Sequeres intenses, pluges torrencials, marors violentes, malestar climàtic, canvis en l'agricultura i, fins i tot, afeccions a la temporada turística (que es prolongarà a la tardor). Aquestes són algunes de les conseqüències que esperen a la franja mediterrània espanyola, des de Catalunya a la Costa del Sol, passant per les Balears, en l'escenari actual de canvi climàtic. Un escenari que, no obstant això, també afectarà el centre i nord d'Espanya, que tampoc escaparan de l'efecte d'un procés ja imparable.

Els catedràtics d'Anàlisi Geogràfica Regional Joan Romero i Jorge Olcina, de les universitats de València i Alacant, acaben de coordinar l'edició del llibre Canvi Climàtic al Mediterrani. Processos, riscos i polítiques, en el qual analitzen aquesta situació, els seus efectes socioeconòmics i territorials, així com la comunicació social d'aquests processos. El llibre reuneix el diagnòstic i les alternatives presentades per una vintena d'especialistes en el marc d'un seminari organitzat per la Càtedra Prospect Comunitat Valenciana 2030.

L'obra pretén aportar dades científiques per al coneixement del procés i idees per a l'acció pràctica per part de les administracions públiques, el sector privat i la ciutadania. A més, a això dediquen els mateixos Romero i Olcina un últim capítol, en el qual fan un diagnòstic sobre el dèficit de governança territorial com a obstacle per al disseny de polítiques públiques orientades a la mitigació i adaptació al canvi climàtic.

Espanya és un dels «punts calents» (hotspot) del canvi climàtic a escala mundial. La seva posició geogràfica, a cavall entre la dinàmica atmosfèrica subtropical del nord d'Àfrica i la dinàmica de latituds mitjanes i altes d'Europa, la converteixen en un escenari d'efectes notables.

Totes les regions es veuran afectades per l'efecte del canvi climàtic, que en realitat ja estan manifestant-se (reducció de superfícies de gel a les muntanyes, pujada de temperatures, perduda de confort tèrmic, desajustaments en les precipitacions, fenòmens extrems més freqüents, pujada progressiva del nivell de la mar). Però, sens dubte, el litoral mediterrani és una de les «regions-risc» més destacades d'Europa enfront dels canvis atmosfèrics.

Els experts reunits en el llibre subratllen que es pot parlar ja clarament d'una «mediterranització» del canvi climàtic, en què l'escalfament del mateix mar Mediterrani imposa alteracions particulars als processos i fenòmens meteorològics afectats per l'escalfament tèrmic. En el litoral, el clima s'està manifestant més càlid, molt destacat a la nit (augment molt important de les denominades nits tropicals), amb pluges més irregulars amb episodis de precipitacions intenses més freqüents, i fenòmens extrems que ocorren amb una intensitat i energia no registrades anteriorment.

Tot això està influït per l'escalfament del mar, que ha incrementat la seva temperatura 1,3 graus des del 1980. És a dir, s'ha escalfat més del que ha augmentat la temperatura de l'aire per a aquest mateix interval i això és un problema greu. «De manera que no hi ha temps a perdre per desenvolupar polítiques i actuacions concretes de lluita contra el canvi climàtic al nostre país i molt especialment en el seu litoral mediterrani», assenyala el llibre.

L'augment de la temperatura del mar suposa, segons Olcina, un factor de risc davant possibles situacions d'inestabilitat associades a gotes fredes i pluges torrencials en un espai de temps curt, per la qual cosa és difícil retenir l'aigua. Una situació que contrasta amb el que indiquen els models de predicció, que avancen una reducció de les pluges, la qual cosa condicionarà la circulació d'aigua en els rius Xúquer i Segura entre el 8% i el 10% a mitjan d'aquest segle. «Les pluges es concentraran a la costa», apunten Romero i Olcina.

Segons els geògrafs, totes la recerques recents més solvents són concloents. «Estem avisats, els efectes del canvi climàtic poden ser fins i tot més profunds que la pandèmia i, no obstant això, encara no som plenament conscients dels riscos que ens esperen».

«No es tracta de ser catastrofistes, la nostra obligació és posar les recerques dels més competents a la disposició dels poders públics perquè impulsin mesures de mitigació, adaptació, anticipació i regulació. Aquesta dècada serà decisiva i fins ara no hi estem fent prou. Hem de ser capaços de conciliar allò urgent i important. Ara és urgent aplanar la corba dels contagis i les seves conseqüències econòmiques, socials i emocionals. L'important és ser capaços d'aplanar la corba de l'escalfament global abans del 2030», subratllen els coordinadors de l'obra.

Romero i Olcina sostenen que negar el canvi climàtic és no creure en la ciència. «Quan va començar la validació de l'actual hipòtesi de canvi climàtic per efecte d'hivernacle de causa humana, a principi dels anys noranta del segle passat, es podien tenir dubtes, perquè no es disposaven de dades atmosfèriques ni oceanogràfiques suficients per poder corroborar tots els seus extrems.

Avui, trenta anys després, l'evidència que el nostre clima no és el mateix de l'existent fa unes dècades, que les temperatures segueixen la seva tendència a l'alça, que les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle continuen imparables i que registrem esdeveniments extrems molt intensos de forma cada vegada més freqüent, són fets confirmats per les dades».

Segons els autors, «no és suficient que la UE es comprometi més que uns altres. És un desafiament global i alguns grans actors polítics han de comprometre's molt més, especialment la Xina, l'Índia i els EUA. Afortunadament, la nova Administració Biden ha anunciat el seu retorn a la taula dels acords globals en aquesta matèria i als compromisos dels Acords de París. Però queda molt per fer i molt poc temps. La notícia més esperançadora ve de la mà dels més joves a tot el món».

Una de les conseqüències del canvi climàtic és l'augment dels episodis de pluges de fang, cosa que pocs relacionarien amb la crisi climàtica. L'estació que registra més dies a l'any a Espanya amb pluges de fang és la de Menorca, amb 14 dies. Allà s'hi combinen de manera òptima l'elevada freqüència de les precipitacions amb la d'alts valors d'aerosols. L'estació de Melilla, més pròxima al nord del Sàhara, i sobrevolada més sovint per aerosols, mostra, no obstant això, un mitjana de 12 dies l'any, inferior a la de Menorca, en ser menys freqüents les precipitacions.

L'estació peninsular amb més freqüència de pluges de fang és la de Múrcia, amb 10 dies, contrastant amb la següent estació, la d'Almeria, amb tan sols la meitat de pluges de fang, 5 dies. En comparació amb Almeria, la freqüència de les pluges de fang és lleugerament més elevada al sud-est de la comunitat de Castella-la Manxa, al sud-oest andalús, així com al País Valencià i a Catalunya, amb valors d'entre 6 i 8 dies.

Les estacions de Navarra, del País Basc i de Cantàbria mostren valors de 7 dies, que, sense ser molt elevats, contrasten amb l'interval d'entre 3 i 5 dies de les comunitats circumdants, possiblement per la freqüència més alta de pluges. En la resta de zones, les pluges de fang semblen ser menys freqüents.

I és que tot fins i tot aquestes precipitacions de fang ja estan canviant per culpa de l'escalfament global.