Li ha tocat la loteria i pot viure del premi sense haver de tornar a preocupar-se dels diners en tota la vida. Encara més, el capital rendeix tant al dipòsit que els seus descendents tampoc coneixeran l'escassetat. L'únic que ha de fer és viure dels interessos anuals i respectar el patrimoni. No es tracta d'un capital dinerari, sinó de terrenys i superfícies aquàtiques que produeixen el que necessita per viure cada any.

Lamentablement, la humanitat, beneficiària d'aquest regal, va esgotar la renda del 2020 el dia 22 d'agost. A partir d'aquí, va començar a disminuir el seu patrimoni. El gener començarà un nou exercici, però els rendiments i el capital seran menors.

A més, aquesta retirada anticipada de fons del dipòsit té fortes penalitzacions: sequera, aridesa, noves malalties, inundacions, pujada del nivell del mar, incendis i altres catàstrofes són els recàrrecs per impagament que ens passa el banc de la natura.

El Dia de la Sobrecapacitat de la Terra és una data simbòlica que marca cada any el moment en què esgotem els recursos que poden produir els ecosistemes sense veure compromesa la seva viabilitat (el que s'anomena biocapacitat). En aquest moment, s'acaba el termini en què el nostre ritme de vida deixa de pagar-se amb excedents i comencem a sobreexplotar la Terra.

Els números vermells cada vegada arriben abans. «El Dia de la Sobrecapacitat va començar sent a final d'any als setanta. Després ja va ser a la tardor. Ara cau a l'estiu i d'aquí a uns anys ens haurem gastat tot el que la Terra proveeix el primer mes », assegura Fernando Valladares, biòleg i professor d'investigació del CSIC.

Si aquest dèficit fos econòmic, es prendrien mesures d'estalvi urgents en qualsevol país, empresa o llar. Però és un problema mediambiental ignorat per tots els agents públics i privats del sistema mundial des de fa més de 40 anys. «Patim aquest deute, però no som capaços de relacionar-lo amb la nostra activitat», apunta el responsable de Conservació de WWF Espanya, Enrique Segoviano, per explicar per què no es prenen mesures d'austeritat o retallada de despesa quan es tracta de sobreconsum de recursos ecològics.

Per aquesta dificultat per relacionar excés i catàstrofes, «encara que la nostra qualitat de vida sigui cada vegada menor» i «haguem passat mesos tancats per una pandèmia produïda per la destrucció de la naturalesa», continuem «arrambant amb els boscos, els oceans, els rius i les zones humides encara que estiguin en flames, secs o exhausts», segons Segoviano. «Nosaltres accelerem una part del cicle i el fem poc renovable quan demanem aquesta productivitat sense donar temps que hi hagi recanvi. Ens anem menjant la Terra», afegeix el biòleg del CSIC.

Petjada ecològica

Els investigadors i els ecologistes treballen amb indicadors que els permeten demostrar aquest balanç comptable negatiu. El que millor il·lustra la sobreexplotació de recursos naturals és el de petjada ecològica. Amb l'hectàrea global (hag) com a unitat de mesura, calcula en metres quadrats les superfícies productives forestals, de pastura, de cultiu, aquàtiques, urbanitzables i d'absorció de CO2 que es necessiten per satisfer una activitat econòmica durant un període de temps i les uneix en un terreny tan compacte com teòric.

D'aquesta manera, segons l'organització de referència en aquesta matèria, Footprint Network, el 2016 van caldre 4 hectàrees globals per proveir l'espanyol mitjà de carn, peix, cultius, sòl per viure i enterrar residus i per absorbir carboni. Com aclareix Valladares, «la petjada ecològica és la quantitat de temps i els recursos necessaris per donar a la humanitat el que consumeix».

Si podem beneficiar-nos d'aquesta parcel·la productiva de 40.000 metres quadrats és perquè la podem pagar, no perquè la tinguem. La gran majoria dels països rics viuen per sobre de la biocapacitat del seu territori nacional, de manera que necessiten importar el que produeixen d'altres estats. Això explica que un petit país com Luxemburg tingui una petjada ecològica per capita de gairebé 13 hectàrees globals, quan la capacitat de producció anual del seu ter-ritori és d'1,24 per cada ciutadà. Si tots els habitants del planeta visquessin com un luxemburguès, el Dia de la Sobrecapacitat arribaria el febrer i no l'agost. Encara que hi ha països amb menys dèficit i fins i tot amb superàvit, com Brasil o Rússia, el desenvolupament global ha portat la petjada mitjana dels humans molt per sobre de la biocapacitat de tot el planeta.

Valladares creu que la«vella analogia de capital i interès» és perfectament aplicable al problema de la sobreexplotació.

«Si el bosc amazònic té una productivitat anual determinada i li vas traient superfície i hectàrees, arriba un moment que te'l menges: el desforestem més ràpidament del que creix», il·lustra amb un exemple el també divulgador de canvi global.

Per calcular la data de la sobrecapacitat de la Terra, la Footprint Network divideix la biocapacitat del planeta per la petjada ecològica mundial i ho multiplica per 365. En disminuir el dividend i augmentar el divisor, el resultat és cada vegada menor. Si el 2020 s'ha retardat uns vint dies respecte al 2019 és per l'impacte de la pandèmia en la demanda de productes i serveis, com aclareixen al seu web.

Globalització i consum

La globalització i el consum són el nexe entre ecosistemes. Són el mecanisme que transforma les hectàrees d'un lloc verge en béns i serveis que es consumeixen en un altre. És la diferència de poder adquisitiu el que porta els països productors a comprometre els seus recursos naturals a canvi d'euros o dòlars. «La globalització interconnecta l'economia de manera que l'oferta i la demanda no operen en entorns regionals», assenyala el biòleg.

És aquí, amb el nostre paper de grans compradors del món, on els europeus «tenim molt marge de millora». Mengem alvocats tot l'any «perquè venen en vaixell de Xile», viatgem a l'altra punta de món «per 300 euros», comprem samarretes «que en costen sis». Valladares és ferma: «Si haguéssim de pagar la petjada ecològica, les coses no costarien el que costen. No pot ser que paguem vuit euros per un filet de vedella. Si compres barat uns altaveus que venen des de la Xina és perquè ningú paga per les emissions d'aquest transport. Si trobes un vol a París per 80 euros és perquè el mercat fa trampes».

Rocío Algeciras, directiva de Facua, creu que la conscienciació mediambiental dels consumidors espanyols continua sent un qüestió pendent. «Intentem formar un consumidor crític perquè adquireixi hàbits de consum responsables, les nostres recomanacions van sempre cap al consum en origen i en botigues de barri. Però a l'hora de la veritat, és més fàcil anar a l'hipermercat o comprar per Internet que no pas anar a buscar la fruita a una cooperativa o el peix a una peixateria de barri», assenyala la responsable de la federació de consumidors amb seu a Andalusia. «Qualsevol consciència mediambiental exigeix compromís», afegeix.

El 70% dels guanyadors de loteria acaba empobrint-se al cap de cinc anys. Potser ara ens és més fàcil entendre com és possible que algú pugui equivocar-se tant.

ENRIQUE SEGOVIANOBiòleg i Director de Conservació de WWF España

«Farien falta dos planetes i mig si tot el món visqués com els espanyols»

Què és i perquè serveix la petjada ecològica?

És una manera de mesurar l'ús que els humans fan dels recursos naturals del planeta. És un índex que suma diversos indicadors i té una mesura teòrica que és l'hectàrea global (GHA), basada en la superfície productiva que hi ha al planeta i en els oceans. Amb ella, es mesuren la petjada ecològica i la biocapacitat. Ens permet veure com de productiu és el planeta i també el consum de recursos que realitzem. Es compon del producte forestal, la capacitat d'absorció d'emissions de CO2, l'empremta de pastura, pesquera i agrícola i la quantitat de terreny que fem servir per a transport i residència.

La biocapacitat d'Espanya creix, però la nostra petjada ho fa més ràpidament. Estem en dèficit ecològic des de fa més de 50 anys. Què suposa això?

Si tots els habitants del món fossin espanyols farien falta dos planetes i mig per proveir-los. L'empremta ha baixat de 5,5 hectàrees a 3,9 per la passada crisi i el nostre major impacte és en embornals de carboni o zones de bosc o aigua per absorbir aquest CO2. Tenim una important petjada pesquera i uns boscos a la deriva que se'ns cremen tots els anys, de manera que cal importar dues terceres parts dels productes forestals. A més, un 80% dels nostres rius i aiguamolls estan sotmesos a estrès.

Queda marge per a mesures que no siguin radicals?

No hem canviat, malgrat conèixer el problema des de fa anys. El que hem de fer és reduir el consum d'energia i aliments. No pot ser que fa 40 anys hi haguesin 1.200 milions de desnutrits i ara n'hi hagi 400 milions amb el mateix problema i, alhora, 1.700 millones d'obesos.