La nit del vuit de setembre, el Servei d’Emergències 112 d’Andalusia va rebre més d’un centenar de trucades alertant de la presència de foc en dos focus que s’havien iniciat de forma gairebé simultània a Genalguacil i Jubrique. Es tracta de dos pobles situats a la vall del Genal, a l’oest de la província de Màlaga, on s’erigeix la imponent Sierra Bermeja, inclosa a la Xarxa Natura 2000 i recer d’una de les tres úniques masses de pinsaps d’Espanya i pràcticament del món, al costat de Sierra de las Nieves, també a Màlaga, i Sierra de Grazalema, a Cadis.

Aquests dos focus es van declarar en una zona escarpada, de molt difícil accés i durant la nit, per la qual cosa els mitjans aeris d’extinció no hi van poder acudir fins a l’alba. I tot això, a l’inici d’uns dies amb fortes ratxes de terral, això és, vent càlid i sec. Un còctel perfecte que va desencadenar un gravíssim incendi a Sierra Bermeja, que va arrasar prop de 10.000 hectàrees, va segar la vida d’un bomber i va obligar al desallotjament preventiu de gairebé 3.000 persones.

Aquest incendi forestal ha estat qualificat com a «insòlit» i «inèdit» a Espanya, ja que és el primer «de sisena generació». Abans, fora de les nostres fronteres, països com Portugal, Austràlia i els Estats Units ja havien patit la destrucció d’aquests «megaincendis», en els quals el canvi climàtic i demogràfic hi tenen molt a veure.

Crisi Climàtica ha fet un repàs històric dels incendis forestals i les seves sis generacions els últims 80 anys juntament amb Francisco Senra, tècnic del Pla d’Emergències per Incendis Forestals a Andalusia, conegut com a Pla Infoca:

La primera generació arrenca després de la Guerra Civil Espanyola, quan la fam i els problemes socials impulsen la població a explotar la terra a la recerca de manteniment. «La gent que vivia al camp feia ús de tots els recursos del territori que hi pogués haver i més. Per tant, els incendis no existien o tenien poca continuïtat, perquè s’apaguen quan arribaven a zones llaurades, pasturades i amb diferents usos antròpics».

Entre les dècades dels 60 i els 70, comença l’abandó del medi rural a la recerca de més bones oportunitats a les grans ciutats. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), més de tres milions d’espanyols van participar en aquest èxode els anys seixanta, i Madrid, Barcelona i el País Basc són els tres focus industrials que més població van absorbir.

Gran part del camp que fins llavors estava treballat s’abandona, per la qual cosa la vegetació comença a «colonitzar el que en el seu moment era seu».

Durant aquesta segona generació d’incendis, cada vegada hi ha més vegetació contínua per on el foc pot propagar-se ràpidament, de manera que apareixen les primeres mesures preventives: els tallafocs. «Es van confinar les finques amb tallafocs perimetrals, es professionalitza una mica l’extinció d’incendis i sorgeixen algunes campanyes de conscienciació», assenyala Senra.

En aquesta època comencen a emetre’s els coneguts eslògans publicitaris «Tots contra el foc» del ja extint Institut Nacional per a la Conservació de la Naturalesa (ICONA), amb la participació de nombrosos artistes espanyols, com Manolo Escobar i Joan Manel Serrat.

Els incendis comencen a ser intensos i els dispositius d’extinció troben problemes per afrontar-los, per la qual cosa es comença a parlar d’una tercera generació entre els anys 80 i els 90.

«La resposta dels responsables dels dispositius d’extinció va ser professionalitzar més els serveis i augmentar els recursos, amb més presència dels mitjans aeris», continua aquest efectiu del Pla Infoca. El que s’estava vivint els noranta era el resultat de l’èxode rural dels seixanta. «Els incendis cada vegada tenen més continuïtat, són més ràpids i els dispositius d’extinció també són més grans. Es va fent una bola on l’enemic és cada vegada més gran i l’exèrcit també és cada vegada més gran per frenar-lo», afegeix Francisco Senra.

Els moviments demogràfics tornen a sumar un obstacle més en les ja de per si mateixes complicades tasques d’extinció: les zones d’interfície (transició) urbà-forestal. Francisco Senra al·ludeix «gent que viu al camp, però que no fa ús del camp» i es refereix principalment a les segones residències. A causa de la seva ubicació, aquests habitatges són especialment vulnerables davant dels incendis forestals, sobretot perquè moltes no disposen de tots els permisos ni d’un pla de protecció contra incendis, com obliga la llei.

Això suposa un canvi de paradigma: «Passem d’una gestió d’incendis forestals a una gestió d’una emergència per incendis forestals. La societat comença a estar amenaçada», resumeix Senra. «En un incendi forestal, la prioritat sempre són les persones, la segona són les propietats i la tercera prioritat és la protecció de la muntanya».

La cinquena generació es desenvolupa quan tot el que passa s’hi afegeix la simultaneïtat, és a dir, apareixen diversos incendis alhora, que, per tant, provoquen un col·lapse en els dispositius.

A més, la influència del canvi climàtic comença a fer-se notar. Els incendis són més agressius, paral·lels i més difícils de sufocar, no únicament per l’acumulació de biomassa i el seu avanç a zones d’interfície, sinó perquè s’intensifiquen les sequeres estacionals i altres fenòmens climàtics, per exemple, les tempestes elèctriques.

La sisena generació d’incendis acaba desencadenant-se a causa de l’efecte del canvi climàtic i pel mateix canvi global a partir de la meitat del segle XX.

Quant als desequilibris climàtics, Francisco Senra enumera els fenòmens que comencen a produir-se cada vegada amb més freqüència, especialment en climes com el mediterrani, on es va declarar l’incendi de Sierra Bermeja.

El primer fenomen és l’augment de la temperatura, que fa que algunes de les espècies vegetals comencin a estar «fora d’estació forestal», és a dir, que sorgeixin en zones per a les quals no estan adaptades. D’altra banda, encara que el còmput anual de precipitacions es manté, es concentren en tempestes i episodis més concrets, cosa que genera problemes d’inundacions, dificultat d’absorció de l’aigua i pèrdua del sòl, a més de l’augment de la vegetació estressada per la proliferació de les sequeres.

«La superfície afectada [pel foc]cada vegada està més associada a grans incendis. Els que tenen lloc en indrets amb aquest problema d’acumulació de biomassa, amb sequera o una atmosfera propícia, costa cada vegada més apagar-los i cada vegada afecten més territori», afegeix.

A més, l’acumulació de biomassa facilita que apareguin grans columnes de convecció molt potents, grans núvols provocats per l’evaporació de tota la humitat de la vegetació, que incrementa la intensitat del foc. Aquesta columna de convecció pot evolucionar fins a formar un pirocumulonimbus, és a dir, un núvol de tempesta generat a partir de la gran evaporació d’un incendi.

«Perquè aquesta columna pugi prou, fins a 10 i 15 km d’altura, no únicament fa falta un incendi potent a sota que generi tota aquesta calor, sinó que l’atmosfera tingui una estabilitat perquè aquest núvol pugui progressar, pugui créixer i pugui consolidar-se a dalt». Aquest fet suposa un perill afegit per als equips d’extinció, ja que es poden veure tancats per nous focus generats per cendres o brases incandescents molt volàtils.

En definitiva, a priori, i amb el pas dels anys, el canvi climàtic s’ha encarregat de «preescalfar» tota la zona com faria un «forn». Les conseqüències afloren ara.