteix en la importància de «prevenir», per evitar riscos sanitaris i perjudicis econòmics. «Pel que fa a això, el control de rosegadors ha de ser una premissa», sentencia.

L'estudi de les rates de claveguera de la ciutat de Barcelona ha revelat un misteri que intrigava els experts en patologia animal.

Leishmània a les clavegueres
Maria Teresa Galán-Puchades, catedràtica del departament de Parasitologia de la Universitat de València, explica que «l'empresa que va realitzar l'estudi de Barcelona ens va facilitar 350 exemplars per analitzar les seves vísceres. De moment, n'hem estudiat 100, i hem trobat que un terç tenia leishmaniosi». El resultat és rellevant perquè explica els casos urbans de leishmaniosi. «S'espera que la leishmània aparegui en espais rurals o periurbans, on es dona la tríada epidemiològica: el protozou, el flebòtom (un dípter hematòfag) que actua com a vector i les persones. A les ciutats, el flebòtom té una densitat baixa i no es considerava important la transmissió de la leishmània. Ara hem descobert que el que està mantenint el cicle són les rates de claveguera», destaca.

És la primera vegada al món que es capturen rates a les clavegueres, detalla la catedràtica de Parasitologia, «fins ara s'havien estudiat les poblacions de superfície, en els quals la leishmània té una prevalença molt baixa. No obstant això, en els embornals hi ha una població alta de flebòtom, i allà viu molt bé, està en un ambient de temperatura constant, ple de matèria orgànica i amb els seus hostes al costat». En tot cas, Galán-Puchades conclou que «aquesta troballa no ha de provocar alarma social. No n'hi ha hagut més casos dels que hi havia ni se n'ha donat cap brot. Hem descobert que la rata manté el cicle de la leishmaniosi i això vol dir que ara es poden aplicar mesures de control, com dur a terme campanyes de desinsectació (per combatre el flebòtom i trencar el cicle de la malaltia)», indica.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook