Els animals domèstics ja superen els nadons a la Catalunya central

Més animals de companyia que fills. Aquesta tendència ja és una realitat a la Catalunya central. Com demostren dades de l'Idescat i del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya, l'any 2024 es van registrar més gats i gossos que nadons a totes les capitals de comarca de l'àmbit de cobertura d'aquest diari. Però què hi ha al darrere d'aquest fenomen? El ritme de vida cada cop més accelerat i menys estable, la major valoració de la individualitat i les dificultats econòmiques són alguns dels factors que ajuden a explicar un nou escenari que ha transformat la manera d'entendre la família.

Vincles que van més enllà de les espècies

"Sempre havia volgut ser mare, però en l'edat de ser-ho estava tan centrada en la feina que el moment em va passar sense adonar-me", comparteix Marta Garcia, resident a Avinyó de 44 anys. Tot i això, ha conviscut amb gossos des de fa una dècada, amb qui ha establert vincles tan estrets com els que manté amb altres persones. Primer, va adoptar l'Otto, un pastor alemany. "Era molt insegur i tenia un sentiment de responsabilitat tan gran cap a ell que vaig decidir formar-me per saber com educar-lo i vaig adoptar una altra gosseta perquè l'ajudés en el procés", explica. Aquesta va ser la Linda.

Tots tres van formar una unida unitat família basada en el suport mutu, fins que, ara fa dos anys, la Linda es va perdre pel bosc i mai més la va trobar. Aquest cop tan dur va portar la Marta a fundar una marca de roba i accessoris Love Linda, en homenatge seu, i també va publicar el llibre Quiero ser Linda, en què plasma la gran petjada que la gosseta va deixar a la seva vida. L'Otto, per la seva banda, va morir tres mesos enrere i ara conviu únicament amb la Duna, un cadell de gos llop txecoslovac.

Garcia, que ha sentit i sent els seus gossos com una part més de la família, atribueix el fet que es tinguin més animals domèstics que fills a un canvi generacional. «Ja ha quedat enrere allò de casar-te, comprar-te una casa i tenir una feina per a tota la vida. Cada cop menys joves es volen comprometre a tenir una vida estable i això els pot fer decantar-se abans per un animal de companyia que no per un fill, ja que no suposen una responsabilitat tan gran», apunta.

La moianesa Núria Arisa, de 36 anys, comparteix aquesta visió. Té dues gates, la Pica i la Coco, i tampoc té fills, "perquè no tinc clar si en vull ni tampoc tinc parella estable", explica. Segons el seu parer, l'actual context de precarietat econòmica també té a veure amb aquest fenomen. "Un gat o un gos comporta despeses, com ara menjar, vacunes o visites al veterinari, però no són, ni de bon tros, tan elevades com les d'un fill", manifesta.

A més, assegura que els animals donen molt d’afecte. «Saps que quan arribis a casa hi seran i et rebran amb molta estima. Tens la seguretat que sempre hi són», manifesta. Queda pal·les que la seva presència és molt reconfortant, però quan no hi són, la seva absència també es fa notar. «Alguna vegada que, per algun motiu, han hagut d’estat fora de casa, els he trobat molt a faltar», afegeix Arisa.

Són els animals els nous fills?

Totes dues coincideixen a dir que a un animal domèstic se’l pot estimar tant com a un fill. Alguns experts, fins i tot, asseguren que hi ha parelles que poden concebre el fet d’adoptar un gat o un gos com «una prova» per experimentar la responsabilitat de tenir algú a càrrec seu abans d’aventurar-se a tenir un nadó, que indiscutiblement és un pas molt més gros.

Aquest fenomen, segons Núria Arisa, té molt a veure amb la humanització cada cop més habitual dels animals de companyia. «Quan era petita teníem un gos a casa, però sempre dormia a fora. Ara, en canvi, se’ls personalitza molt i establim amb ells un vincle més proper, fins i tot hi ha qui els vesteix o disfressa». De mica en mica, creu que «els hem anat convertint en petites personetes», però adverteix que cal recordar que «no ho són».

Vincles basats en l'estima

El que és innegable per a la veïna d’Avinyó, Marta Garcia, és que els vincles no entenen d’espècies. «Amb els nostres animals podem establir relacions tan significatives com amb altres persones», assegura. Tot i això, sent que generalment els llaços que es creen amb gossos i gats solen quedar en un segon pla, però no per a ella. «Jo, per exemple, tinc cosins amb qui no tinc gens de vincle i si hagués de posar en una balança la meva relació amb ells o amb el meu gos ho tindria ben clar», afirma.

«A mi, els meus animals m’han donat un amor incondicional de forma totalment desinteressada, a canvi de res», a banda d’un munt d’aprenentatges que l'han marcat ben endins, segons explica Garcia. «M’han ajudat a superar pors i a veure les coses des d’una altra perspectiva, demostrant que tenen millors valors que moltes persones», afegeix. Per a Arisa, d'altra banda, els seus gats també són una part fonamental de la seva vida, ja que són aquells que l’esperen cada dia a casa per rebre-la de bon grat.

Sigui com sigui, darrere de les xifres hi ha centenars de persones i animals que estan contribuint a transformar la manera tradicional de construir un projecte de vida. Però el que queda clar és que les relacions afectives no entenen d’espècies.

Subscriu-te per seguir llegint