La confluència de la pandèmia de covid-19 i múltiples fenòmens meteorològics extrems van convertir el 2020 en un any tràgic per a milions de persones. L’informe «Estat del clima global 2020» de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) ha conclòs que la desacceleració econòmica provocada pel coronavirus no va aconseguir frenar el canvi climàtic; al contrari, es va accelerar. El descens de la contaminació atmosfèrica per la reducció del trànsit i l’activitat industrial no van aconseguir compensar altres impactes que mantenen la seva inèrcia.
El sistema climàtic global és complex. Per desentranyar els seus mecanismes, l’OMM utilitza set indicadors que descriuen el canvi climàtic i proporcionen una visió àmplia del clima a escala mundial. Les conclusions s’han inclòs a l’informe de 2020 i són els següents:
TEMPERATURA DE LA SUPERFÍCIE
L’any 2020 va ser un dels tres més càlids dels que es tenen constància. La temperatura mitjana global de la superfície (es mesura combinant la temperatura de l’aire a dos metres sobre el terra i la superfície de la mar en àrees oceàniques) va ser d’1,2 °C superior als nivells preindustrials (1850-1900). Els sis anys transcorreguts des del 2015 són els més càlids des que es tenen dades, i la dècada del 2011 al 2020 va ser la més càlida mai registrada.
Però l’escalfament no es distribueix igual a tot el planeta. Des de mitjan dècada del 1980, les temperatures de l’aire a la superfície de l’Àrtic han pujat almenys dues vegades més ràpid que la mitjana mundial i les temperatures del permafrost (sòl gelat) han augmentat. Tot això té implicacions potencialment grans per a la població, la infraestructura i els ecosistemes de l’Àrtic, però també per al clima global.
ESDEVENIMENTS EXTREMS
L’augment de les temperatures globals ha contribuït al fet que es registrin fenòmens meteorològics extrems més freqüents i severs a tot el món, incloses onades de fred i calor, inundacions, sequeres, incendis forestals i tempestes.
Les regions amb quantitats de precipitació inusualment altes el 2020 van incloure l’Àfrica oriental i nord-oriental, l’Àsia meridional i oriental, el sud-est d’Amèrica del Nord i el Carib i l’Europa nord-oriental.
Per contra, es van observar quantitats de precipitació inusualment baixes al sud i al nord-oest d’Àfrica, Amèrica del Sud, el nord-est i l’oest d’Àsia, el sud-oest i nord-est d’Amèrica del Nord i el nord de Nova Zelanda.
CONTINGUT DE CALOR DE L’OCEÀ
Al voltant del 90% de l’excés d’energia que s’acumula en el sistema terrestre a causa de les creixents concentracions de gasos d’efecte d’hivernacle va a l’oceà. El contingut de calor del mar es mesura a diverses profunditats, fins a 2.000 metres de profunditat. Les taxes d’escalfament dels oceans mostren un augment particularment fort les últimes dues dècades en totes les profunditats.
El 2019, la capa de profunditat de 0 a 2.000 metres de l’oceà global va aconseguir un nou rècord, i una anàlisi preliminar suggereix que el 2020 va superar aquest rècord. A més, l’any passat es van registrar 98 ciclons tropicals i més del 80% de l’oceà va experimentar almenys una onada de calor marina, la qual cosa va provocar impactes significatius en la vida oceànica i les comunitats que en depenen.
NIVELL DEL MAR
A mesura que l’oceà s’escalfa, el seu volum augmenta: és l’anomenada expansió tèrmica. També la fossa de Groenlàndia, l’Antàrtida i les glaceres de tot el món estan provocant un augment del nivell de la mar.
De fet, el nivell marí ha augmentat a tot el globus una mitjana de 3,29 mil·límetres per any, i ha aconseguit el punt màxim, precisament, el 2020. L’OMM suggereix que la petita disminució registrada en l’última part del 2020 té relació amb les condicions del fenomen climàtic anomenat la Niña (refredament) al Pacífic tropical.
GASOS D’EFECTE D’HIVERNACLE
Les concentracions atmosfèriques de gasos d’efecte d’hivernacle han de tenir un equilibri entre les emissions de les activitats humanes, les fonts i els embornals que capturen carboni. L’augment dels nivells d’aquests gasos a l’atmosfera a causa de les activitats humanes és un dels principals impulsors del canvi climàtic.
L’informe recull que el 2019 les concentracions de gasos d’efecte d’hivernacle van aconseguir nous màxims. El diòxid de carboni, un 148% per sobre dels nivells preindustrials; el metà, un 260%; i l’òxid nitrós, un 123%. A l’espera dels resultats definitius del 2020, l’OMM avança que malgrat els revessos de la covid-19, les emissions globals de gasos d’efecte d’hivernacle van augmentar.
MASSA GLACIAL
Les glaceres, incloses les capes de gel permanents, es distribueixen per tot el planeta, amb concentracions a les altes serralades d’Àsia i Amèrica del Nord i del Sud. Atès que són proveïdors de serveis ecosistèmics i subministren aigua dolça a milions de persones a tot el món, la pèrdua de les glaceres té impactes significatius i directes tant en el clima global com en el desenvolupament sostenible.
Els resultats preliminars per al 2020 indiquen que les glaceres van continuar perdent massa l’any hidrològic 2019/2020. Encara que el balanç de massa va ser lleugerament menys negatiu que l’any anterior, amb una pèrdua de gel estimada de 0,98 metres d’equivalent d’aigua, existeix una clara tendència a accelerar la pèrdua de massa de les glaceres a llarg termini, com demostra el fet que vuit dels deu anys de balanç de massa més negatius s’han registrat des del 2010.
EXTENSIÓ DEL GEL MARÍ
L’extensió del gel marí mesura les àrees cobertes per una concentració de gel superior al 15% i serveix com un indicador del canvi climàtic, sobretot per la rapidesa amb què es produeixen els canvis als pols i l’extensió que poden tenir les repercussions de la seva cobertura. Si bé el gel marí de l’Antàrtida es va mantenir a prop de la mitjana a llarg termini, a l’Àrtic l’extensió mínima anual de gel marí va ser la segona més baixa registrada i es van observar extensions rècord (mínimes) de gel marí els mesos de juliol i octubre del 2020.
ACIDIFICACIÓ OCEÀNICA
L’oceà absorbeix al voltant del 23% de les emissions anuals de CO2 antropogènic a l’atmosfera, la qual cosa ajuda a pal·liar els impactes del canvi climàtic, però a un alt cost ecològic per al medi ambient marí. Això és així perquè posa en perill els organismes i els serveis dels ecosistemes, inclosa la seguretat alimentària, pel seu impacte en la pesca i l’aqüicultura. L’acidificació marina també afecta la protecció costanera, ja que afebleix els esculls de corall, que protegeixen la línia costanera, i el turisme. El pH mitjà mundial de l’oceà ha anat disminuint constantment les últimes dècades.
POBLACIÓ DESPLAÇADA
Durant l’última dècada (2010-2019), els esdeveniments relacionats amb el clima van provocar una mitjana de 23,1 milions de desplaçaments de persones cada any. Només el primer semestre del 2020 es van registrar aproximadament 9,8 milions de desplaçaments, en gran part a causa de perills hidrometeorològics i desastres, concentrats principalment a l’Àsia meridional i el sud oriental i la Banya d’Àfrica.
El 2020, més de 50 milions de persones es van veure doblement afectades: per desastres relacionats amb el clima (inundacions, sequeres i tempestes) i per la pandèmia, segons l’informe de l’OMM. Gairebé 690 milions de persones, el 9% de la població mundial, estaven desnodrides, i al voltant de 750 milions van estar exposades a nivells severs d’inseguretat alimentària el 2019.
