“Com a metgessa, lluito contra la paraula 'fatal'”

La Dra. Dorys Amanda Henao Serna ha dedicat la seva vida a la medicina entre Colòmbia i Catalunya. Graduada a la Universitat de Caldas, a Manizales, es va formar com a metgessa cirurgiana i colposcopista abans d’establir-se a Catalunya, on recentment ha tancat una etapa de tres anys i mig com a pediatra del CAP d’Abrera. Ara continua exercint a Cornellà de Llobregat i acaba de publicar "La salud en tus manos!!! La medicina en los médicos....", un llibre divulgatiu en què reivindica el coneixement ancestral transmès per les àvies, aposta per la prevenció i defensa el valor de l’actitud positiva en la salut. Amb un estil proper i optimista, la doctora anima els lectors a aprendre a cuidar-se i a viure la vida, com diu ella mateixa, “para pasarla bien”.

Després d'una trajectòria de gairebé quaranta anys en què s'ha enfrontat a situacions molt variades, què l'impulsa a publicar ara aquest llibre adreçat a les famílies?

Sempre m'ha encantat escriure, i els mitjans de comunicació són una eina per arribar a les persones, de vegades individualment, d'altres de manera col·lectiva. Havia escrit literatura d’opinió, i em va encantar, i també tinc una obra publicada en poesia. Però aquest és el meu primer compendi en medicina, l'objectiu principal del qual és portar a cada persona un missatge saludable, un recurs que l'ajudi a aconseguir o a preservar la seva salut o a multiplicar el concepte saludable a la seva família, entre els amics i en la mateixa comunitat. Sempre des d'un angle optimista, perquè a l'ambient hi ha tantes invitacions al pessimisme que fan que la nostra quotidianitat estigui malalta, que pràcticament només pensem en la idea de sentir-nos malalts, d'estar malalts.

Aquesta conclusió neix tant dels contactes a la seva consulta com de les converses entre la gent del seu entorn?

Exactament. És gairebé com si a l'ambient general hi hagués una sensació col·lectiva de sentir-se danyat, incòmode. Hi ha alguna cosa que m'ha cridat molt l'atenció des que vaig arribar a Espanya, i és un terme contra el qual lluito: fatal. “Em trobo fatal”, “estic fatal”... Davant d'aquesta situació, convido a treure de la nostra comunicació diària certs tipus de paraules, perquè només això ja provocarà un fenomen que s'anomena “contaminació emocional”.

És a dir, probablement, en realitat estem millor del que pensem, però no ho gaudim?

Exactament. Aquesta és la clau. D'aquí neix la meva motivació a sentir-nos bé i a passar-nos-ho bé, és clar. Perquè no som aquí per sentir-nos incòmodes ni per passar-nos-ho malament, no. Nosaltres hem vingut a estar bé. Som un instant tan meravellós! En nosaltres tot es conjuga: som un accident meravellós. És la idea que m'agrada multiplicar amb el meu llibre: mostrar com hem d'apreciar la importància de les coses elementals. Quan obro els ulls a la matinada i puc dir “és meravellós, estic respirant, m’he despertat viva”, surto de la meva activitat onírica, surto del meu somieig i segueixo viva.

Potser sí que existeix aquesta sensació social compartida de malestar, però és que probablement hi ha motius perquè existeixi. En aquest cas, segons la seva opinió, si haguéssim conservat els coneixements de salut de les nostres mares i àvies —a les quals es va delegar aquesta funció—, tindríem més eines per enfrontar-nos a aquest malestar?

Totalment. I aquesta és una pregunta molt important, encara que té moltes arestes perquè es pot analitzar de moltes maneres. En primer lloc, hem perdut l’ancestralitat. Hem perdut els nivells jeràrquics de tot, no només pel que fa a l’atenció en la salut, també en la mateixa estructura familiar. Abans teníem un respecte per la persona que tenia els coneixements de salut i hi recorríem, perquè ens podia orientar. Aquesta persona tenia, en el seu coneixement, un arsenal d'estratègies que, per la seva experiència, el feien efectiu. I això es va anar multiplicant i multiplicant… Fins que va arribar la massificació dels serveis de salut. Aleshores, el coneixement ancestral que tenien aquestes dones va començar a perdre importància. Era un coneixement popular que acumulava comprovacions de causa-efecte, que es van anar transmetent de generació en generació. És una medicina experiencial, basada en l'evidència, que avui, una altra vegada, comença a viure un repunt, precisament perquè ens qüestionem què ha passat amb l'horitzó de salut que teníem. Ens preguntem si existien unes estratègies a l'ambient que contribuïen a mantenir la salut i a prevenir les malalties… I sí. D'allà vam passar a un ambient que només incidia en la curació dels problemes de salut.

És a dir, hem oblidat, per exemple, com hauríem de menjar i com ens hauríem de moure, perquè confiem que, quan aparegui un problema, els medicaments ens guariran.

El coneixement ancestral incidia, bàsicament, en la prevenció. Sabíem que havíem d'anar d'hora al llit per despertar ben descansats; calia tenir empenta i havíem de menjar de manera adequada per enfrontar-nos a la feina. Ara, el ritme circadià ha desaparegut totalment i sembla com si l'ésser humà, enmig de tota la supèrbia, es pogués saltar els seus condicionants fisiològics. En passar per sobre dels esdeveniments fisiològics normals del cos i de la natura, perdem l'equilibri. Entrem al facilisme dels poders màgics dels medicaments. A la pràctica, traslladem el nostre poder d'estar bé a una bossa de medicaments. És molt greu que avui els pacients gairebé només esperin que se'ls receptin medicaments i que els col·legues metges, els companys i les companyes infermeres i els altres difusors de salut gairebé s'hagin de restringir a indicar quin medicament han de prendre els pacients i a renovar-los la recepta quan se'ls acaba. És a dir, vam perdre l'objectiu real, que era tenir un individu satisfet i partícip de la seva salut. Ara la salut s'atribueix als medicaments, i això no va així.

Aleshores, quan es plantegen reformes del sistema sanitari per evitar-ne el col·lapse, caldria incidir més en l'aspecte de l'educació en la salut dels ciutadans?

Això és imprescindible. Si pregunto a algú què he de fer per estar bé, em dirà que m'he d'hidratar bé, que he de menjar bé, que he de fer exercici i que he d’anar a dormir d'hora. Sí, però aprofundim-hi: Què vol dir hidratar-se bé? Què vol dir menjar bé? El metge pot respondre: ”Modifica la forma de menjar”, però el que ha de fer és ensenyar-te com has de menjar. I si has de caminar més o has de fer més exercici, el metge t’ha d'explicar en què consisteix l'exercici. Perquè si ets un pacient amb una artrosi severa de genolls, no et pot dir “vostè ha de fer més exercici” sense més ni més, perquè amb aquella artrosi no podràs deambular. El metge ha de saber com és cada persona, individualitzar-la.

Aquesta estratègia s’explica les facultats de medicina?

A Colòmbia érem grans estudiosos de l'anatomia, de la fisiologia, de la bioquímica, de l'impacte que té l'ésser humà. Els que vam estudiar a la meva universitat, hem desenvolupat l'estratègia francoitaliana, una medicina més romàntica, molt amant de la semiologia. Deia algun professor: "Quan el pacient està entrant al consultori, ja mostrant el que li passa: Com arrossega els peus?, Com són les sabates?, Què menja?, Què implica arrossegar els peus?, Què implica corbar l'esquena?". I a la meva consulta de pediatria, em pregunto coses com: "Per què em sembla que aquest nen està desencaixat en la seva estructura? Què li deu passar?". Sé que vivim una època cibernàutica i que als nens els endossen el telèfon mòbil molt aviat. Per què un nen de cinc anys o menys va amb el mòbil a la mà? Això em preocupa moltíssim. Per què, en comptes d’acompanyar-lo caminant, porten el nen en un cotxet i amb el mòbil a la mà? Com deu menjar? Com conviu a casa amb els altres membres? Compartint taula, per exemple, despleguem el llenguatge dels mediadors químics cerebrals. És un procés molt senzill i l’estem violant cada dia. El meu llibre també és una invitació a la convivència sana.

És per això que el seu llibre sovint recorre a les seves anècdotes i records familiars?

Recordo les fragàncies de la cuina de la meva mare. Aquell coriandre i com el barrejava dins dels plats que preparava. Ella no ho sabia; però produint aquestes menges, alliberava dopamina i alhora es divertia quan ens mirava menjant-nos-les, perquè ella complia el seu objectiu. I nosaltres? En moments com aquests alliberem serotonina: aquest és el llenguatge hormonal que culmina en un èxtasi que ens porta a alliberar oxitocina.

D'acord. Disposar d’espais de comunicació és molt important per a una bona salut. Però precisament, sembla que a la consulta, els metges han d'anar a contrarellotge… Els medicaments supleixen aquesta falta de temps en les visites mèdiques?

El metge ha de ser un educador que comparteix les eines per aconseguir comunitats saludables. Però tots els metges estem capacitats per fer-ho? I què fa el sistema perquè aquests metges puguin aplicar bé el seu coneixement? Un dels paràmetres principals és el temps, i això és el que no se’ls subministra. I si no se’ls subministrar-ho perquè puguin executar correctament les seves consultes, als pacients se’ls priva de poder executar adequadament les estratègies per aconseguir la salut o per conservar-la, perquè tot s’acaba resumint en un simple medicament. Per descomptat, hi ha situacions en què necessitem medicaments. Però tot i necessitar-los, el metge també necessita temps per conèixer bé el pacient.

I la lectura del seu llibre pot contribuir a fer que visitem menys els metges i, per tant, a descongestionar el sistema de salut?

Crec que el meu llibre pot ajudar el pacient a evitari consultes que pot resoldre ell mateix, i això l'ajudarà a no desgastar-se —ni ell, i tampoc el metge i el sistema—. I quan visiti el metge, invertirà millor aquella estona. Cal qüestionar-se per què es fan tantes consultes i si no hi ha estratègies grupals que, amb una sola intervenció, impactin de manera notable sobre el sistema de salut. Perquè ara, de fet, estem centrats en les estratègies de curació. I la funció de l'atenció primària és la prevenció i la promoció de la salut.