Males notícies a l'inici de la desescalada: la humanitat avança cap a escenaris en què les malalties d'origen animal que es transmeten a persones, conegudes com zoonosis, seran cada vegada més freqüents. Per una qüestió de probabilitat: les possibilitats que una persona entri en contacte amb patògens propis d'altres espècies són més grans a mesura que creix l'empremta de les activitats humanes sobre el planeta.
Desforestació, moviments de població, extracció de recursos naturals, tràfic d'animals i escalfament global alteren l'equilibri dels ecosistemes i aixequen les barreres naturals que ens separen d'agents infecciosos encapsulats en boscos i jungles. Com una mà que arrenca les branques baixes i s'acosta al vesper, la freqüència amb què entrem en contacte amb els animals hostes i insectes vectors de patògens augmenta a mesura que alterem la vida salvatge.
L'informe «Pèrdua de natura i pandèmies», acabat de publicar per WWF, recull que més del 70% de les malalties infeccioses emergents en humans en els últims quaranta anys han estat transmeses per animals. L'últim brot d'ebola, la sida, la SARS, la grip aviària, la grip porcina i la Covid-19 produïda pel nou coronavirus SARS-CoV-2 revelen la severitat de l'amenaça.
Els contagis d'animals a homes no són res de nou. De fet, com apunta l'investigador del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CISA) de l'Institut Nacional d'Investigació i Tecnologia Agrària i Alimentària (INIA), Miguel Ángel Jiménez Clavero, «la història de la humanitat s'ha escrit entre pesta i pesta», plagues transmeses per rosegadors i puces que encara avui rebroten puntualment a tot el món. Però «el ritme a què apareixen en els últims anys és més accelerat i pot tenir a veure amb el canvi global, que no és res més que l'impacte de l'activitat humana sobre la naturalesa», explica el biòleg i especialista en malalties emergents.
Existeixen tres mecanismes principals pels quals la mà de l'home afavoreix la proliferació de zoonosis: l'escalfament global per emissió de gasos d'efecte hivernacle, la destrucció i modificació d'hàbitats naturals i el moviment de persones i mercaderies.
Més calor, més vectors
La temperatura mitjana del planeta augmenta i totes les estacions són més càlides. Víctor Briones, catedràtic de Sanitat Animal de la Facultat de Veterinària i investigador del Centre de Vigilància Sanitària Veterinària (Visavet) de la Universitat Complutense de Madrid, explica que «els climes benignes afavoreixen els cicles biològics dels bacteris i protozous i el dels artròpodes, normalment mosquits i paparres, que són transmissors de les anomenades zoonosis vectorials». D'aquesta manera, tant l'agent patogen com el vector es multipliquen amb l'augment de temperatura. És un brou de cultiu ideal: mentre que els primers es reprodueixen en «més proporció en els animals hostes», els segons amplien «el rang geogràfic que ocupen», de manera que noves àrees es veuen exposades a la transmissió. A mesura que pugen les temperatures, vectors com els mosquits arriben a latituds més septentrionals i fins i tot a més altitud en les seves zones d'origen.
Per a WWF, l'expansió del mosquit Aedes explica l'augment de casos de dengue a tot el món registrat el 2019, amb tres milions de positius només al continent americà. L'entitat ecologista assenyala que «el risc d'infecció afecta aproximadament la meitat de la població mundial». Briones apunta que la calor també ajuda a la propagació de la malària, la febre de la vall del Rift i la febre del Nil occidental, zoonosi vectorials que es transmeten a través de mosquits.
El catedràtic considera que la regió mediterrània és una de les zones més exposades als perjudicis del canvi climàtic i, per tant, «a les zoonosis, i especialment a les de vector». A la Península Ibèrica, Briones localitza les àrees més sensibles per la suavitat dels hiverns a les conques del Guadalquivir i de l'Ebre. Jiménez Clavero adverteix que no es tracta d'un risc futur: «Estem veient en els últims 15 o 20 anys un augment de malalties africanes a les zones més temperades d'Europa».
Entre les patologies transmeses per vectors que rebroten assenyala el Zika, el dengue, el virus Usutu i el chikungunya, algunes de les quals tenen reservoris en diferents espècies de mamífers i aus.
Accés directe als patògens
L'ésser humà no ha trobat la manera de garantir el desenvolupament de 7.000 milions d'individus sense penetrar en ecosistemes verges ni degradar més intensament els que ja explota. Aquesta irrupció també té conseqüències directes per a la salut.
El brot d'Ebola localitzat al sud-est de Guinea a final del 2013 n'és un bon exemple. «Les companyies que desforestaven la zona per fer superfícies de cultiu van atraure població que es va instal·lar a les zones de treball», assenyala Jiménez Clavero. El Centre per al Control i Prevenció de Malalties nord-americà localitza en els ratpenats l'origen de la infecció. «Si el reservori de virus, en aquest cas els ratpenats, es troba en una zona forestal, la tala pot fer que milers d'exemplars es moguin», i s'apropi el patogen a les poblacions, afegeix Jiménez Clavero. El contacte d'un d'aquests mamífers amb un nadó va iniciar un brot epidèmic que es va estendre a tres països limítrofs i va posar en guàrdia la resta d'estats del món. Dos anys i mig després del primer cas, el brot es va saldar amb 28.600 casos i 11.325 morts.
Correlació directa
Fernando Valladares, biòleg i investigador del CSIC, afegeix que hi ha diversos estudis que relacionen la pèrdua de biodiversitat i l'augment de contagis entre animals i humans. «Alguns estudis han trobat una correlació entre l'augment de casos de la malaltia de Lyme, transmesa per paparres, i la fragmentació dels boscos als EUA. També es va demostrar el 2009 en alguns comtats d'aquest país que una major diversitat d'aus disminueix la propagació de malalties com la febre del Nil occidental en humans », sosté.
L'explicació curta d'aquestes troballes és que els ecosistemes complexos troben en la seva pròpia «hiperdiversitat» els mecanismes de control dels patògens. Els virus i bacteris no afecten igual els individus d'una mateixa espècie, les diferents espècies d'un grup animal ni els diferents grups entre si. D'aquesta manera, les transmissions d'agents infecciosos es mantenen en equilibri dins d'un ecosistema on algunes espècies contagiades neutralitzen l'agent infecciós, d'altres depreden l'hoste i d'altres concentren l'atenció del vector. La interacció salvatge dels éssers vius funciona com un escut de triple capa que limita les probabilitats de contagi en humans. «Boscos degradats i menys espècies són peces que porten a una mateixa direcció quan entrem en aquests sistemes», apunta Valladares.
El tercer mecanisme clau en la propagació de zoonosis té a veure «amb el moviment de persones, productes i béns» que «es produeix a tot el món molt ràpidament», segons Jiménez Clavero. La mateixa Covid-19 és un exemple de zoonosi que escala a pandèmia pel trànsit aeri.
El turisme massiu també contribueix al fet que malalties tropicals tinguin positius en latituds llunyanes. Un altre factor de risc per a tots els especialistes consultats és el trànsit i el comerç amb animals salvatges.
El SARS-CoV-2 se suma a la llarga llista de patògens que hi ha en la profunditat del bosc. Continuarem assumint el perill d'endinsar-nos al seu interior?
