El centenari d'un esforç col·lectiu
Santpedor ha sumat un nou element centenari al seu catàleg patrimonial, fruit d’una època i d’una activitat que de tots és conegut que va deixar una enorme empremta al Bages, recuperat i elevat en les últimes dècades com a segell distintiu: la vitivinicultura. Es tracta del celler del sindicat de pagesos, un edifici històric declarat Bé Cultural d’Interès Local i que es va construir l’any 1922 gràcies a l’esforç dels socis del Sindicat Agrícola de Santpedor, que hi van contribuir tant amb el capital de les seves accions com amb la mà d’obra.
El celler es va estrenar per la verema del 1923 i va ser el primer celler cooperatiu del Bages a posar-se en marxa, seguit pel de Salelles (1927) i el d’Artés (1935). El vi produït al Celler Cooperatiu de Santpedor anava destinat al consum dels socis, i també se’n venia una part a la botiga que l’entitat tenia al carrer Ample. Sense activitat regular des de fa unes tres dècades, ara l’Ajuntament té molt encarrilades les gestions per poder-lo adquirir i destinar-lo en el futur a usos públics.
Un negoci amb molta història
La viticultura ha estat un actiu econòmic constant en la història de Catalunya. Podríem remuntar-nos al comerç de fenicis i grecs; o a la producció generalitzada durant la dominació romana. O parlar del paper de la vinya i el vi durant l’edat mitjana, amb un caràcter d’autoabastiment en un temps d’economia de subsistència, i també del seu protagonisme en el comerç baixmedieval. Però el que ens ocupa s’emmarca en l’època més recent, malgrat tot ja centenària, que arrenca del cooperativisme de principis del segle XX, responsable en part de la construcció dels cellers (alguns, de modernistes, d’una qualitat arquitectònica excepcional) i que ha acabat desembocant en la creació de les diferents Denominacions d’Origen (DO) que marquen el sector vitícola català.
La fil·loxera: punt i a part
Al llarg del segle XIX, la fabricació i exportació de vins i aiguardents vivia un moment daurat que va fer que molts propietaris apostessin pel conreu i l’explotació de la vinya. L’arribada de la fil·loxera a França a la dècada dels anys 60 del segle XIX va suposar, inicialment, un fet que es veia llunyà. Però a partir del 1879, la plaga de la fil·loxera va creuar els Pirineus i va afectar de ple la vinya a Catalunya. Va suposar la ruïna per a molts propietaris i encara més precarietat per als pagesos que treballaven directament la terra. Però aquesta situació desastrosa va propiciar un canvi radical en l’estructura social i econòmica de la producció de vi: va suposar l’adopció del cooperativisme agrari.
El cooperativisme va ser un moviment heterogeni que va aplegar propietaris i pagesos amb l’objectiu de reorganitzar els interessos agraris malmesos per la crisi. El tret de sortida oficial el tenim en la promulgació de la Llei de Sindicats del 1906. Pagesos i propietaris van fer un front comú contra la crisi: a través d’estructures de solidaritat vertical van intentar adaptar l’agricultura a les noves condicions dels mercats agraris; mantenir una certa pau social i invertir per «adoptar noves tècniques agrícoles per impulsar el creixement agrari i apaivagar les reivindicacions socials dels pagesos» (Jordi Planas, tesi doctoral). Aquesta inversió va suposar la construcció d’infraestructures complexes i eficients com van ser els cellers cooperatius. D’aquí, doncs, deriven aquestes societats i aquestes construccions, com l’ara ja centenari Celler Cooperatiu de Santpedor
Per donar-li un nou marc històric, més acotat al seu entorn i a la seva trajectòria, reproduïm a continuació el que n’escrivia l’historiador navarclí Llorenç Ferrer i Alòs a l’obra La vinya al Bages, mil anys d’elaboració de vi.
El monestir de Sant Benet de Bages fou un dels principals propietaris de vinyes de la contrada en època medieval i va tenir un paper molt important en la difusió de la vinya a Santpedor, ja que des del segle X tenia el domini directe de prop de la meitat de les terres del terme.
El 1330 Santpedor va rebre el privilegi reial que protegia la producció local de vi i prohibia als forasters l’entrada de vi dins el poble, una mesura proteccionista perquè l’economia de la vila depenia completament d’aquest conreu. El privilegi, concedit pel rei Alfons III, establia que el vi que es venia al poble, en el mercat setmanal o a la Fira de Sant Miquel, havia de ser el que produïa la gent de Santpedor. La pena imposada per als forasters que intentessin entrar vi era de 60 sous, un import molt alt si tenim en compte que un treballador qualificat, un artesà, guanyava entre 1 i 2 sous al dia. Si se’ls enxampava intentant entrar vi, se’ls confiscava i era repartit entre els pobres.
Als cellers medievals gairebé no hi havia dipòsits d’obra, sinó que eren de fusta, els anomenats cups, on fermentava el most. El raïm no es trepitjava a sobre del cup sinó en un cubell a part, també de fusta, que s’anomenava follador, on es trepitjava el raïm. Cap a finals de l’edat mitjana comencen a aparèixer tines d’obra revestides de lloses de pedra. Les premses de l’època eren de biga, que consistien en una gran palanca amb un contrapès en un extrem –la lliura– que s’aixecava amb un cargol per assolir la força necessària per premsar.
Per poder encabir-hi aquests elements, calien espais molt diàfans. Moltes de les cases del barri antic de Santpedor, que havien servit com a celler, tenen baixos amb arcs de diafragma com a elements de suport (arcs apuntats que aguanten les bigues del sostre o forjat), que eren la millor manera d’aconseguir espais amplis.
Cap a mitjan segle XVII l’economia i la població es tornen a recuperar després de la davallada provocada per la pesta negra, que s’havia arrossegat durant 300 anys. Pren força la producció de vi per a l’exportació cap a zones de muntanya. Els masos habitats concentren moltes terres i opten per cedir parcel·les als pagesos sense terra perquè hi plantin vinya. A Santpedor és el cas del mas Burgaroles, mas Ponsgrau, mas Sebarroja, mas Llussà, mas Torre de Claret, mas Arola, mas d’en Comas, mas Rovís, mas Vallbona i mas Sitjar.
El 1880 va ser el moment de màxima expansió, amb 725 hectàrees de vinya, que suposaven un 53% del total de terres cultivades al terme. A partir del 1880, la producció decau a causa d’una successió de males anyades: pedregades i, sobretot, per l’aparició de fongs a la vinya com l’oïdi i el míldiu. Les primeres notícies de l’arribada de la fil·loxera a Santpedor daten del 1895, quan l’Ajuntament declarava que el terme estava desastrosament perjudicat i demanava el perdó de la contribució. No va agafar ningú de sorpresa: la solució ja s’havia assajat a França i els vinyaters sabien que d’aleshores ençà, si volien que els ceps visquessin, havien d’empeltar les varietats locals en peus americans, que eren resistents a l’insecte. A Santpedor, Josep Maria Baraldés i Ribó, originari del mas Aguilar de Castellnou de Bages i un dels fundadors del Centre Agrícola de Santpedor, va fundar, conjuntament amb l’hereu de Les Planes de Sant Mateu de Bages, un viver de 80.000 soques americanes a Ca l’Hortolà i que va servir per abastir tots els vinyaters de la contrada.
Després de la fil·loxera, a poc a poc es va anar replantant ceps. La vinya va anar recuperant bona part de l’extensió que havia tingut i va impulsar els pagesos a associar-se per reduir costos i també a intentar fer un vi de més qualitat per tal de vendre’l millor. Va ser llavors quan es va fundar el Celler Cooperatiu de Santpedor, el primer del Bages. Encara llavors la majoria de famílies vinyaires del poble no eren propietàries de les terres que cultivaven, sinó que les tenien arrendades com a parcers o rabassaires.
Després de la fil·loxera, les condicions contractuals van esdevenir desfavorables per als rabassaires i les seves famílies. Precisament una de les primeres organitzacions cíviques que va arrelar a Santpedor durant la Segona República (1931-1939) va ser el sindicat Unió de Rabassaires, portaveu, en l’àmbit català, dels pagesos afectats per la precarietat en el camp.
La Guerra Civil va suposar un punt i a part per a la vinya al Bages. Les represàlies als parcers, la penúria alimentària i els alts preus dels cereals durant la postguerra van provocar l’abandonament generalitzat de les vinyes. El 1950 només quedaven 5.800 hectàrees de vinya a la comarca, una quarta part de les que hi havia el 1920. Un cop passada la postguerra, pràcticament ja no es va replantar vinya.
El cultiu de cereal permetia molt més la mecanització que no pas la vinya, per això molts pagesos van optar per arrencar la majoria de ceps i plantar blat i ordi. El celler cooperatiu de Santpedor va cessar l’activitat cap al 1990.
La força és a l’interior
L’edifici del Celler Cooperatiu de Santpedor és una nau rectangular coberta amb encavallada de fusta i planxes de fibrociment a dues vessants. La seva construcció i trajectòria la trobem detallada en el treball publicat per l’historiador Jordi Piñero al número 97 de la revista Dovella, en què explica que l’anomenat Síndicat Agrícola de Santpedor es va crear l’any 1904 per ajuntar els esforços dels pagesos del terme, i que la primera obra va ser construir un molí fariner, el qual no s’ha conservat. «Un any més tard», segons detalla, «inspirats en les experiències de Valls i Montblanc, els cooperativistes van començar a construir el celler, que l’any 1923 ja estava acabat. El finançament es va fer mitjançant accions repartides entre els socis, els quals van contribuir també amb el seu propi treball per aixecar l’edifici, i amb l’ajuda de la Caixa de Pensions i del diputat Josep Creixell».
Amb la construcció del celler de la cooperativa, els petits pagesos podien fer front a la necessitat d’inversions que requeria la introducció de nova tecnologia i que, per separat, ja no es podien permetre. Així, va anar creixent i «els anys vint i trenta ja funcionava una màquina de batre instal·lada entre el molí i el celler, i entorn del 1934 es construí un cobert per guardar les garbes». L’any 1963 es va produir un incendi que va destruir les instal·lacions del batre. Pel que fa al celler, la dècada del 1970 encara es van construir noves tines i, el 1978, un nou cobert, però la renovació de les instal·lacions, que havien quedat molt antiquades, ja no era rendible, de manera que el celler va funcionar pocs anys més.
En el treball publicat a Dovella, Jordi Piñero detallava que l’edifici de la Cooperativa és una construcció de planta basilical que es va aixecar en diferents fases, i apuntava que «arquitectònicament té un interès limitat, ja que és un edifici purament funcional. L’interès es troba en el contingut de l’edifici, ja que ha conservat de manera pràcticament íntegra totes les instal·lacions vinculades al celler. Tal com s’han conservat ja són un museu que parla per si sol».
La nau central, on hi havia les instal·lacions del celler pròpiament, consta de 14 tines cilíndriques (7 a cada banda) de grans dimensions, amb un corredor central on hi ha més tines o dipòsits subterranis. A la part posterior, que té dues plantes, hi ha la maquinària corresponent a la primera part del procés d’elaboració del vi: recipients per triturar el raïm, premses, bombes... Piñero detalla que els pagesos hi arribaven amb carros (més endavant amb tractors) i descarregaven a la part posterior del celler. Hi havia dues línies del procés: una per al raïm negre i una altra per al blanc. Per tant, tot el procés era duplicat, amb una línia independent a cada costat i amb una maquinària pròpia. En l’article publicat a Dovella s’explica que «la verema s’abocava a les trepitjadores (recipients amb dos corrons que trituraven el raïm). El líquid queia en una vagoneta, que es desplaça per uns rails fins a la bàscula, on es pesava i se’n mesurava el grau. En uns tiquets s’apuntava el nom del pagès, els quilos i el grau, i aquests dos factors determinaven el preu que se li pagava. El contingut de la vagoneta s’abocava a les tolbes: un recipient més gran (de rajola) on un binsenfí anava precipitant el material cap al pis inferior. El líquid queia del pis superior a la rapadora (on se separava la rapa, que són els branquillons del raïm despullats de gra). El most barrejat amb la pellofa queia en una tina i, mitjançant unes bombes mecàniques, s’elevava i s’enviava cap a les diferents tines del celler», on començava el procés de fermentació per després completar el circuit d’elaboració.
Una societat amb activitats més enllà de l’agrícola
Com tants altres sindicats d’arreu de Catalunya, el de Santpedor va agafar tanta rellevància que la seva activitat al llarg de l’any anava més enllà de l’agrícola i comercial, i esdevenia també una referència social. Era motiu d’actes institucionals i organitzava activitats festives, com les de Sant Isidre Llaurador.
Exposició, sopar popular i un ‘escape room’ de celebració
Unes 150 persones van celebrar el cap de setmana passat el centenari a del Celler del Sindicat Cooperatiu de Santpedor, commemoració que es va dur a terme a la plaça que hi ha just davant de l’edifici, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local
El festeig de l’efemèride començava amb una exposició comentada de fotografies antigues per part de la tècnica de Turisme, Mireia Vila, i la projecció d’un documental històric, amb records i moments assenyalats del sindicat, com l’incendi que hi va haver el 1963 (vegeu peça superior) i el funcionament de dins el celler. L’Ajuntament havia fet prèviament una crida perquè totes aquelles persones que disposessin de fotografies històriques relacionades amb el celler o el sindicat les poguessin aportar per anar enriquint aquesta exposició.
Posteriorment, es va dur a terme un sopar popular, acompanyat d’un obsequi de record amb un tap de suro i clauer per a les persones assistents i un concert a càrrec del grup 4CAT.
Temps enrere, l’Ajuntament també hi havia organitzat una de les visites guiades que programa periòdicament per difondre elements patrimonials rellevants del municipi. Dins dels actes de celebració, avui s’ha organitzat un escape room, La revolta dels rabassaires, un joc de pistes interactiu coincidint amb l’època de verema. Se n’ha programat una sessió al matí i una altra a la tarda, però calia inscripció prèvia, ja tancades.
