Els caçadors s’aboquen a combatre la pesta porcina, però volen més suport

Hi haurà més batudes, però convindria més suport. És la resposta de caçadors de les comarques centrals al Govern de la Generalitat, que els ha demanat que intensifiquin les caceres per mirar de frenar la propagació de la pesta porcina africana entre senglars i evitar que arribi a les granges. Els caçadors saben que són part de la solució, i actuaran en conseqüència, però aprofiten per demanar més suport a l’administració, a qui retreuen les dificultats amb què es troben per caçar a nivell burocràtic, econòmic i de desprestigi social.

«Ho posarem tot de la nostra part, però volem una resposta positiva per part del Govern i de la gent, i que s’adonin que som necessaris», sosté la presidenta dels caçadors de Llobera, Maria Torra. Aquest cap de setmana llarg han aprofitat per sortir més a caçar, i ho faran sempre que puguin, però això no impedeix que es trobin amb dificultats. «Cada vegada ens posen més traves, paperam i burocràcia», lamenta. Posa l’exemple dels gossos, has de censar, posar-los un xip, vacunar-los...». Ho veu bé, però massa feixuc, i diu que això pot anar en detriment del gremi, perquè «fa que cada vegada hi hagi menys caçadors i que cada cop es vulguin treure menys gossos a caçar».

De fet, el sector admet que d’uns anys ençà, hi ha més permissivitat per poder caçar senglars degut al creixement potencial d’exemplars que ha portat a una sobrepoblació, també a la Catalunya Central. Tanmateix, «encara hi ha protocols que són molt farragosos», apunta Manel Raurich, que és caçador d’Avià. «Hem d’ajudar amb el que sigui, ens convé pel bé de la caça, de l’economia i de les granges», apunta. Tanmateix, «convindria que l’administració no fos tan rígida», afegeix, i també es queixa de la manca de control en un context en què «la gent cada cop freqüenta més el bosc, a vegades se salten els senyals de caça, i hem d’estar molt alerta».

Més autogestió i prestigi

En aquest mateix sentit es pronuncia el president de la Societat de Caçadors de Sant Fruitós de Bages, Cándido Pérez, que, en part, atribueix la proliferació del senglar «a una falta de permissivitat d’autogestió» del medi per part del caçador. Diu que «el problema no és tant que hi hagi pocs caçadors, sinó que hi ha massa traves. Per exemple, hi ha massa espais que serveixen de refugi per reproduir-se, i on no es pot caçar. Abans es podia caçar a molts més llocs. I quan no és això, et trobes amb espais plens de ciclistes o de gent que va pel bosc. Necessitem espais amb garanties per poder caçar sense riscos». Admet que últimament l’administració s’està implicant més, però encara li falta, i «convé que hi hagi el màxim de sintonia entre administració i caçadors».

I és que, «ara sembla que som els salvadors de tot quan fa anys que ens queixem de com estem de mal vistos», lamenta el president de la Societat de Caçadors de Moià, Isaac Morales. «Som una bona eina que l’administració pot aprofitar i podem anar de bracet, però volem que se’ns escolti».

Morales diu que tot sovint es troben amb problemes quan tallen camins per caçar. «Hi ha gent que ens treu les plaques amb què senyalitzem les batudes, ens ratllen els cotxes, ens punxen les rodes, ens insulten... Això és constant perquè hi ha gent que percep el caçador com una figura dolenta quan ara s’està veient que som una eina molt vàlida i necessària». Diu que s’hauria de fer pedagogia a les escoles, com es fa en altres països, i entre la societat en general, per revertir el desprestigi del sector.

La despesa de ser caçadors

Més enllà d’això, Morales assegura que «caçar ens costa molts diners, per pagar matrícules, llicències de caça, llicències d’armes, vedes, assegurances, o els veterinaris pels gossos..., i no rebem pràcticament cap ajuda». Diu que, al cap de l’any «podem arribar a pagar fins a 1.500 euros», i que això porta a una disminució d’efectius i a una manca de relleu generacional. Com a possible opció, pensa en la professionalització de la caça com ja hi ha dins dels agents rurals, tot i que «més que demanar un sou, potser convindria que les llicències estiguessin subvencionades, que hi hagués bonificacions per a les assegurances, i que tot aquest paperam que necessites per poder caçar, fos més àgil».

Al seu torn, el president de l’Agrupació de Societats de Caçadors i Pescadors de Catalunya, Enric Vélez, diu que hi ha «una certa decepció» entre els caçadors respecte de les reunions que aquests dies s’han mantingut amb el Govern per veure com s’afronta la situació de la pesta porcina. «Esperàvem alguna concessió més», en el sentit que, per exemple, «es pugui caçar amb els mitjans que vulguem, sense una limitació del número de cartutxos en el carregador de l’arma, i que ens donin més facilitats per tancar els camins». Diu que hi ha autonomies «on fins i tot paguen 30 euros als caçadors per cada porc que maten i, en canvi, aquí no hi ha ni concessions ni compensacions. Ens demanen un sobreesforç, però no es contempla cap mena d’ajut», lamenta.

Garanties per vendre el producte

Vélez posa sobre la taula un altre factor que comença a preocupar, com és la comercialització de la carn de senglar per la connotació en negatiu que pot tenir de cara al consumidor l’existència de la pesta porcina. I és que, «si hi ha països que no volen comprar porc sense haver-hi cap animal infectat, què passarà amb la carn de senglar?», es pregunta, i apunta que «si no hi ha comprador, la venda s’acaba, i sense venda, no es recolliran els porcs».

El problema afegit és que, «ara per ara, no hi ha alternatives legals per gestionar aquests senglars caçats». Un cop morts, no es poden abandonar, i la carn tampoc no es pot vendre fora dels circuits establerts. «Cal que el departament legisli d’una manera ràpida i amb visió de futur», afegeix Vélez, per trobar possibles solucions a una problemàtica que no es pot descartar. Parla, per exemple, d’habilitar que els mateixos caçadors puguin desplaçar-se amb els seus vehicles (ara cal una furgoneta especial i climatitzada) fins a l’escorxador, o poder fer fosses per enterrar els animals morts.