Creix la frustració d’elits econòmiques i partits pel domini d’Aliança a les xarxes

La dificultat per completar llistes electorals, la desorientació sobre l’estratègia de comunicació dels partits i la preocupació de les elits econòmiques per la xenofòbia anticipen la tensió de la precampanya dels comicis municipals a la Catalunya central.

Aquests tres reptes són els mateixos que han sorgit al conjunt del país i alhora presenten peculiaritats notables a les comarques interiors. Sigui com sigui, l’element comú arreu, cada vegada menys dissimulat pel maquillatge de la retòrica, és Aliança Catalana (AC).

Bé, ho és AC i també la llarga sèrie d’interrogants que obre una evolució que cap presumpte analista ha sabut interpretar.

Per començar, la formació presidida per l’alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament de Catalunya, Sílvia Orriols, no es lliura de les dificultats per tancar candidatures sòlides a totes les poblacions on s’ha detectat una certa sintonia amb el seu programa.

Mentre que els partits convencionals acabaran tenint en molts pobles i ciutats de la regió llistes sense votants, Aliança s’està esforçant per no deixar els seus votants sense llistes.

La seqüència d’anuncis de caps de llista municipals els està assegurant impactes constants més enllà de localitats i comarques.

Això sí, és difícil reproduir moviments tan mediàtics com l’escenificat a Berga per la regidora Judit Vinyes, fotografiada davant la nova seu d’AC, l’antic Casal Panxo de l’esquerra independentista. El previsible atac vandàlic posterior va proporcionar més material per a la polèmica.

La intensitat penal d’aquest succés és inferior al sabotatge que han sofert les instal·lacions de Junts a Manresa i, en especial, a les amenaces sobre el seu líder, el regidor Ramon Bacardit, per exemple, amb cartells penjats als carrers de la capital del Bages.

És habitual que en primera instància les empreses informatives apliquin l’anestèsia a fenòmens com Aliança, que creixen a gran velocitat des dels marges del sistema fins al nucli del poder.

La tàctica és abandonada quan les suposades ocurrències estrafolàries es converteixen en organitzacions amb representants i càrrecs públics a través del concurs de les urnes.

Llavors, entitats com Vox o AC són objecte i subjecte de notícies, reportatges, cròniques... Per a les seves estructures, la conquesta dels gèneres periodístics més nobles -els valoratius- és més complicada perquè, per definició, són més discrecionals o capritxosos.

A Aliança s’han queixat reiteradament perquè, segons diuen, no hi ha tertulians de televisió o ràdio que s’expressin des de les seves coordenades, a diferència del que es pot comprovar amb veus que canten amb les lletres que els escriuen al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), els Comuns, Junts per Catalunya, el Partit Popular (PP), la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) o fins i tot Vox i variants geogràfiques d’ideologia diversa.

Treballs de recerca elaborats amb bona voluntat, com el difós per Media.cat-Observatori de Mitjans, han denunciat que la premsa ha «blanquejat» el relat d’Orriols. I fact-checkers de referència com Verificat sostenen haver «desmuntat» les seves mentides en aparicions públiques.

Tanmateix, l’ona expansiva de les crítiques formulades per l’alcaldessa de Ripoll i les seves bases o simpatitzants no ha minvat.

Sílvia Orriols i el seu cercle dominen les xarxes socials digitals, per l’agilitat i el nervi que exhibeixen, i per l’estil i el to que empren. De fet, tècnicament en són tan competents que no necessiten les tertúlies.

Protesten perquè són ocultats als mitjans audiovisuals, però el seu hàbitat és un altre. És a l’entorn virtual i als àmbits de màxima proximitat -família, feina, mercat, parc, bar...- on han fet fortuna. En paral·lel, els partits polítics s’estan cansant de les tertúlies.

Després d’infiltrar de manera discreta participants amb l’encàrrec de defensar els seus postulats, van passar a repartir-se sense manies ni complexos les places disponibles als abundants espais audiovisuals del panorama públic i la galàxia privada.

Ni els executius ni els periodistes han discutit fins ara la fórmula perquè ha reportat beneficis a tots els interessats. L’espectacle que es deriva de l’enfrontament entre soldats que actuen al dictat sempre supera en audiència la dissecció de l’actualitat, freda i fonamentada -però sovint avorrida-, dels experts.

Per què ha canviat la situació? El principal motiu és que les formacions s’han adonat que els tertulians, que han perfeccionat múltiples aptituds per entretenir l’audiència, no tenen la capacitat de conformar l’opinió pública. I encara menys de modificar tendències.

El títol del llibre de Joan López que l’editorial Debate va publicar el 2016 és sagnant en aquest aspecte: Hablar de todo y no saber de nada. En un altre assaig, Tertulianos, escrit el 2025 per Esther Romero i Juanma Romero i comercialitzat per ExLibric, s’arriba a idèntiques conclusions.

Les eleccions s’acosten. Tant els comicis generals com els municipals a Catalunya estan previstos el 23 de maig del 2027. Als partits tradicionals els urgeix ser rellevants allà on manen aquells als qual acusen d’«ultres» i «populistes»: les xarxes, els serveis de missatgeria instantània...

El cas de Vox a l’Estat va abonar el terreny de joc -digital- per a l’expansió d’Aliança Catalana. Càrrecs electes d’arrel democràtica -conservadors i progressistes, sobiranistes o no- reconeixen a la regió central que ignoren com resoldre aquesta carència. Malgrat que són conscients que no guanyaran en seguidors, visites i interaccions als experts en els vídeos virals a TikTok o els resums tendenciosos a Instagram, ni ells ni els seus assessors no volen seguir perdent.

En la primera edició del Fòrum Municipalisme de Catalunya, organitzat per Prensa Ibérica, l’editora de Regió7, i celebrat l’abril d’enguany a Viladecans, l’alcalde de Manresa, Marc Aloy, va recalcar: «Vivim massa condicionats pel soroll que generen les xarxes, i ni tan sols sabem qui el produeix».

Aquesta distorsió «ens obliga a mantenir un ritme vertiginós que fa mal a la política», va agregar en un auditori amb més de 150 representants públics i tècnics del país.

Entre altres, hi van acudir alcaldes i alcaldesses procedents de la regió: Iván Sánchez, de Berga; Joan Barrera, de la Seu d’Urgell; Joan Carles Batanés, de Sant Fruitós de Bages; Oriol Ribalta, de Sallent; Eva Serra, de Puig-reig; o Roser Brosed., de Sant Esteve Sesrovires.

El silenci respectuós de les administracions quan cal lamentar incidents susceptibles d’animar el racisme, com les baralles multitudinàries d’aquest maig a Sant Joan de Vilatorrada, contrasta amb l’habilitat dels agitadors de caire xenòfob als grups de WhatsApp.

Del president de la Generalitat, Salvador Illa, a la immensa majoria d’alcaldes i regidors, el principi que regeix la seva actuació és compartit: la democràcia exigeix prudència. Per això, apel·len a la responsabilitat per combatre «la desinformació, les fake news i el discurs d’odi».

L’estratègia dels partits, imitada per grups de pressió amb el suficient predicament, ha consistit els últims anys a usar els tertulians que havien reclutat perquè proclamessin davant els micròfons allò que els representants públics, els aspirants d’ordre i els capitosts a l’ombra no poden dir. Però el model ja no funciona.

Els joves ignoren els tertulians, com als polítics, i els ciutadans més descontents els assimilen a l’establishment que volen retirar del tauler. En ple procés de regularització, el rebuig als migrants és una de les qüestions favorites d’aquells que exigeixen canvis dràstics i immediats.

Arrosseguen els debats sobre l’habitatge o l’educació -al carrer, a Telegram o a X- cap als nouvinguts i, aleshores, arrenca un bucle que tot ho tritura. El mantra que conjuguen és: «Els immigrants tenen la culpa».

L’elit empresarial i financera, més que disgustada, està alarmada. La contribució dels estrangers a l’economia és ben tangible; els tècnics de BBVA Research han calculat que el 45% de l’augment del Producte Interior Brut (PIB) per càpita a Catalunya es deu al seu treball.

El president dels Petits i Mitjans Empresaris de Catalunya (Pimec), Antoni Cañete, és taxatiu: «La immigració, t’agradi o no t’agradi, és una necessitat. És un fet objectiu», va sentenciar el maig del 2026 en una entrevista en aquest diari, acompanyat del responsable d’aquesta patronal a les comarques interiors, Esteve Pintó.

Els agents econòmics i socials recorden que enmig del desgavell internacional i la crispació per la corrupció a Espanya, convé mantenir la calma. El més sensat és col·laborar, addueixen, abans de ressaltar la concòrdia en nombrosos ajuntaments.

Amb tot, com admetia l’alcaldessa de Solsona, Judit Gisbert, en una conversa periodística amb altres batlles de la comarca el juliol d’aquest any: «Ens falta cultura de treball en equip».

Semblaria el contrari si es considerés que el PSC s’ha ofert a ajudar Junts per frenar Aliança, donant a entendre així que els post-convergents patiran la major fuga de votants el 23 de maig del 2027.

La delegada del Govern a la Catalunya central, explicava l’octubre del 2025 des de Regió7: «Si els líders d’extrema dreta s’encarreguessin de la gestió com cal, canviarien el seu discurs».

No ho fan perquè la seva doctrina va propagant-se. Onze mesos abans de les eleccions, AC suscita incomoditat a l’hora de plantejar acords i pactes que es podrien teixir en el futur. Els cal que la seva sigui la llista més votada als municipis perquè precisament de la seva denominació emergeix una altra paradoxa: ningú confessarà un eventual desig de signar una aliança amb Aliança.

Subscriu-te per seguir llegint