Míriam de Rosa, exdegana dels jutges a Manresa: «Per a mi, l’impacte mediàtic de posar a la presó Millet i Montull va ser sorprenent i horrible»

Amb només 53 anys, Míriam de Rosa ha exercit de jutgessa sota l’amenaça d’ETA, ha enviat a la presó Félix Millet i Jordi Montull, ha causat enrenou amb un manifest sobre l’autodeterminació de Catalunya, ha deixat un gran record del seu pas per Manresa, ha estat nomenada magistrada del Tribunal de Corts d’Andorra i encara ha tingut temps de fer de Verge Maria als Pastorets de Calaf i d’escriure dues obres de teatre per al Casal del poble. Rigorosa, hiperactiva i més sociable que la majoria de jutges, la seva principal afició ara mateix és l’esport, però quan sigui gran no descarta dedicar-se més a cantar.

A Catalunya ser jutge no és gaire habitual. Què la va decidir?

Un jutge. Jo treballava a la Caixa, hi estava molt bé, i vaig buscar una carrera senzilla que em permetés tenir una llicenciatura i ascendir-hi. Per això vaig fer Dret. Però quan fèiem cinquè, un amic meu va anar a una jornada sobre sortides professionals. El vaig acompanyar i resulta que hi va parlar un jutge que ens va enamorar a tots.

Amb només un any d’experiència a Igualada se’n va anar a l’Audiència de Guipúscoa. Amb ETA activa no devia ser poca cosa.

Va quedar lliure una plaça de magistrat, que està un nivell per damunt del de jutge, però molta gent a qui se li oferia anar al País Basc ho rebutjava. De manera que em va acabar arribant a mi. Hauria pogut dir que no, però suposava perdre posicions en la carrera, i vaig dir que sí. No ho vaig rumiar gaire. De fet, els primers dies de ser-hi vaig pensar que potser m’havia precipitat acceptant-ho.

Com era la vida?

Era una vida amb escorta. Cada dia anant a treballar per una ruta diferent, mirant a sota el cotxe. No pensava que seria tan així. No sabia fins a quin punt estava en perill, però notava que era vulnerable. Sortia poc de casa i parlava poc amb la gent. Hi vaig estar els dos anys obligatoris i me’n vaig anar. No em va passar mai res, però no vaig estar còmoda.

Als tribunals, saber-se amenaçats creava un clima de ressentiment?

Jo no ho vaig percebre mai. Vaig tenir algun judici en què hi havia persones implicades amb algun component polític i la sala se’ns omplia de gent, i això no ens deixava indiferents, però la majoria de les persones del meu entorn a l’Audiència eren bascos, molts parlaven euskera, i no vaig notar mai que tinguessin cap actitud especial.

I de Donosti, a Manresa. Tot un salt.

Sí! Meravellós! Podia esmorzar cada dia al mateix lloc a la mateixa hora. Feia dos anys que no podia tenir rutines, i vaig descobrir que la rutina et dona molta seguretat.

Quina idea tenia de la ciutat?

Cap ni una. A Igualada hi vaig estar poc temps i, per tant, no vaig conèixer gaire la zona, de Manresa no en sabia res. Em va agradar però em va sorprendre que els jutjats estaven en males condicions, separats, en pisos... Com a degana vaig participar en la posada en funcionament del nou edifici judicial, una experiència complicada però interessant.

Va ser degana guanyant les eleccions a tot un senyor jutge amb anys d’experiència, el Ramon Landa. Tot un èxit.

Suposo que, com que feia molts anys que era el degà, es volia un canvi. Entenc que va ser això. Portar un deganat no és fàcil, però hi vaig aprendre moltes coses, bones i dolentes, que després m’han estat útils.

La justícia és un poder de l’Estat però, davant dels ciutadans, els jutges no haurien de tenir més una actitud de servei públic?

Sí, evidentment, ha de ser així. I és veritat que els ciutadans no entren a un jutjat amb la mateixa confiança amb què entren a un ajuntament. Per això quan soc a la sala tinc com a prioritat ser amable i que la persona tingui la percepció que serà ben tractada. Potser tenim una imatge distant, però la immensa majoria dels meus companys són bones persones, gent excel·lent que intenta fer les coses bé. El que pot passar és que ens distanciem una mica com a forma de protecció.

La multireincidència crea molt malestar, i s’assenyala sovint els jutges.

Sí, però és que si haguéssim de posar a la presó tothom qui comet petits furts no hi hauria prou presons. Ara hi ha hagut un canvi legal que permet empresonar més, però les penes per delictes menors no poden ser molt elevades. I no és que tinguem un codi legal tou; estem en línia amb la resta d’Europa. A més, empresonar pot no suposar que aquella persona deixarà de delinquir. Hi ha qui té integrat a la seva vida passar temporades empresonat. Trobar veritables solucions és complicat.

Va ser la primera que va enviar Fèlix Millet i Jordi Montull a la presó, per la part del cas Palau que afectava l’hotel. Es va tornar mediàtica de cop.

Sí, va ser sorprenent i horrible. Ho vaig passar fatal i vaig desaparèixer de la vista pública una bona temporada. Va tenir una repercussió exagerada. I va durar molt!

Però amb comentaris molt elogiosos: jutgessa valenta, gairebé una heroïna.

(Riu) Sí, això es va dir. Una mica massa, no? Encara ara no entenc per què va tenir un impacte tan exagerat. Per què es va considerar diferent de qualsevol altra de les moltes persones importants que havien estat empresonades abans? Vaig actuar com tocava: declaracions ràpides i apartar qui hi podia interferir. No era tan especial!

Va ser una decisió difícil de prendre?

La vaig prendre com sempre, de forma argumentada i convençuda que era el que corresponia per intentar bastir la instrucció ràpidament. L’únic que vaig fer amb una cura especial va ser l’escrit, perquè hi havia periodistes a la porta esperant la decisió. Volia que fos molt clar i comprensible per a tothom.

Va tornar als focus quan va ser una dels 33 jutges que van signar un manifest sobre l’aspecte jurídic del dret a decidir de Catalunya, el 2014. També la va sorprendre?

Em va sorprendre que sembla que ningú no es va llegir el document sencer. No tenia tanta importància. Hi havia una visió molt tècnica sobre les vies jurídiques que es podien utilitzar per prendre una decisió com aquella. Però sembla que això no es va veure.

A la part alta de la piràmide, sobretot al Suprem i al TC, no hi ha molta política?

No ho sé, perquè no he estat mai en un càrrec elevat. El que puc dir és que no he notat mai la presència de la política al meu entorn. I sobre el que facin el Suprem o el TC, jo no he d’opinar.

Què la porta al Tribunal de Corts d’Andorra?

Necessitava un canvi, tant personal com professional. Tenia ganes de tornar a l’enjudiciament i també em venia de gust canviar de ciutat i de feina. Poder accedir al Tribunal de Corts era una oportunitat molt valuosa de poder fer-ho, i la vaig aprofitar.

Busca casos interessants?

Sí, em fa il·lusió aprofundir en l’àmbit dels delictes econòmics complexos, una matèria diferent del que he conegut fins ara, i ho podré fer al costat de companys amb una gran experiència. Aquests casos requereixen un enfocament més analític que m’obliga a modificar una mica la meva manera de raonar jurídicament, i això és una gran oportunitat de creixement i d’especialització.

Ha superat una impugnació del seu nomenament. Li retreien que no és andorrana.

La impugnació era una possibilitat que existia i que es va exercir legítimament. He esperat tranquil·lament la resolució i, afortunadament, m’ha estat favorable.

Què és el que li agrada més i el que li agrada menys de ser jutgessa?

El que m’agrada menys és una guàrdia de molta feina sense temps per reflexionar bé el que faig. El que m’agrada més és notar que una persona que està passant un mal moment se sent alleujada pel que jo faig. Aquest moment d’humanització és gratificant.

Com s’ha de fer perquè el català estigui present als jutjats?

Jo el faig servir més o menys en la meitat dels casos. En les declaracions sempre pregunto, en els dos idiomes, en quin ho volen fer. No ho sé, és un tema complicat, però el cert és que, a Barcelona, els escrits dels advocats gairebé sempre són en castellà. Per tant, el jutge continua en castellà.

Redactar sentències i escriure dramatúrgia no és tan diferent?

Ui, però si això no és res! En una reunió del Casal de Calaf vaig comentar que estaria bé estrenar una obra inèdita i, com que la idea l’havia donat jo, vaig pensar que em tocava escriure-la a mi. Vaig llegir un manual de dramatúrgia i vaig fer una cosa tipus Agatha Christie, amb un assassinat al passeig de Santa Calamanda de Calaf. Primer en vaig fer una centrada en un aixecament de cadàver, i després una altra sobre el jurat, amb escenificació i debat després de l’obra. Va agradar perquè passava a Calaf. Ja sé que el que escric no té gaire qualitat, però m’ho passo molt bé. El que passa és que no m’hi puc dedicar, porta molta feina, i jo ja en tinc molta!

També va a córrer, participa en curses, canta en un cor, assisteix a grups de lectura... Vostè deu ser molt organitzada.

Sí (riu), és veritat. Ho tinc tot cronometrat! Si segueixes una planificació ben feta hi ha temps de fer moltes coses!

Biografia. Una jutgessa polivalent. Míriam de Rosa Palacio va néixer a Barcelona el 2 de gener de 1973, filla del Manel, empleat de La Caixa, i de la Neus, funcionària, que es va centrar a atendre la família. Té un germà i parella, el Lluís. Va tenir la seva primera feina a La Caixa, on treballava mentre estudiava Dret a la UB. S’estrena com a jutgessa a Igualada, el 2003. Després d’un any és destinada al jutjat penal número 1 de Manresa, on exerceix del 2004 al 2009. El 2008 va ser elegida degana de la ciutat; fou la principal interlocutora del departament de Justícia per la posada en funcionament del nou Palau de Justícia. L’estiu del 2009 assumeix el jutjat d’instrucció número 10 de Barcelona, on li va correspondre la part relativa al projecte d’hotel dins del cas de corrupció al Palau de la Música. Envia Fèlix Millet i Jordi Montull a presó preventiva durant unes setmanes mentre inicia la instrucció del cas, primera vegada que els dos saquejadors del palau són empresonats. El 2014 va ser una dels 33 jutges signants d’un manifest sobre l’encaix constitucional del dret a l’autodeterminació de Catalunya. El 2017 va ser nomenada cap de Relacions Externes de l’Escola Judicial, càrrec que va exercir fins al 2019. Acaba de ser nomenada magistrada del Tribunal de Corts d’Andorra. Ha escrit dues obres teatrals per al Calaf de Casal, amb el qual està molt vinculada. És membre del cor Calabanda de Calaf i ha cantat en un cor de góspel i en un de la Ciutat de la Justícia. Li agrada córrer i participar en curses populars, nedar i anar en bicicleta. Té una segona residència a la Llavinera, d’on prové la família paterna de la seva parella.

Tirem endavant.

Subscriu-te per seguir llegint