Set espècies autòctones (una planta i sis animals) estan a prop de l’extinció completa al nostre país. La caça, la sobreexplotació dels seus hàbitats, les males pràctiques agrícoles, l’escalfament global i competidors exòtics (que solen ser conseqüència també del canvi climàtic) estan reduint les seves poblacions. A la llista hi ha ocells, mamífers, mol·luscos i fins i tot plantes que el Govern estatal reconeix que estan en «situació crítica» des del 2018.
Aquesta declaració oficial de situació crítica (que no abasta, ni molt menys, totes les espècies amenaçades d’Espanya) permet impulsar des de les administracions una sèrie d’actuacions per millorar la seva situació. A més, un cop aprovada la inclusió en aquesta llista, l’espècie passa a ser considerada prioritària, tant per a l’assignació de recursos econòmics com per a l’adopció de mesures urgents d’actuació per revertir aquest risc d’extinció, per part de les administracions competents.
No obstant això, ni la llei del 2007 ni l’ordre que estableix quines són les espècies en perill crític suposen cap garantia per a la seva supervivència. Tampoc obliga al fet que es proporcionin fons específics per a aquests projectes i, per tant, els costos de les tasques de repoblació solen ser sufragats per les administracions autonòmiques o les ONG.
Els afectats són set tàxons diferents: estepa de Cartagena (Cistus heterophyllus subsp. carthaginensis), trenca (Lanius minor), margaritona o nàiada auriculada (Margaritifera auricularia), xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris), visó europeu (Mustela lutreola), nacra (Pinna nobilis) i gall salvatge cantàbric (Tetrao urogallus cantabricus).
GALL SALVATGE CANTÀBRIC (TETRAO UROGALLUS CANTABRICUS)
El gall salvatge cantàbric és un ocell endèmic de les muntanyes cantàbriques i una de les més amenaçades de tot Espanya. De fet, ha experimentat el declivi poblacional més important entre tots els ocells del país. L’hàbitat d’aquesta espècie es troba limitat a la serralada cantàbrica. Però, a més, el seu hàbitat és cada vegada és menys afable, i això ha provocat que la seva població disminueixi un 45% en 20 anys i estigui a punt de dividir-se en dos nuclis. La població, segons els censos del 2018, ja s’ha reduït a uns 300 exemplars.
Aquesta situació té a veure amb un augment del nombre de depredadors oportunistes (guineus, mustèlids, senglars, còrvids), que ataquen sobretot nius i pollastres del gall salvatge. No obstant això, la seva supervivència no únicament està condicionada pels seus depredadors, sinó també pels seus competidors, atès que a la regió existeix una càrrega excessiva d’herbívors, tant domèstics com silvestres, que redueixen l’aliment disponible per al gall salvatge, especialment el nabiu.
Un altre problema són les col·lisions amb infraestructures elèctriques i la caça. I és que, encara que aquesta última està prohibida, el furtivisme continua existint i la caça d’altres espècies en llocs favorables per al gall salvatge, i a l’hivern ocasiona interferències i desplaçaments per a l’au.
Malgrat estar emparat en l’Estratègia Nacional de Conservació, no s’ha aconseguit revertir la tendència negativa de l’espècie i, excepte Astúries, cap comunitat autònoma ha aprovat els seus plans de conservació.
NACRA (PINNA NOBILIS)
Aquest gran mol·lusc bivalve i fosc és endèmic de la mar Mediterrània. La nacra és considerada una espècie estructurant per la seva grandària (és el mol·lusc més gran d’aquest mar: pot assolir els 120 centímetres), ja que proporciona nous hàbitats, cosa que afavoreix l’augment de la biodiversitat. A més, té el potencial de regular l’ecosistema durant un llarg període de temps, atès que és una espècie molt longeva, que pot arribar a viure entre 15 i 20 anys.
Malgrat la seva important contribució al medi marí, aquesta espècie està morint. A finals de setembre del 2016 es va constatar un esdeveniment de mortalitat massiva de la nacra a Almeria, Múrcia, Torrevella, Eivissa i Formentera, i va acabar afectant pràcticament el 98% de les poblacions del Mediterrani espanyol.
Només es manenten sanes les nacres situades al delta de l’Ebre, el mar Menor, Parc Nacional de Cabrera, Mallorca i Menorca, illes Columbretes i illes Medes. El causant d’aquest esdeveniment és una nova espècie de protozou esporulat, l’Haplosporidium pinnae. Altres causes són la destrucció del seu hàbitat, la regeneració de platges, la contaminació i la recol·lecció massiva que experimenta per part de l’home.
VISÓ EUROPEU (MUSTELA LUTREOLA)
Aquest mamífer habita en escasses i petites poblacions aïllades, des d’Espanya fins als Urals. Sovint és confós amb el visó americà, que precisament és l’espècie invasora que està causant l’extinció del visó autòcton. És un animaló petit que viu a prop dels rius i que es deixa veure molt poc. Potser per això i per la seva reduïda població és tan poc conegut, però una de les seves grans virtuts és que és un indicador de la salut dels rius. De fet, una altra de les grans amenaces per a l’espècie és la pèrdua i la degradació del seu hàbitat, a causa del mal estat de conservació dels rius espanyols.
S’estima que en queden menys de 500 exemplars al nostre país i la seva població continua en regressió; en pocs anys ha perdut més d’un terç del seu hàbitat original, i per aquest motiu la seva situació és extremadament greu. Ja ha desaparegut del 90% de la seva àrea de distribució original i per això és considerat el mamífer que està més amenaçat d’Europa. Espanya és, juntament amb el delta del Danubi i petites poblacions aïllades de Rússia, un dels últims reductes on continua havent-hi presència d’aquesta espècie.
No obstant això, encara no s’han començat a aplicar mesures concretes per a la seva recuperació. Per fer-ho, WWF Espanya considera que cal dedicar un pressupost d’un milió d’euros anuals, a més d’incrementar el control de la seva principal amenaça, el visó americà.
XARXET MARBRENC (MARMARONETTA ANGUSTIROSTRIS)
La principal amenaça per a aquest ocell, que pertanya a la família dels anàtids de grandària mitjana o petita, prové de la degradació i dessecació d’aiguamolls succints i estacionals, perquè gairebé no utilitza els artificials i permanents. A Espanya es reprodueix en dos nuclis diferenciats: els maresmes del Guadalquivir i els aiguamolls del sud d’Alacant.
També ho fa a Almeria i València, de manera regular però escassa, i ocasionalment en altres zones d’Andalusia, Comunitat Valenciana, Castella-la Manxa, Mallorca, Fuerteventura i Múrcia. Entre les causes de la seva lenta desaparició, a més de la problemàtica local, hi ha la destrucció d’aiguamolls al Magreb, la caça a la Comunitat Valenciana, la baixa qualitat de l’aigua i les nanses per a crancs de Doñana.
La població europea es va estimar en 370-470 parelles l’any 2000. Des del 1994, la població espanyola ha sofert fluctuacions entre unes 30 i 200 parelles, xifra molt inferior a la de la població històrica.
S’ha posat en marxa un programa de recuperació impulsat per les institucions europees i espanyoles per fomentar la cria d’aquest ocell en diversos aiguamolls d’Espanya i Itàlia, fruit de la qual aquest mateix any han nascut desenes de pollets que poden garantir la supervivència d’aquesta espècie al nostre país.
NÀIADA AURICULADA (MARGARITIFERA AURICULARIA)
La margaritona o nàiada auriculada de riu és un dels coneguts com a musclos d’aigua dolça que està en perill d’extinció crític, a causa dels canvis que han experimentat els rius on viu. Fins al segle XIX va tenir presència als grans rius d’Europa occidental i Àfrica del nord, però l’espècie ha vist com disminïen les seves poblacions de manera dràstica des de principis del segle XX.
Segons les dades del Ministeri de Transició Ecològica, el seu principal problema és la seva creixent mortalitat, que va ser especialment alta el 2013 i el 2014. En aquests anys es va registrar un augment important del nombre d’exemplars morts. Després de diversos casos de mortalitats massives en aquests anys, l’últim cens disponible, del 2015, indica que hi ha 3.949 exemplars a tot el país.
Fa anys, la seva principal amenaça era l’ús del nacra per a la fabricació d’empunyadures de navalla, perquè no produeixen perles i la seva carn dura i de mal gust no és apetitosa per a l’alimentació.
En l’actualitat, les principals causes de declivi de la nàiada auriculada de riu es poden resumir en pèrdua d’hàbitat, disminució de peixos hostes i introducció d’espècies exòtiques.
S’estima que els últims 100 anys ha desaparegut més del 90% de la seva població total. Igualment, existeix una tendència «cap a l’extinció», en un període estimat de 10 anys.
TRENCA (LANIUS MINOR)
Hi ha diversos els factors que s’han combinatper provocar el dràstic declivi poblacional detectat les últimes dècades per a la trenca. El primer i més important és la pèrdua d’hàbitats d’aquest ocell.
Actualment, l’agricultura intensiva i de regadiu comporta l’anihilació dels pasturatges estacionals, redueix les extensions que es deixen en guaret i provoca la concentració de parcel·les, amb la consegüent desaparició de fites, on l’espècie normalment cria o bé troba aliment. Així mateix, l’agricultura intensiva porta de manera associada l’enverinament massiu d’insectes per l’abús en la utilització de plaguicides, i per axiò els ocells insectívors tenen més dificultats per trobar el seu manteniment.
La població espanyola de l’espècie ha experimentat un clar declivi els últims 17 anys (2002-2018), ja que ha passat de 24 parelles reproductores entre el 2002 i el 2004 a cap parella reproductora el 2018. Aquest descens suposa una taxa de reducció del 91,6% en 11 anys.
Amb el mètode de cria en captivitat s’ha aconseguit que pollets nascuts d’aquesta manera i alliberats a la mateixa zona tornin al lloc d’alliberament a la primavera següent, i fins i tot arribin a formar parella. Des quevan començar els primers alliberaments l’any 2009 ja s’han alliberat 674 pollets .
ESTEPA DE CARTAGENA (CISTUS HETEROPHYLLUS SUBSP. CARTHAGINENSIS)
L’estepa de Cartagena és una de «les més amenaçades de la península Ibèrica» i, segons alguns experts, podria tenir menys d’un centenar d’exemplars al medi natural. El 1986, una planta de l’estepa de Cartagena va ser descoberta a València després de 29 anys donada per extingida en la flora ibèrica.
A diferència d’altres plantes, l’estepa de Cartagena necessita un altre individu amb el qual cal que es creui per poder tenir descendència, i si aquesta és l’única planta coneguda, la seva extinció semblava inevitable. Després de ser reconeguda com a planta en perill d’extinció crític en diferents catàlegs nacionals i autonòmics, es van començar a investigar diferents vies per a la seva recuperació.
De l’encreuament de les plantes obtingudes per esqueix i de la germinació de llavors, es va obtenir la primera generació de plantes totalment viable, que serà la base per a la recuperació de l’espècie i la creació de noves poblacions.
És un arbust que sol arribar a tenir 80-90 centímetres d’altura. És bastant ramificat i a les branques disposa d’uns pèls bastant densos que serveixen per rotegir la planta del fred i dels insectes.
