Al món no hi ha només males notícies. Fins i tot en el preocupant aspecte mediambiental, també n'hi ha de bones. I la més destacada pot ser que sigui la indubtable recuperació de la capa d'ozó de l'atmosfera, que durant els anys 80 i 90 va estar seriosament amenaçada pel gegantí forat que hi van causar els gasos CFC (clorofluorocarbonats). Els sistemes de refrigeració i els aerosols (com les laques per als cabells) van ser els responsables d'una atzagaiada que ha costat dècades resoldre. El 2019, la superfície del forat va experimentar un mínim històric i es preveu que segueixi en la mateixa línia el 2020. La batalla, per tant, sembla (gairebé) guanyada.

Però, com ha estat possible aquest camí d'èxit? Tot va començar amb les conegudes protestes d'una minoria d'ecologistes i científics que ningú es prenia gaire seriosament, a principi dels anys 70. Però finalment van ser ni més ni menys que dos ultraliberals com Margaret Thatcher i Ronald Reagan, dirigents del Regne Unit i els Estats Units, respectivament, els qui van donar la raó a aquells primers activistes i van estampar la seva signatura, juntament amb les de gairebé 200 països més, en la Convenció de Viena i en el Protocol de Mont-real, els anys 1985 i 1987. Amb ells se salvava, literalment, el planeta.

Thatcher, la Dama de Ferro, passarà a la història per haver enviat a l'atur milers de compatriotes amb les seves polítiques conservadores, però són menys coneguts alguns aspectes de la seva gestió que van aconseguir donar una esperança al planeta. La primera ministra, per començar, era doctora en Química, circumstància que li va permetre comprendre de seguida la gravetat del problema que afectava la capa d'ozó. Això i l'influx que Thatcher exercia sobre el president Reagan va permetre accelerar l'acord. L'aspecte fonamental va ser, però, que els dirigents polítics van fer cas dels estudis científics.

Moviments en contra

I, no obstant això, no va ser tan fàcil. La poderosa indústria dels CFC no va reaccionar precisament complaguda amb l'anunci de prohibició d'aquests compostos. «Són gasos que alimentaven els motors productors de fred i calor, és a dir, eren la medul·la de l'activitat industrial, no sols un element marginal. I, a més, països com la Xina, l'Índia, l'Argentina o el Brasil no volien perdre la seva capacitat per produir neveres o sistemes de refrigeració, vitals per al seu desenvolupament econòmic», recorda Luis Ángel Fernández al llibre El medi ambient, vist pel Sud. I, dins dels Estats Units, no van faltar corrents ultres que asseguraven que els danys a la capa d'ozó eren simplement mentida, una situació que avui resulta summament familiar respecte a la crisi climàtica.

Si bé rarament es relaciona el problema de la capa d'ozó amb l'actual canvi climàtic, la veritat és que els CFC són gasos d'efecte hivernacle que han contribuït de manera important a aquest efecte en el planeta. Per això, les mesures que es van adoptar per eliminar els CFC fa 35 anys van tenir un impacte positiu en la lluita pel clima.

2060: punt final

Quina és la situació actual del forat a la capa d'ozó? Les últimes dades dels satèl·lits europeus que monitoren aquest fenomen (Copernicus-Sentinel), de setembre de l'any passat, confirmen que va tancant-se. Si el resultat d'aquesta millora és tan lent és perquè els CFC tenen una vida útil de 50 a 100 anys, per la qual cosa encara passaran dècades fins que desapareguin completament. De fet, els científics situen l'any 2060 com a meta per donar per realment conjurat el problema d'aquesta capa atmosfèrica, si bé també és possible que mai desaparegui del tot.

De fet, no és descartable que apareguin complicacions imprevistes. Sense anar més lluny, els últims mesos els científics han observat preocupats com s'obria un forat a la capa d'ozó sobre el Pol Nord, que se sumava al ja existent a l'Antàrtic. No era la primera vegada que s'observava aquesta situació, però en aquesta ocasió les dimensions eren una mica més preocupants. Afortunadament, aquest segon forat es va tancar al cap d'unes quantes setmanes, al final del mes d'abril. Els experts han assenyalat a una sèrie d'episodis meteorològics per explicar aquesta situació, que, a més, «no ha tingut res a veure amb el coronavirus», aclareixen.

No abaixar la guàrdia

Sigui com sigui, cal no abaixar la guàrdia: «No hi ha motius per a la complaença», va afirmar Vincent-Henri Peuch, responsable del programa de seguiment. «La recuperació de la capa d'ozó depèn del canvi climàtic, atès que aquest pot contribuir al refredament de l'estratosfera a llarg termini, la qual cosa podria agreujar la pèrdua d'ozó i retardar el procés». A més, recorda que «persisteix la possibilitat que es generin emissions no autoritzades de substàncies que esgoten l'atmosfera». De fet, això va ser el que va succeir el 2018, quan es van detectar emissions inesperades i totalment clandestines d'una mena de CFC. L'origen va poder ser localitzat en algun lloc d'Àsia i es van adoptar les mesures oportunes.

Què hauria passat sense aquesta mobilització mundial a favor del planeta? La NASA va assenyalar en un informe de fa deu anys que, si no s'hagués signat el Protocol de Mont-real, el 2065 s'haurien destruït les dues terceres parts de la capa d'ozó i el forat s'hauria convertit en permanent, sense capacitat de regeneració. La radiació ultraviolada, que danya l'ADN, hauria augmentat fins a sis vegades. Per fer-se una idea del que això significaria, caldrien només cinc minuts d'exposició al sol per patir cremades. El mateix informe estimava que cap al 2030 hi hauria dos milions més de casos de càncer de pell a conseqüència d'aquest fet. La realitat avui seria, per tant, molt diferent.

El nostre planeta, ens recorden els científics, és un organisme delicat que funciona com un sistema (un ecosistema) en el qual el que succeeix en una de les seves peces repercuteix en totes les altres que en formen part. I l'ésser humà és una d'aquestes peces.