Una mare viatja de Colòmbia a Santa Coloma per recuperar el seu fill i acaben al carrer a Barcelona, sense ajuda dels serveis socials

"No puc fer res per tu, ho sento. Espero que trobis un lloc on passar la nit amb el teu fill." Aquesta és la resposta que els Serveis Socials de Santa Coloma de Gramenet van donar a l’Aida María Palacios, una mare de 26 anys, i al seu fill Elian, de sis anys, que es van quedar al carrer a Barcelona el passat 21 de març. Va ser derivada a la capital catalana per l’Ajuntament de Santa Coloma, i allà va rebre ajuda temporal fins que aquesta es va acabar. Des de llavors, mare i fill han anat d’un lloc a l’altre fins acabar en la seva situació actual: compartint llit calent amb una altra persona.

El seu cas, que vulnera greument els drets de la infància, no és únic. Entitats socials de Barcelona expliquen que atenen diàriament veïns expulsats de ciutats metropolitanes els serveis socials de les quals no poden, o no volen, fer-se’n càrrec. "Hi ha un efecte centrifugador", es queixen des de Barcelona. Santa Coloma s’excusa al·legant que els afectats, tot i que resideixen al municipi, no estan empadronats.

Una història marcada per la violència vicària

La història que va portar l’Aida María Palacios del municipi de Pradera (Colòmbia) a Barcelona té més a veure amb la por a la violència vicària que no pas amb la voluntat d’emigrar. El pare del seu fill Elian és un espanyol nascut a Colòmbia que va conèixer l’any 2018. Es va quedar embarassada i va tirar endavant sola amb el nen, gestionant una pastisseria. Assegura que només es veien un cop a l’any amb el pare. "Hi va haver moltes faltes de respecte, cops cap a mi... i vam acabar la poca relació que teníem", explica ella, que diu ser víctima de maltractament físic i psicològic. L’octubre passat, l’home li va proposar portar el nen a Espanya per tramitar-li la nacionalitat espanyola. Ella ho va acceptar i li va atorgar plens poders durant tres mesos. El petit Elian va arribar a Tortosa al desembre.

Al rescat del seu fill des de Colòmbia

Des de la distància, Palacios va detectar que el menor no estava bé. "Li cridaven, el nen va veure moltes baralles. Em va dir que volia marxar d’allà i el meu ex va començar a restringir-me el contacte amb el nen." Espantada, va vendre tot el que tenia per comprar un bitllet d’avió cap a Espanya i recuperar el menor. "No podia suportar veure el meu fill demanant auxili."

El 27 de febrer, la dona va arribar a Santa Coloma de Gramenet. Es va allotjar en una habitació compartida amb una altra amiga que també tenia un nen. El 4 de març es va retrobar amb l’Elian i se’l va emportar a viure amb ella.

Dues setmanes després, el propietari del pis li va demanar que ella i el seu fill marxessin al·legant que hi havia massa gent a l’habitatge. Es va quedar al carrer i va acudir als serveis socials de Santa Coloma que, el dilluns 17 de març, la van derivar durant dues nits al Centre d’Urgències i Emergències Socials (CUESB) de l’Ajuntament de Barcelona, amb qui tenen un conveni per atendre casos d’urgència que el municipi no pot cobrir. Els allotjaments d’urgència, regulats per la llei catalana de serveis socials i la Cartera de Serveis que la Generalitat paga als ajuntaments, donen temps per trobar una solució més estable. El problema és que per a Palacios aquesta solució no va arribar mai. Santa Coloma admet haver deixat aquesta dona i el seu fill al carrer perquè, al·lega, en no estar empadronats, no poden fer res més per ells.

Un calvari en terra de ningú

"Jo no tenia on anar. Vaig escriure a totes les persones que conec i ningú em podia ajudar", explica Palacios. Des del 17 de març, i amb la maleta a sobre, ella i el petit han recorregut la ciutat buscant ajuda. Va ser la setmana més plujosa de març. Palacios va anar a Arrels, Càritas, al Consolat de Colòmbia, a parròquies, entitats socials de tot tipus...

"La treballadora social de Santa Coloma em deia que no podia ajudar-me més. El CUESB em deia que era Santa Coloma qui havia d’ajudar-me, i les entitats em deien que no hi havia recursos. Estava en terra de ningú." Les súpliques d’aquesta mare i la mediació d’Arrels i la Sindicatura de Greuges van aconseguir que pogués allargar l’estada al CUESB una setmana. "En cap lloc em vaig sentir tan escoltada com a Arrels", agraeix. Però el dilluns 24 de març, mare i fill van quedar-se, definitivament, al carrer.

"La treballadora social només em deia que em busqués la vida, que tornés al meu país o que es quedarien amb el nen", relata Palacios. "Jo torno a Colòmbia sense problema però no tinc com pagar el vol. I tampoc sé si puc endur-me el nen si el pare ha posat una demanda per tenir la custòdia exclusiva", continua plorant.

El dilluns, amb els últims tres euros que tenia, va comprar un croissant al nen. Va ser l’únic que van menjar aquell dia. Els va salvar un home que els va deixar dormir al seu llit. "Ell treballa de nits en una fàbrica i ens va dir que mentre li deixéssim dormir quan tornés, no hi havia problema". És el que es coneix com a llit calent, una fórmula més de sensellarisme, en què hi ha risc de xantatges o abusos. No ha estat el cas de Palacios. "Aquest home ha estat la meva llum", afirma.

Efecte dòmino metropolità

El cas de Palacios no és aïllat. Ho confirmen fonts del CUESB a Barcelona. "Ho veiem cada minut. Gairebé cada dia hem de deixar gent al carrer perquè els seus ajuntaments ja no els paguen més ajuda i ningú se’n vol fer càrrec. Barcelona no assumeix el seu cas perquè no estan empadronats aquí i els serveis socials que els han derivat al CUESB es renten les mans. Fins i tot si són famílies amb menors", expliquen des d’aquest servei. Assenyalen directament l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, però també relaten casos de Badalona o Montcada.

Barcelona no ha facilitat les dades a aquest diari, però dins el grup municipal del PSC al consistori fa mesos que hi ha cert malestar entorn d’aquesta tendència creixent.

Una realitat que també denuncien les entitats socials. "Hi ha famílies amb menors que es queden al carrer i els ajuntaments no les atenen. És un efecte dòmino. Els donen recursos d’urgència... i després què? Moltes famílies que viuen rellogant habitacions perden d’un dia per l’altre el sostre i serveis socials no els donen resposta. Les xifres d’afectats augmenten cada dia", assenyala Fina Contreras, responsable de sensellarisme i habitatge de Càritas Barcelona.

"Nosaltres veiem el perfil i decidim: o pressionem Barcelona, i si hi ha menors acostumen a atendre’ls, o els donem ajuda econòmica perquè lloguin una habitació o vagin a una pensió", explica. No són els únics. Hi ha moltes entitats socials a Barcelona que assisteixen, perplexes, a aquesta realitat a la qual no poden donar resposta.

Els obstacles per empadronar-se

Contreras assegura que els ajuntaments s’excusen en els obstacles per empadronar. Molts municipis metropolitans no empadronen les persones que viuen en habitacions, tot i que la llei els obliga, fet que els tanca la porta a rebre ajuda dels serveis socials de manera estable. "Tenim un model que funciona, que és el de Barcelona. El que necessitem és que l’àrea metropolitana també l’implementi", insisteix Contreras.

Avui, el fill de Palacios continua en el llit calent. La seva mare encara no ha aconseguit empadronar-lo ni escolaritzar-lo a Barcelona. A ella, li han proposat anar a viure a Terrassa, a casa d’un senyor gran, al qual hauria d’atendre i cuidar 24 hores, set dies a la setmana, sense contracte laboral. S’està plantejant acceptar-ho i deixar el nen amb el pare. "No és el que vull, tinc molta por... però temo que és l’única manera de tirar endavant en aquest país", sol·luciona entre plors.

Subscriu-te per seguir llegint