«El mar és immens, però la seva protecció és mínima». Així resumeix la situació mediambiental del medi marí la prestigiosa World Wildlife Fund (WWF), que, no obstant això, no nega els forts avenços que hi ha hagut en aquesta matèria a Espanya durant els últims deu anys. I és que en aquest temps s'ha passat de tenir protegit l'1% de les aigües espanyoles a arribar al 10%. Pot semblar (i sens dubte ho és) una superfície encara insuficient, però malgrat això Espanya s'ha convertit en el país líder en la preservació del mar dins de la Unió Europea, on el percentatge global protegit queda en el 4%.

De manera anàloga al que succeeix respecte a la terra ferma, el mar necessita figures jurídiques que el protegeixin de l'acció de l'home. I, per descomptat, existeix un variat repertori de categories de protecció per al mar, en funció de si són responsabilitat del Govern central, de les comunitats autònomes o de la Unió Europea, perquè totes aquestes institucions aproven les seves pròpies figures. Les reserves marines, per exemple, estan orientades fonamentalment a preservar els recursos pesquers d'un determinat lloc, però hi ha moltes altres figures destinades a una conservació estrictament mediambiental: parcs nacionals marítims (Cabrera, a les Balears), parcs naturals marins, reserves naturals, llocs d'importància comunitària (LIC), zones d'especial protecció d'aus (ZEPA), zones especials de conservació (ZEC)... una infinitat de sigles que sovint se solapen entre elles i no sempre aconsegueixen l'eficàcia necessària, segons els experts.

«Utilitat més que demostrada»

La científica marina de l'organització Oceana Silvia García no té cap mena de dubte sobre els beneficis d'aquestes figures de protecció a l'hora de recuperar el medi marí. «La seva utilitat està més que demostrada. Si protegeixes una zona marina, no només es recupera aquest ecosistema, sinó que els peixos i les altres espècies es mouen i surten fora per ocupar altres àrees, de manera que es produeix una migració d'aquesta riquesa ecològica cap a fora».

Ara bé, aquesta científica fa un important advertiment: «No es tracta només de declarar protegida una zona, després cal fer els deures i realitzar la gestió corresponent d'aquest espai». Si no, assenyala, de poc serveix tenir delimitat un perímetre amb l'etiqueta d'àrea marina protegida. Aquest és, precisament, el gran repte al qual s'enfronten els experts i moviments conservacionistes: aconseguir que totes les zones existents a Espanya tinguin el seu cor-responent pla de gestió.

Quant als espais LIC i les ZEPA (figures europees dins de la Xarxa Natura 2000), la meitat dels existents a Espanya ja disposen de pla de gestió, i un altre 25% l'estan elaborant. No és una proporció gaire baixa, sobretot en comparació de la mitjana europea, comenta García. Com afirma WWF, «el fet que un espai pertanyi a la Xarxa Natura 2000 no garanteix un bon estat de la salut del mar. Són necessaris plans de gestió amb objectius clars de conservació i que promoguin una participació activa i informada de les persones».

La protecció del mar va fer un pas important fa uns deu anys amb l'execució del programa internacional Indemares, que va permetre protegir a Espanya deu grans zones en alta mar. Ara s'executa un nou programa similar, que pretén augmentar el nombre de zones preservades i dotar de plans de gestió les que encara no en tenen, per exemple, el corredor de cetacis del Llevant espanyol creat recentment. L'organització Oceana confia que aquest corredor, ara només una figura jurídica, acabi tenint unes regles concretes per garantir la protecció i la recuperació de les espècies i els ecosistemes.

Recuperació de la pesca

Unes de les zones de protecció que sembla que estan donant bons resultats són les reserves marines pesqueres, concebudes abans de res per recuperar els recursos piscícoles.

Aniol Esteban, responsable de la Fundació Marilles, que treballa fonamentalment a les Balears, afirma que «les reserves marines han funcionat i estan donant bons resultats», i posa com a exemple la reserva existent entre les illes d'Eivissa i Formentera, convertida en la més important de l'arxipèlag per la seva varietat d'espècies. Allà, la quantitat de peixos (la biomassa total) ha augmentat tant a les aigües superficials com a les profundes. Però en aquest últim cas els resultats són especialment espectaculars, perquè hi ha zones concretes on en només 11 anys s'ha més que duplicat el nombre de peixos.

Així i tot, Aniol Esteban considera que «la millora experimentada encara està per sota del que es podria aconseguir; hi ha un marge de millora molt important». I això és degut, entre altres coses, a la falta de finançament públic per realitzar un adequat seguiment i gestió d'aquestes reserves, algunes de les quals depenen de les comunitats autònomes i altres del Govern central.

Però hi ha altres problemes: el fet que una àrea marina porti l'etiqueta de «protegida» no significa que estigui lliure d'agressions. L'entitat Oceana recorda que en gairebé totes elles es continua permetent la pesca d'arrossegament, «una xarxa amb pesos a baix que s'arrossega pel fons del mar i arrasa el que troba al seu pas», resumeix Silvia García. «En una zona protegida això no s'hauria de permetre», assenyala, atès que trobar solucions que pal·liïn els seus efectes «és molt difícil».

El director de la Fundació Marilles assenyala que les àrees protegides «generen un flux de beneficis que es tradueix en termes econòmics», tal com acrediten les confraries de pescadors locals. I, al contrari, «si erosionem el capital natural, estem erosionant el capital econòmic», assenyala Esteban.