Roma no es va construir en un dia. I Glasgow, malgrat les grans promeses que va llançar a l’aire, tampoc no ha aconseguit construir el full de ruta definitiu per frenar l’avenç de la crisi climàtica. Després de dues setmanes de negociacions intenses i una pròrroga plena de tensió, la Cimera del Clima de Glasgow (COP26) va finalitzar dissabte amb el reconeixement explícit dels governs que fins ara no han fet prou per reduir les seves emissions i amb la promesa que, a partir de l’any que ve, tornaran amb polítiques climàtiques més ambicioses.
La principal convenció global sobre crisi climàtica va acabar, doncs, amb un acord de mínims per reprendre el debat en les edicions següents. Alguns han interpretat aquest compromís com un senyal que, efectivament, anem en la bona direcció i que, de mica en mica, la discussió s’està canalitzant. Molts altres, en canvi, han vist el final d’aquesta Cimera del Clima amb molt pessimisme perquè, una vegada més, l’impuls dels grans pactes globals pel clima s’han tornat a ajornar. El balanç final de Glasgow, doncs, es pot llegir com un tímid èxit o un gran fracàs en funció de com es miri.
Però si alguna cosa ha quedat clara en aquesta Cimera del Clima és que, més enllà del debat oficial on es lluita per aconseguir el consens de tots els governs del món, els acords i les aliances multilaterals que es forgen al marge de les negociacions oficials sí que tenen potencial per convertir-se en un punt d’inflexió. Això és, en resum, què ha canviat i què no ha canviat després dels acords de Glasgow:
Augment de les temperatures
Abans de la Cimera del Clima de Glasgow, el món es dirigia a un augment global de les temperatures de 2,7 graus de mitjana. Els acords tancats aquests dies han rebaixat tímidament aquesta previsió.
La plataforma Climate Action Tracker estima que l’escenari més realista és que els acords de Glasgow facin pujar els termòmetres fins a 2,4 graus de mitjana. El balanç més optimista, divulgat per l’Agència Internacional de l’Energia, calcula que si tots els compromisos adquirits aquests dies s’apliquen al peu de la lletra i en el calendari previst, l’escalfament global podria tocar sostre en els 1,8 graus centígrads. Tot i això, l’èxit d’aquesta previsió depèn de si els països compleixen els compromisos o no.
Sigui com sigui, la gran promesa de limitar l’escalfament global a un màxim d’1,5 graus ha tornat a fracassar a Glasgow. També ha fracassat, una vegada més, el compromís global de l’Acord de París, on els governs van prometre moure el cel i la terra perquè l’augment de temperatures no superés els 2 graus respecte a l’era preindustrial. Els acords aconseguits aquests dies no consoliden cap dels dos objectius.
El futur del carbó
Si alguna cosa ha aconseguit Glasgow, és posar sobre la taula del debat el futur del carbó. Segons argumenta una recent anàlisi del Center for Research on Energy and Clean Air (CREA), els pactes de Glasgow han aconseguit posar data de tancament a 370 centrals de carbó i frenar la construcció de 90 plantes més. Els acords signats aquests dies també posen en dubte 130 projectes més previstos per a les properes dècades, ja que almenys sobre el paper xoquen amb els compromisos de «zero emissions» a mitjà i a llarg termini anunciats aquests dies per alguns dels grans productors del globus.
El gran dubte que ara mateix hi ha sobre la taula és què passa amb tot això després de l’inesperat gir de guió que, a última hora, van reclamar països com l’Índia i la Xina per al text final de l’acord resultant de la trobada.
Segons recull el document aprovat, els països ara es comprometen a «reduir» (i no «eliminar») la seva producció de carbó durant la propera dècada. Aquest matís, acordat sense gaires ganes, tornarà a posar-se sobre la taula a la Cimera del Clima d’Egipte de l’any que ve.
Els subsidis als combustibles fòssils
El discurs sobre els subsidis als combustibles fòssils ha canviat, almenys en part, aquestes dues setmanes. Glasgow ha arrencat la promesa d’una vintena de països perquè, a partir del 2022, acabin les inversions públiques en petroli, gas i carbó. Paral·lelament, la coalició internacional Beyond Oil and Gas ha sumat el compromís d’una desena de països més per posar fi a l’explotació (i el finançament) de petroli i gas. Segons argumenten els impulsors d’aquests acords, l’objectiu d’aquestes iniciatives és marcar un punt d’inflexió i aconseguir que cada vegada més estats se sumin a la cursa per a la fi dels combustibles fòssils.
Abans de la cimera de Glasgow, la indústria del petroli, carbó i gas rebia gairebé sis bilions de dòlars anuals en subvencions. Segons apunta una anàlisi de la plataforma Price of oil, en els darrers tres anys els països del G-20 han aportat gairebé 200.000 milions de dòlars de diners públics a aquestes indústries altament contaminants; més del doble dels diners invertits en energies renovables.
Els acords signats aquests dies suposen un tímid canvi en aquesta tendència. Segons argumenten els impulsors, a partir de l’any que ve es desviaran al voltant de 15.000 milions de dòlars l’any dels combustibles fòssils a les energies netes. No és un gran canvi, però, si més no, és alguna cosa.
