Espanya porta dècades somiant amb l'or negre. L'esperança de ser menys dependent de l'exterior en matèria d'hidrocarburs (petroli i gas) ha motivat la incessant cerca de recursos en el subsòl nacional, tant en mar com en terra ferma. El 1964 va brollar per primera vegada petroli a Espanya, concretament a la plataforma d'Ayoluengo (Burgos). El màxim de producció mai aconseguit es va obtenir pocs anys després, el 1975, amb més de dos milions de tones (dos jaciments).

Però ni tan sols aquesta quantitat va garantir l'autoproveïment. L'obtingut a Espanya ha representat sempre un complement anecdòtic per satisfer la demanda nacional. Dels dos milions de tones del 1975 es va passar al mig milió el 1998. I en els últims anys la caiguda és en picat. El 2018 van ser només 87.000 tones i les dades de 2019 freguen ja l'irrellevant: 40.000 tones. Són xifres que representen una part infinitesimal (inferior al 0,1%) del total de cru que es consumeix a Espanya. Tota la resta arriba de fora.

A més, la recuperació ja és impossible. I això és així perquè l'Estat, compromès amb aconseguir el cessament d'emissions d'efecte hivernacle per al 2050, no té un altre remei que anar posant fi a aquesta activitat. I en això treballa, per a desesperació de la indústria, que veu amenaçats molts llocs de treball.

La Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica serà l'encarregada de cisellar l'epitafi del petroli en el cementiri de les energies brutes, on ja reposen les restes del carbó, l'altre gran contaminant. Es tracta d'una norma que es troba en tramitació parlamentària i serà la guia per a una nova manera de produir energia. Més renovables i, en conseqüència, més ocupacions en el sector de les energies netes.

El Ministeri és clar i recorda que Espanya està obligada a frenar l'escalfament global, d'acord amb els compromisos internacionals: «Retardar decisions suposaria assumir més riscos, més costos i més injustament distribuïts, i renunciar a oportunitats de modernitzar la nostra economia i la nostra societat». Així ho afirma el projecte de llei, que recorda que l'objectiu és dependre cada vegada menys del carbó i el petroli i, en canvi, tenir més potència renovable. «La previsió és que la intensitat energètica primària de l'economia espanyola millori anualment un 3,5% anual fins el 2030», però la «dependència energètica del país, que era del 74% el 2017, es calcula que es reduirà al 61% l'any 2030 per la caiguda de les importacions de carbó i petroli», afegeix el departament de Teresa Ribera. Aquesta situació serà possible per «la transició cap a una economia més eficient i basada en tecnologies renovables». Per a aconseguir-ho, es mobilitzaran 200.000 milions d'euros entre 2021 i 2030.

2042: L'any de la nova era

La mateixa llei, de fet, fixa l'any en què ja no podrà funcionar cap de les explotacions de petroli i gas actualment actives. Serà el 2042. El text ministerial preveu que les concessions d'explotació que estan actualment en vigor continuïn actives, a través de pròrrogues, fins al 31 de desembre d'aquell any com a molt.

Ara bé, el mateix projecte de llei preveu mecanismes que poden permetre a les empreses, en determinats casos, arribar a explotar jaciments fins i tot el 2050. Alguna entitat conservacionista, com Ocean Care, s'ha mostrat crítica amb això i explica que «si una empresa gasista o petroliera que disposa actualment d'un permís d'exploració trobés un jaciment de petroli o gas que volgués explotar i sol·licités al Govern la corresponent autorització d'explotació, el Govern estaria obligat a donar-li una nova concessió», en paraules del portaveu de l'entitat, Carlos Bravo. I, atès que la normativa preveu que el termini de concessió inicial és de 30 anys, això suposaria que «continuaria havent-hi explotació d'hidrocarburs més enllà del 2050».

«Això és una incongruència quan Espanya vol aconseguir la neutralitat climàtica el 2050», afirma Bravo, qui tampoc veu justificat donar pròrrogues a les indústries actualment actives fins el 2042. Segons ell, hauria de cessar l'activitat en expirar la vigència original de cada autorització.

En general, les entitats conservacionistes volen que es cancel·lin tots els projectes de sondejos i prospeccions que encara no tenen permís d'explotació concedit, ja que no han generat drets indemnitzatoris i l'Estat no hauria d'afrontar despeses per aquesta cancel·lació. Actualment, a les costes espanyoles hi ha actives diverses concessions per explotar gas i petroli que funcionen des de fa anys. Al Cantàbric, davant del País Basc, hi ha tres concessions en vigor. En aigües de Huelva n'hi ha dues més i, finalment, al Mediterrani, n'existeix una altra: la plataforma Casablanca, enfront del Delta de l'Ebre.

A part de les que ja existeixen, hi ha hagut un veritable núvol de peticions de sondejos en tot el litoral durant els últims anys per buscar nous jaciments. Però després d'una cascada de protestes (també del sector turístic) durant la dècada anterior, avui sobreviu només un projecte de prospeccions en les costes espanyoles: els previstos enfront del Delta de l'Ebre. Es tracta d'ampliacions del que ja té en explotació la plataforma Casablanca.

El problema és que aquestes zones «ampliables» de l'actual explotació penetren lleugerament en el corredor de cetacis que discorre davant del Llevant espanyol de nord a sud. És una zona que gaudeix de protecció nacional i internacional des de fa pocs anys. Encara que sigui només una petita cantonada la que se solapa amb aquest corredor, Bravo alerta dels perills que els sondejos acústics (consisteixen en «canonades» de soroll sota el mar) representa per a espècies molt sensibles al soroll submarí, ja que basen la seva supervivència en els sons que emeten i amb els quals es comuniquen. És el cas dels cetacis, els quals «poden sofrir greus lesions en el seu aparell acústic i quedar-se sords, la qual cosa és letal per a ells, i en molts casos acaben morint i encallant a la costa». Són detonacions que arriben als 265 decibels.

Ara bé, la fi del petroli i el gas (tant si es fa efectiva el 2042, el 2050 o uns pocs anys més enllà) no és del gust de tothom. La patronal ACIEP, que agrupa les empreses del sector, els sindicats CCOO i UGT, així com el Col·legi d'Engunyers de Mines i els directors d'escoles d'enginyeria de mines van emetre recentment un comunicat en el qual surten en defensa de la recerca d'hidrocarburs a Espanya.

«Ara com ara, l'electricitat no pot substituir de manera immediata als hidrocarburs. És necessari comptar amb fonts d'energia que recolzin a les renovables», assenyalen aquestes organitzacions. Per a elles, cap debat sobre el tema «pot defugir les possibilitats d'autoproveïment dels jaciments de gas natural i petroli que puguin existir al nostre país, ni obviar que, en l'economia global, condemnar a la indústria espanyola a competir amb gas importat i amb majors emissions que el produït localment, és condemnar el seu futur fent créixer la petjada ecològica que avui es pretén reduir».

La presidenta d'ACIEP, Margarita Hernando, afirma que en el cas del gas, la producció local a Espanya ajuda a reduir les emissions, atès que la petjada de carboni és menor que si s'importa: «La producció de gas natural a Espanya evitaria un 60% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle si es compara amb el gas procedent d'Algèria a través de gasoducte i un 84% si es compara amb el procedent d'Amèrica en vaixells metaners», assenyala.

El debat continua obert, però l'or negre ja no rellueix a Espanya.