Quiosc Regió7

Regió7

Aniversari de l'1-O: Cinc anys després d'una victòria èpica

El referèndum de l’1 d'Octubre va ser una mobilització extraordinària que la resposta policial del Govern del PP va convertir en quelcom èpic, esclatant, pertorbador: un punt d’inflexió

9

1-O, un dia que encara dura cinc anys més tard Arxiu

L’1 d’Octubre va ser un acte revolucionari memorable, impressionant, espectacular, enlluernador, que serà recordat amb orgull durant tota la vida pels que van participar-hi, que va provocar un gran xoc en els que s’ho miraven, que va sorprendre el món, del qual parlaran les generacions, que entrarà als llibres d’Història, formarà part de la llegenda i donarà peu a mil narracions d’experiències personals i aventures clandestines protagonitzades per les urnes, les paperetes, els col·legis electorals, la repressió policial i els actes de resistència. Desenes de milers de persones implicades activament en l’organització, més de dos milions fent cua per anar a votar, una multitud aturant el país en protesta per les porres dels guàrdies... són fites inesborrables.

L’1 d’Octubre va ser una equivocació garrafal, descomunal, del govern de Mariano Rajoy que va culminar una cadena d’equivocacions garrafals, descomunals, en relació amb el procés independentista. A la tremenda actuació repressiva de les forces governamentals aquell dia a Catalunya se’ls pot aplicar allò que va dir el ministre de policia francès Joseph Fouché quan Napoleó va ordenar l’assassinat del darrer representant d’una de les branques de la dinastia dels Borbons: «És pitjor que un crim, és un error». Les porres van carregar de motius la militància independentista i van treure de la indiferència milers de ciutadans esgarrifats. Van aconseguir en poques hores el que el Govern català feia anys que intentava: que el món mirés cap a Catalunya i pensés que Espanya la maltractava.

L’error descomunal del Govern espanyol en enviar policies a picar ciutadans va carregar de motius la militància independentista

decoration

Un punt d’inflexió

L’1 d’Octubre l’independentisme va guanyar una gran batalla i va fer-ho d’una manera èpica. Però una batalla no és tota la guerra. Va ser un punt d’inflexió en la lluita per assolir els seus objectius i, com passa sovint, només el temps dirà de quin abast i en quina direcció va ser aquesta inflexió. Després d’aquella jornada res no podia ser igual, però al mateix temps fa la impressió que res no ha canviat, i aquesta incòmoda paradoxa explica les espesses boires de l’actual moment polític a Catalunya. 

L’1 d’Octubre va culminar un recorregut. No havia de ser així; havia de ser només un pas, determinant, irreversible, en el camí cap a la república. S’ha discutit fins a l’extenuació si la darrera fase estava o no estava preparada, i els que donen una resposta afirmativa diuen que tothom sabia quines accions legals i institucionals calia emprendre. Els que ho qüestionen es fan una altra pregunta: estava tot a punt per fer front a la resposta de l’Estat si aquest utilitzava tots els seus mitjans per evitar que s’apliquessin les lleis de desconnexió?

Però anem a pams, com diria un agrimensor.

Com va començar tot

Hi ha teories per a tots els gustos sobre l’inici de tot plegat. Hi ha qui ho situa en la retallada de l’Estatut al Congrés l’any 2006 quan, en frase del veterà socialista Alfonso Guerra, li van passar el ribot. Hi ha qui se centra en la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que va afegir-hi unes quantes tisorades més. Hi ha qui es fixa en l’any 2011, quan van coincidir un cert nombre de sentències judicials que aplicaven la del Constitucional i el retorn del PP a la Moncloa. Allò cert és que el pap es va anar omplint i l’Onze de Setembre del 2012 va esclatar amb la manifestació dels dos milions (1,5 segons la Guàrdia Urbana, 0,6 segons la delegació del Govern central), la majoria dels quals cridaven «independència!». Va ser la primera de les que s’han repetit Diada rere Diada.

Al cap de nou dies Artur Mas va anar a la Moncloa per explicar que si no tornava a casa amb un model de finançament com el basc, l’onada es desbordaria, però Mariano Rajoy el va ignorar. La conseqüència de la fractura va ser el primer referèndum, el del 9 de novembre del 2014, que les desavinences entre els partits van rebaixar a «procés participatiu» no vinculant. Hi van participar 2,3 milions de votants, amb el 80% de paperetes per l’Estat independent. 

L’aposta Puigdemont

Davant aquest referèndum amb un altre nom, Mariano Rajoy va fer tres coses. La primera, no impedir-lo. La segona, negar-li qualsevol validesa jurídica ni efecte polític. La tercera va arribar més tard: enviar Artur Mas i altres dirigents als tribunals. El problema va ser que l’apreciació de Rajoy sobre l’efectivitat de la consulta no estava gaire lluny de la realitat, perquè l’endemà, i al cap d’un mes, Catalunya continuava sent una autonomia espanyola. 

El gener següent, Artur Mas va dir que calia tornar a votar, aquesta vegada a través d’unes eleccions que serien llegides com a plebiscitàries: una victòria independentista equivaldria a un sí en un referèndum vinculant. A més a més va promoure i aconseguir fer una llista conjunta amb ERC sota el nom de Junts pel Sí. El resultat va ser confús. Junts pel Sí va obtenir menys diputats dels que tenien CiU i ERC per separat, en benefici de la CUP, que es va negar a investir Mas. Aquest va deixar pas a Puigdemont i aquest, al cap d’uns mesos, va anunciar un altre referèndum. Seria el de l’1 d’Octubre, suspès pel Constitucional, perseguit pels tribunals i reprimit per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional que, malgrat el desplegament, no van aconseguir impedir-lo. Ni tan sols van poder evitar l’arribada i distribució de les urnes, una fita que aquests dies ha estat recordada amb reportatges sobre l’exèrcit secret que les va traginar i amagar.

I després del tercer referèndum en tres anys, si hi comptem les plebiscitàries del 2015, es tornava a formular la mateixa pregunta: I ara, què?

«No hi ha qui ho pari»

La gent que va plantar-se als col·legis electorals tres dies abans a fer activitats recreatives per evitar-ne el tancament, la que es va llevar a les quatre del matí per fer pinya abans de l’hora en què s’esperaven les patrulles dels Mossos -els quals giraven cua quan veien que hi havia massa gent per ser desallotjada-, les persones que s’hi van passar tot el dia per si arribaven les forces de seguretat de l’Estat -i les que van aguantar els cops quan van arribar-, les que anaven a treure el cap i es posaven a disposició per al que calgués, i les que feien hores de cua sense impaciència perquè eren conscients de les dificultats, tota aquesta gent, en la seva majoria, tenien una resposta clara a la pregunta de «I ara, què?». Era: «ara, la independència». 

«Això no hi ha qui ho pari, som massa gent perquè ens puguin aturar», era una idea força compartida. El comentari que «potser no n’hi ha prou contra tots els poders de l’Estat» sonava a impertinència d’un aixafaguitarres. I si el dia havia començat amb ganes d’independència, al vespre, amb totes les imatges de les càrregues policials, les ganes s’havien multiplicat per molt. La idea que «potser ens convindria marxar d’Espanya» evolucionava cap a un «no ens hi podem quedar ni un dia més». 

Després de la victòria

El referèndum s’havia dut a terme malgrat el Tribunal Constitucional, malgrat el Tribunal Superior de Justícia, malgrat el president Rajoy, malgrat el ministre, el director general de la policia, el cap operatiu del desplegament, l’inefable delegat del govern i els guàrdies portats de la resta de l’Estat i en algun cas acomiadats als seus pobles amb el crit futboler d’«a por ellos».

El referèndum, que després de l’impuls del Govern va ser entomat i culminat per les entitats i per grups organitzats expressament -els «comitès de defensa»-, poble per poble i barri per barri, s’havia dut a terme. La immensa majoria dels que volien votar ho havien pogut fer, ni que fos canviant de col·legi, gràcies al cens universal d’accés telemàtic. La victòria era clara, i l’adversari s’havia desautoritzat tot sol. Les garrotades tindrien la seva resposta en l’aturada de país de l’endemà passat. I aquesta, en el discurs bel·licós del rei Felip VI. Més carbó a la caldera de la independència.

I què més? Què més havia de passar?

L’1-O l’independentisme va guanyar una batalla, però no una guerra, i només el temps dirà quina transcendència va tenir aquella victòria

decoration

Les previsions legals

El que havia de passar s’establia en les lleis del 6 i 8 de setembre d’aquell 2017, que l’independentisme considerava vigents malgrat la suspensió per part del Tribunal Constitucional. La llei del referèndum establia el següent: «Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte, el Parlament de Catalunya, dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials per la Sindicatura Electoral, celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent».

I la victòria del sí també implicava l’entrada en vigor de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, una mena de constitució provisional que en el seu primer article deia: «Catalunya es constitueix en una República de Dret, democràtica i social». 

Ara bé, la sindicatura electoral havia estat desmantellada quan l’Estat va començar a amenaçar els síndics i el Govern va assumir la funció de proclamar els resultats favorables. Ho va fer el president Puigdemont en una sessió del Parlament on molta gent esperava que declarés la independència, cosa que, com hem vist, no podia fer perquè pertocava a la cambra. El que va fer, en canvi, va ser demanar temps i paciència als diputats mentre intentava, un cop més, negociar amb l’Estat. Les cares dels qui esperaven la declaració al carrer van ser un poema, i no pas joiós. 

Desafiament o frustració

Però l’Estat no estava per negociacions. Al contrari: Rajoy va posar en marxa el mecanisme de l’article 155 de la Constitució per intervenir la Generalitat. El Govern havia de decidir què feia: frustrar les expectatives de tota la gent que havia fet possible l’1 d’Octubre, o plantar cara i tirar endavant la independència. Com és sabut, va fer totes dues coses: el divendres 27 d’octubre es va aprovar al Parlament una resolució que plantava cara però no es va fer res per aplicar-la. 

Aquella tarda no es va adoptar cap disposició per prendre el control efectiu dels centres neuràlgics del país. Cap mosso, cap funcionari, cap director d’un servei, estatal, autonòmic o privat, no va rebre instruccions al respecte. Conscients que l’aplicació de l’article 155 estava decidida, el president i els consellers se’n van anar cap a casa, i després uns van marxar a l’exili i uns altres es van quedar a esperar la citació que els duria a la garjola. La intervenció estatal de la Generalitat i la detenció, processament i condemna del Govern, o el seu exili, van cobrir la inacció i la van blindar contra les crítiques.  

La idea més compartida pels promotors del referèndum era que una mobilització tan gran era impossible d’aturar i la victòria estava assegurada

decoration

Cinc anys després

De tot això ja en fa cinc anys. Els que van participar-hi ho recorden amb orgull, convençuts d’haver participat en un esdeveniment històric i d’haver fet el que havien de fer.

La Catalunya d’avui no és la que molts d’ells esperaven que seria, però també són molts els convençuts que l’objectiu de la república independent no està perdut i que arribarà un altre moment excepcional per tornar-ho a provar. Al capdavall, l’independentisme va guanyar les eleccions autonòmiques convocades per Rajoy per rellevar el destituït govern Puigdemont, i també les següents. Però l’ombra del «i ara, què?» es continua projectant sobre el Govern i la majoria que va investir Pere Aragonès.

El president ha llançat aquesta setmana la proposta d’un altre referèndum, amb la diferència que només se celebraria previ un «acord de claredat» amb l’Estat i, per tant, amb garanties que aquest n’acceptaria el resultat. Però una part de l’independentisme creu que no cal fer cap més votació perquè la de l’1 d’Octubre va ser prou clara i rotunda, de manera que toca, simplement, fer efectiu aquell mandat, activar la declaració d’independència i posar en marxa la república. 

El cinquè aniversari serà celebrat al carrer mentre el Govern investit per la majoria independentista del Parlament mostra les seves esquerdes en una crisi de desconfiança que al seu torn provoca la dels ciutadans. 

Tanmateix, serà celebrat perquè aquella va ser una batalla èpica que es va saldar amb una victòria memorable.

Compartir l'article

stats