Reculada accelerada de les glaceres en les últimes dècades, temperatures rècord, aigües cada vegada més càlides i major extensió de la «neu verda». L’escalfament global s’ha acarnissat especialment en l’últim mig segle amb la península Antàrtica. Les temperatures sobre zero i els nutrients han afavorit l’aparició de microalgues que podrien estendre’s per l’increment de la calor. L’augment de gairebé tres graus ha provocat que la quantitat de gel fos s’hagi multiplicat per sis entre 1979 i 2017.
Encara que microscòpiques, el seu creixement accelerat per la pujada dels termòmetres ha permès observar la seva extensió des de l’espai. Les dades satel·litàries i les observacions al terreny durant un parell d’estius han permès a un equip de científics, pertanyents a la Universitat de Cambridge i el British Antarctic Survey, mapejar la velocitat de reproducció. Segons el treball dels investigadors, publicat a Nature Communications, aquest mantell que passa del verd al vermell s’estendrà per l’Antàrtida si continua l’escalfament del planeta.
Les floracions d’algues verdes de la neu es troben al voltant de la costa antàrtica, sobretot a la part oest. Proliferen en les àrees més càlides, on la mitjana se situa en poc més de zero graus centígrads de novembre a febrer. Gairebé dos terços es troben en illes petites i baixes sense terreny elevat. Els excrements dels ocells marins i els mamífers, a més, contribueixen a un major creixement a l’ésser un potent fertilitzant, especialment els procedents de les diferents colònies de pingüins.
L'efecte Albedo
Per a alguns investigadors, l’excés d’aquestes algues pot agreujar el procés de desglaç per l’efecte albedo, que és la capacitat d’una superfície de reflectir la llum solar. En el cas de l’Antàrtida, en estar coberta completament per gel, entre un 80% i un 90% de la radiació solar és reflectida. Però si perd part d’aquesta coberta blanca, predominarà el color fosc del mar, que absorbirà els raigs de sol augmentant les temperatures. De fet, els científics van detectar en els seus treballs de camp que les algues verdes redueixen l’albedo en un 40%, i els pegats d’algues vermelles, en un 20%. Un altre debat, no menor, és la capacitat real d’aquestes algues per actuar com a embornals de carboni.
Per a Antonio Camacho, professor d’Ecologia de la Universitat de València i que ha estat investigant a la península de Byers en diferents etapes, cal continuar estudiant i aprofundint més les diferents interrelacions que es donen en aquest punt tan crític del planeta per l’augment de les temperatures. «Hi ha coses més rellevants, cal gratar una mica més», explica aquest investigador també de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva.
Les seves expedicions han tingut lloc en la coneguda com a Zona Antàrtica Especialment Protegida. Està tan preservada que no s’hi permet la construcció de bases permanents i només es poden instal·lar campaments amb tendes de campanya i petits iglús. Tampoc està permesa la utilització de vehicles a motor, per la qual cosa el transport del material és a càrrec dels propis investigadors.
El treball de Camacho es va centrar en els efectes del canvi climàtic sobre les comunitats biològiques dels rius i llacs d’aquest enclavament.
El progressiu escalfament està suavitzant les condicions extremes i la vida s’obre pas amb més facilitat, una cosa que «pot provocar colonitzacions d’espècies que fins ara no estaven presents a l’Antàrtida, amb el consegüent perill per als organismes autòctons, i també un allargament de l’estació més càlida i amb ell una major biomassa», explica el científic.
La veritat és que durant l’últim segle, l’escalfament de la Península Antàrtica ha superat significativament el de la zona continental i els efectes potencials d’aquest augment de la calor sobre comunitats com les algues, que només es fan visibles si la temperatura mitjana de l’aire a l’estiu arriba o supera els zero graus, requereix de recerques multidisciplinàries.
