Més de vuit hores diàries recorrent distàncies de fins a quinze quilòmetres a la recerca d'aigua. Aquesta és la realitat de dones i nenes en molts països africans. Carregades amb bidons, arriben a traslladar entre 15 i 20 litres en cada viatge. Sense temps per a cap altra cosa que no sigui la supervivència. Què li espera a aquest sector de la població històricament maltractat en un escenari d'emergència climàtica?
Moltes expertes alerten sobre el doble perjudici que suposarà l'escalfament global quan el 70% dels 1.200 milions d'éssers humans que viuen en la pobresa són dones. Per això la gran reclamació, els últims temps, és vincular les polítiques mediambientals amb les de gènere. La revolució serà feminista i verda, o no serà, insisteixen les mateixes veus.
Greenpeace fa especial èmfasi que les dones són les més afectades pel canvi climàtic i les que menys representació tenen en els òrgans de poder internacionals. Posar fi a aquesta desigualtat és un dels passos cap a la transició energètica «justa i inclusiva» que els últims anys comencen a demanar més entitats socials, amb l'Organització de les Nacions Unides al capdavant. «Els danys a l'entorn impacten sobretot en les dones, incrementen les violències que viuen cada dia. El 2017 gairebé la meitat dels assassinats de defensors ambientals van ser de dones», recorda Greenpeace.
Discriminació ancestral
A més, els desastres naturals afecten també més el sexe femení, i accentuen una desigualtat i discriminació ancestrals. Com a exemple, en el tsunami asiàtic del 2004, gairebé el 70% de les víctimes mortals van ser dones. Tenen fins a catorze vegades més possibilitats de morir i de patir les conseqüències de la fam o sequeres. «No obstant això, les polítiques públiques d'adaptació i mitigació no tenen en consideració el gènere», incideix Greenpeace. Les dones representen el 51% de la població mundial i el 43% de la força de treball agrícola dels països en via de desenvolupament, però encara treballen la terra, només els pertany l'1%. Dada esclaridora.
L'antropòloga Yayo Herrero sosté que la crisi ecològica, el racisme colonial i el patriarcat són, juntament amb l'explotació de la feina humana, els pilars materials de la crisi civilitzatòria. Per a Herrero, amb un planeta esgotat i amb un escalfament global irreversible, les polítiques públiques s'han d'articular al voltant de la sostenibilitat de la vida.
A l'Agenda 2030
L'Agenda 2030 de l'ONU, amb els seus 17 objectius de desenvolupament sostenible, posa la lupa sobre punts com l'erradicació de la pobresa, la fi de la fam, l'accés a l'aigua o l'energia amb el prisma de la igualtat de gènere sempre present. Una premissa bàsica.
La discriminació s'intensifica en països on els recursos naturals són essencials per al dia a dia, i la recerca d'aigua o llenya ocupen jornades senceres que impedeixen el desenvolupament d'activitats educatives o lúdiques en el cas de les dones, ja que entre les comunitats rurals representen fins a dos terços de la força de treball. Per tant, estan més exposades als impactes de la sequera i la desertització. Especialment quan són elles les que produeixen fins al 60% del menjar de la llar, però poques vegades són propietàries de les parcel·les que conreen.
A l'Àfrica subsahariana, per exemple, les dones representen el 75% de la força de treball, però tot just són propietàries dels camps. I si en tenen, aquests són més petits i marginals. Segons el World Economic Forum, el 60% de les persones que pateixen desnutrició són dones i nens, a més de ser els que tenen una taxa de mortalitat prematura més elevada en els ambients de contaminació atmosfèrica
Més càrregues de treball
Durant els fenòmens climàtics extrems, les dones no només estan més exposades a morir, sinó que, si sobreviuen, s'incrementa la seva càrrega de treball perquè tenen al seu càrrec més persones que en depenen. A més, la conservació del territori en molts punts ha estat impulsada per les dones per la seva dedicació a les tasques agrícoles. Per això tracten d'inculcar en les seves comunitats la necessitat de preservar recursos com l'hídric, que és limitat. No és estrany, doncs, que les indígenes estiguin més exposades a patir una violència relacionada amb la preservació de la biodiversitat. El 2017, gairebé la meitat dels assassinats de defensors mediambientals van tenir nom de dona.
Un oblit històric
La manca de representació en els òrgans de decisió, a més, no ofereix dades per a l'optimisme. Són reveladores. El 33% de les contribucions nacionals dels països per combatre el canvi climàtic inclouen explícitament una dimensió de gènere, i únicament en els que estan en desenvolupament. Segons l'OBED, només en 37 de 160 països al món les dones i els homes tenen els mateixos drets per ser propietaris, fer servir i controlar la terra. Per això hi ha la necessitat que s'incorporin dones als òrgans internacionals de gestió dels grans acords sobre canvi climàtic, amb representació també a tots els nivells d'administracions públiques i de decisió.
