«A l’avi li hem de dir què té, com és, què li passa i què vol»

Després dels anys de Medicina i de MIR, a Tortosa, va començar a Manresa i s’hi va quedar?

Quan vaig acabar la residència com a metge de família vaig tornar a Moià. És allà on volíem viure amb la meva parella. I llavors vaig demanar feina tant a l’hospital de Vic com al de Manresa. Tenia clar que volia fer urgències, que era una especialitat no reconeguda. Bé, s’ha reconegut aquest any, el 2 de juliol. Volia compaginar el que hi havia fet de resident, que era treballar a l’ambulatori i a l’hospital. Em semblava que les dues mirades eren el que aportava més valor en el pacient. Aquí em va rebre el doctor Roca Tey, a urgències, i doctor Marcos, de Medicina interna. I ho vaig tenir molt clar. S’ajustava al que jo demanava i tenia un al·licient, teníem helicòpter. Vaig començar a anar d’emergències amb helicòpter. La base era a Sant Joan de Déu. Em van dir que necessitaven un metge d’helicòpter i vam estar un any i mig fent aquesta feina.

L’helicòpter vol dir atendre els més greus, decidir quan el pacient està entre la vida i la mort. Aquí és on es troba còmoda?

Sí, sí. És la meva àrea de confort. Actuar ràpid, de forma immediata, Prendre decisions, que a vegades són: haig de salvar-li la vida. No tenim, com el House, dies per trobar el diagnòstic.

Hi ha d’haver situacions dures?

Ens tocava traslladar nens, i això potser és el més complicat. Jo em trobo més còmoda amb l’adult. Tenia més formació d’adult que no pas de nens.

I amb el SEM terrestre també hi ha treballat posteriorment?

Sí. Al SEM hi ha el que trasllades al pacient inestable i el que fa la primera assistència. És el que més m’havia format a Tortosa.

Aquesta feina tant en l’emergència marca el seu dia a dia?

És una manera de viure.

Això és adrenalina. Quan es jubili no sé com ho reconduirà?

És molta d’adrenalina, sí. Però la vida t’obre altres fronts, a casa, els fills... I també hi ha tota una part d’investigació. Per veure que pots aportar a nivell científic, que requereix tranquil·litat i treure hores assistencials.

D’aquesta part de l’emergència hi ha alguna situació que l’hagi frapat especialment?

Salvar la vida no és el que més m’ha sorprès. Era la meva feina. En canvi, sí que tinc més records d’aquella gent que he hagut d’acompanyar en el final de vida d’una persona que estimaven. L’agraïment d’aquesta gent als que els dius no puc fer res per la mare, l’esposa... Això m’ha portat més satisfacció. És un moment d’intimitat. No recordo potser la cara del malalt i, en canvi, sí que recordo les cares de la mare, del fill...

És un aspecte més social de la medicina, també important.

És la part més social, més humana. L’acompanyament forma part de la professió i a vegades, en el dia a dia, l’oblidem. Ser metge de família ajuda a veure el malalt de forma més holística.

Parlava d’investigació. Ja ha fet el doctorat?

L’estic acabant. Presentaré el tercer article i l’any que ve presentaré la tesi.

Sobre quin tema l’ha fet?

El que més m’agrada a mi és el tema de la sèpsia, la infecció greu, que posa el pacient al límit. Cal tractar-la amb celeritat i diagnòstic ràpid, perquè té una mortalitat molt alta. Des d’urgències vam començar a tractar la intervenció ràpida. Vam ser el primer hospital de Catalunya, conjuntament amb el de Tortosa i l’Hospital del Mar, en posar el triatge per detecció de sèpsies. Era el 2009. La instrucció del Catsalut va ser el 2015. Aquell pacient que veiem que pot tenir un problema greu de sèpsia, amb una hora li hem d’haver fet tota una sèrie d’actuacions.

El codi sèpsia per què neix a Althaia?

Va sortir de diferents societats científiques, la de medicina interna, la de medicina d’urgències, dèiem que havíem de fer alguna cosa, perquè mata. Vam tenir l’oportunitat amb el doctor Fermí Roqueta de poder fer un treball multicèntric amb diferents hospitals de Catalunya i de l’Estat. Vam rebre unes beques d’estudi i vam anar reclutant pacients, dades... que vam compartir amb altres centres. Vam veure que fent una sèrie d’actuacions milloràvem. Ho vam compartir amb la societat d’emergències de Catalunya i és la instrucció que hi ha ara. Ara el que lidera és un intensivista. Però vaja, això sempre passa el mateix. Al final, el malalt necessita atenció a l’UCI. Ara, a nivell català ho lidera el doctor Yébenes. Potser som un grup de 30 persones.

I el resultat, quin ha sigut?

Nosaltres vam fer un estudi i vam veure que hi havia menys gent a l’UCI i menys mortalitat amb l’aplicació del que havíem establert. La mortalitat es va reduir en un 20%. Hi ha hospitals que l’han reduït en un 50%, però és perquè tenien la mortalitat massa alta.

I la tesi és sobre aquest treball?

Ho vam centrar en el pacient d’edat avançada, que és el que pot portar més problemes. El de sobre de 75 anys. Tenen patologies cròniques, malalties molt avançades. Ara els tractem com un de 40, i no els aporta cap valor. A l’avi li hem de dir que té, com és, que li passa i què vol.

Subscriu-te per seguir llegint