L'aparició de granges marines repartides per tota la costa espa-nyola, i també a l'interior amb espècies d'aigua dolça, s'ha convertit en els últims anys en una imatge habitual a les províncies litorals. Destaca Alacant, com a principal productora, per exemple, d'orades, segons revela un informe de l'Associació de Productors de Cultius Marins d'Espanya (Apromar). L'aqüicultura mou a l'any a l'Estat espanyol 348.395 tones de producció, amb una facturació de 472 milions d'euros el 2018, última dada oficial. La principal producció és el musclo, amb 273.000 tones, seguit del llobarro (22.640 tones), la truita arc de Sant Martí (18.856) i l'orada (14.930 tones).

Es tracta d'una activitat en teoria sostenible, perquè evita empobrir els caladors, però també té les seves ombres, segons recorden entitats com Ecologistes en Acció. Per exemple, per aconseguir un quilo de salmó es necessiten tres quilos de peix salvatge com a aliment. Els conservacionistes també critiquen la gran quantitat de residus que es generen i que acaben al mar.

La Unió Europea defineix l'aqüicultura com el cultiu d'organismes que viuen en mitjans aquàtics, com peixos, mol·luscs o algues. És el sector productiu alimentari amb el creixement més alt a tot el món (gairebé un 10% mitjà anual des del 1984, davant el 3% de la carn de boví). En l'actualitat, proporciona més de la quarta part de la pesca total a Espanya, segons l'Observatori Espanyol d'Aqüicultura.

L'aqüicultura també és el sector que més s'ha diversificat. Es crien espècies tant de riu com de mar en països de tot el planeta. A més de peixos com el bacallà, el turbot, l'orada o el llobarro, es crien altres varietats menys conegudes a Espanya, com la tilàpia, que s'ha convertit en majoritària en països d'aigües tropicals i subtropicals. A mesura que la tecnologia i els mitjans ho permeten, el nombre d'espècies cultivades augmenta, com el pop o el besuc.

La Comunitat Valenciana és la que concentra més producció de peixos «de granja» a tot Espanya, seguida de Múrcia, Canàries, Andalusia i Galícia. Aquest sector, en canvi, ha anat caient en picat en els últims anys a Catalunya i avui la seva producció és testimonial: al voltant de 30 tones a l'any.

Experts i productors consideren que la temperatura de l'aigua de la Mediterrània és, en aquest sentit, idònia per a la producció d'orades, en estar entre els 18º i els 24º. La temperatura mitjana en moltes zones oscil·la entre mínimes d'11º i màximes de 28 º, de manera que el cicle de producció, amb relació a la temperatura del mar, permet treballar set mesos a l'any en moltes províncies.

La patronal del sector constata que en el conjunt de l'Estat s'ha produït un augment de la demanda d'orades del 10% en l'últim any, i per aquest motiu se n'ha incrementat la producció. El consum d'aquesta varietat de peix a les llars està al voltant de les 23.000 tones per any, el que suposa 600 grams d'orada per persona i any. La producció a l'Estat no cobreix la demanda, ja que mitjançant la pesca tradicional només se n'obtenen 820 tones addicionals que se sumen a les de piscifactories.

El mercat ha de recórrer, per tant, a la importació d'orades per satisfer la demanda. Els principals productors a la Mediterrània són Turquia (67.612 tones) i Grècia (59.000 tones), als quals se'n compra la pràctica totalitat per cobrir el consum. Alhora, el principal mercat d'exportació per a Espanya és Itàlia, on la demanda d'orada és significativament superior, fins i tot, a l'espanyola.

La producció de peix a les piscifactories espanyoles va arribar el 2018 a un total de 348.395 tones i això suposa una font de riquesa econòmica, perquè l'aqüicultura dona feina a 16.151 persones. L'estimació d'ocupació indirecta associada a aquestes 16.151 persones treballant és de 40.378 llocs més.

Llums i ombres

Però altres aspectes són més controvertits. El 2018 es van utilitzar 140.050 tones de pinso d'aqüicultura. Aquesta quantitat és un 8,4% superior a la del 2017. El 85,1% va ser administrat a peixos marins i el 14,9% restant a espècies d'aigua dolça. Aquests pinsos s'obtenen després de capturar grans quantitats de petits peixos salvatges, el que constitueix precisament un dels principals impactes d'aquesta ramaderia del mar sobre el medi marí.

El peix subministrat per l'aqüicultura suposa actualment gairebé la meitat del que es consumeix al món. Aquesta tendència segueix a l'alça en un moment en què la pesca extractiva ha arribat al zenit i l'esgotament dels caladors tradicionals per sobrepesca és evident en diverses parts de món. Però els experts alerten sobre els perills que aquesta activitat industrial comporta per al medi.

Per al biòleg Carles Arribas, els reptes perquè l'aqüicultura es pugui considerar sostenible són diversos. En primer lloc, hauria d'utilitzar «una alimentació que no es basi exclusivament en farines i olis provinents de la pesca extractiva, i que procedeixi cada vegada més de vegetals cultivats de forma sostenible». També cal una «reducció dels impactes en la biodiversitat i hàbitats naturals per les fuites accidentals de peixos de les granges marines». Així mateix, els experts adverteixen que no totes les espècies serveixen per ser criades en captivitat: «Ens oposem a les granges d'engreix de la tonyina vermella per a exportació», afirma Arribas, pel gran impacte que es produeix en aquest cas concret. A més, les deixalles (femta) i els aliments no consumits que s'aboquen al mar afavoreixen una fauna oportunista o l'existència de patògens i paràsits. L'altra gran exigència és «la reducció en el consum d'antibiòtics que de forma preventiva s'utilitzen massivament a les piscifactories». A més, «actualment les pèrdues de l'aqüicultura arriben al 50% de la producció, que no obstant això no s'eviten amb el gran consum d'antibiòtics».

La Unió Europea va arribar a 1,27 milions de tones de productes d'aqüicultura l'any 2018. Aquesta dada, però, suposa una reducció de l'1,3% respecte a la registrada un any abans, i un descens acumulat del 12% des del pic de producció que va tenir lloc l'any 1999. Espanya és l'estat membre de la Unió Europea amb més volum de producció en aqüicultura. Xina és el principal productor del món, amb 64 milions de tones i un moviment de 119.000 milions d'euros, segons dades de la FAO.

Després del gegant asiàtic, els majors productors del món són Indonèsia, Índia, Vietnam, Bangladesh, Corea, Filipines, Egipte, Noruega i Xile.

Espanya, amb 348.000 tones, encara és a anys llum de la producció d'aquests països.