Els boscos capturen CO₂ de l’atmosfera i juguen un paper fonamental en la lluita contra l’escalfament global. I, no obstant això, no únicament són les grans masses forestals les que exerceixen una funció tan decisiva. També ho fan, i amb més eficàcia encara, els fons dels mars. Allà hi viu una planta submarina anomenada posidònia oceànica, que s’estén al llarg d’àmplies prades ondulants i que constitueixen, directament, veritables boscos submergits. No en va, aquestes prades són la llar de nombroses espècies de peixos, mol·luscos i altres organismes que hi tenen el seu refugi i el seu lloc de cria i d’alimentació. L’eficàcia de la posidònia a l’hora de capturar CO₂ de l’atmosfera és tan gran que fins i tot supera la del mateix Amazones. L’oceanògraf Carlos Duarte ha definit aquesta planta com una «campiona del segrest de CO₂», ja que una sola hectàrea de posidònia «pot segrestar tant carboni com 15 hectàrees de bosc amazònic i, a més, no es crema», afirma en al·lusió als greus incendis que amenacen aquesta selva tropical.
Es tracta d’una planta que en tot el planeta només creix a la mar Mediterrània. És, doncs, un endemisme d’aquest mar. Les acumulacions més grans es poden trobar en llocs com Xipre, Sicília i, sobretot, el llevant espanyol. Concretament, davant del Campello, a la comarca de l’Alacantí, i entre Eivissa i Formentera hi ha les prades més extenses de tota la conca mediterrània. En total, existeixen en aquest mar uns 50.000 quilòmetres quadrats de posidònia.
Un altre expert que coneix bé aquest organisme, el biòleg marí Manu San Félix, considera que, «si no existís, les platges serien diferents, perquè la sorra està formada pels esquelets dels milions d’organismes que hi viuen, de la mateixa manera que els esculls de corall formen la sorra de les platges coral·lines».
«Però, a més, cal tenir en compte que la posidònia aporta entre el 50 i el 70 % de l’oxigen que respirem al planeta. A la Mediterrània, actua com un enorme pulmó, pel fet que és el sistema més eficient segrestant CO₂, fet que la converteix, juntament amb els esculls, en un gran aliat contra el canvi climàtic. També forma l’hàbitat de moltíssimes espècies. No vull ni imaginar com seria un futur sense posidònia, perquè seria dramàtic, però, si no actuem ara mateix, podria passar», explica a la revista Ethic.
Però, fins i tot morta, la posidònia continua generant beneficis per a l’ecosistema. Quan les fulles es desprenen, suren i van a parar a la riba, formen grans acumulacions a les platges i tapen la sorra. Encara que la indústria turística es queixa per això, en realitat aquestes piles d’algues estan salvant la platja, perquè eviten que l’onatge s’emporti la sorra.
A més, fins i tot llavors la posidònia continua sent refugi de nombrosos microorganismes de gran valor ambiental, segons han revelat les últimes recerques.
Atacs contra un tresor
Però aquest excepcional patrimoni, que hauria de ser cuidat amb una cura singular, és destruït a marxes forçades. Tant Duarte com Sant Félix i altres científics han assenyalat bàsicament tres amenaces.
En primer lloc, els fondejos de vaixells recreatius, que llancen les ancores sobre prades de posidònia, i així hi creen grans calbes i provoquen una desforestació submarina amb els mateixos efectes que tindria en un bosc. No obstant això, la diferència rau en el fet que, així com un bosc pot recuperar-se amb una rapidesa relativa, la posidònia pot trigar segles a regenerar-se.
El segon impacte és el dels abocaments contaminants des d’estacions depuradores que no funcionen correctament, des d’embarcacions en alta mar i instal·lacions industrials. Abunden les imatges de prades de posidònia literalment sepultades per una mena de moc filamentós que recobreix tota la planta, l’asfixia i la mata a causa d’aquesta contaminació. National Geographic afirma que gairebé la meitat de les zones urbanes costaneres de 23 països de la Mediterrània no té plantes depuradores d’aigua residual.
El mar s’escalfa
I, finalment, el canvi climàtic està arraconant aquesta fàbrica de salut ecològica. L’escalfament de la mar Mediterrània és aclaparador. Aquest mateix any s’han mesurat temperatures de fins a 29 graus a les aigües d’Alacant els primers dies de novembre, un fet inèdit que revela que la Mediterrània ja està arribant a temperatures pròpies del mar Carib.
Això mata la posidònia, ja que, com afirma Duarte, quan la temperatura de l’aigua sobrepassa els 28,5 °C, les taxes de mortalitat de la posidònia es disparen. En canvi, des del 2015 ja s’han observat llargs períodes en què, entre 15 i 20 metres de profunditat, la temperatura no baixa de 29 graus.
El declivi de la posidònia ja ha començat i es pot mesurar clarament. Segons un estudi de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (Imedea), a la Mediterrània occidental l’extensió de prades submarines d’aquesta espècie s’ha reduït entre un 13% i un 38% des del 1960. Però hi ha zones concretes on la seva superfície s’ha reduït un 40%. Les conseqüències d’aquest fet se succeiran en cadena sobre l’ecosistema.
El futur no pinta bé, tenint en compte a més que la temperatura global continua pujant i, fins i tot complint els objectius de l’Acord de París ,serà inevitable afrontar danys irreparables. Per això hi ha la necessitat, recalquen els experts, d’actuar amb més rapidesa, valentia i ambició si es volen evitar els danys més greus i irreversibles.
Tots els informes assenyalen que, justament, la Mediterrània serà una de les zones més afectades per l’escalfament global, i això demostra la urgència d’adoptar mesures més eficaces que les preses fins ara.
Xavier Roig, doctor en geologia i en geografia
La posidònia seca de la riba no és un residu, és un escut per a la platja
Fins i tot morta, la posidòniacontinua complint una funció: les fulles seques eviten que les platges desapareguin
l doctor en Geologia i en Geografia Francesc Xavier Roig i Munar va fer fa dos anys un estudi sobre la retirada de posidònia seca de les platges i va demostrar els greus danys que suposa tractar aquest element natural com si fos un simple residu. La retirada mitjançant maquinària pesant, de manera indiscriminada al llarg de tot l’any, pot liquidar la mateixa platja.
Quins beneficis suposa la presència de les mal anomenades ‘algues’ seques a la riba de les platges?
En primer lloc, són un indicador de qualitat de les aigües. Si hi ha algues, la qualitat de l’aigua és bona. Aquestes acumulacions defensen la platja davant dels temporals de baixa intensitat. A més, aporten sorra cap a la platja i cap a les dunes. També aporten matèria orgànica cap a la vegetació dunar i, en definitiva, estructuren gran part de les platges del Mediterrani. Aquestes acumulacions de posidònia actuen a les platges com si fossin una barrera o escut davant dels temporals. No poden aguantar els temporals forts, però sí els mitjans i baixos.
Quines conseqüències implica retirar aquestes acumulacions de posidònia seca de la riba?
Els perjudicis, durant moltes dècades, han consistit sobretot en el fet que, quan es retira aquesta posidònia, també s’està retirant sorra. Retirar la posidònia de la riba de la platja porta implícita una pèrdua de volum i de superfície d’aquesta platja.
Hi ha formes correctes de retirar aquesta posidònia per a acontentar el turisme i preservar les platges al mateix temps?
Actualment, la millor gestió en la retirada de la posidònia seca que es fa al Mediterrani és la que es fa a Eivissa i Formentera. El que fan és recollir la posidònia de la platja abans de l’estiu, l’emmagatzemen en un lloc i, quan acaba la temporada, tornen a posar-la al seu lloc. Això és l’adequat. D’aquesta manera, s’assumeix un grau d’erosió de la platja durant el període estival, però aquesta erosió la compenses a l’hivern. És una manera de compaginar l’ús turístic amb la conservació del mitjà.
Com veu l’actitud de gran part de la indústria turística, que veu la posidònia de la riba pràcticament com si fos un residu?
Es veu com un residu i no hi ha consciència. Els hotelers la menyspreen, però és el mateix menyspreu que mostren al Carib cap a la Thalassia testedinum, que és com la posidònia d’allà, o també cap al sargàs, que estan totalment criminalitzats. La posidònia està criminalitzada i mai s’ha volgut reconèixer el seu valor com a element important per a les platges. I no és per falta de coneixement o d’informació, perquè n’hi ha molta. Si un cerca per internet, es troba moltíssima informació sobre aquest tema. Però la demanda de retirar aquesta posidònia ve més pel sector de la restauració i els hotelers que per part dels usuaris de les platges, encara que, efectivament, a vegades es queixen també.
