Victòria Camps, filòsofa: "L’egoisme és el patró moral del nostre temps"

Parlar d’ètica en els temps que corren és com predicar en el desert, però amb 84 anys, la filòsofa barcelonina Victòria Camps no defalleix en l’afany d’alçar fars morals enmig de la penombra que ens envolta. El més recent el planteja en La sociedad de la desconfianza (Arpa), el seu últim llibre, en què adverteix dels perills de viure en un món regit per l’individualisme i el menyspreu al bé comú.

Té clar quan es va trencar la confiança en la nostra societat?

Les crisis que hem viscut les últimes dècades han facilitat el sentiment de desconfiança que avui trobem a tot arreu. Tant la crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle, com la de la pandèmia, una situació insòlita que al principi no vam saber afrontar i que ens va fer prendre consciència d’una fragilitat i una vulnerabilitat que fins aleshores no havíem viscut. Curiosament, la covid també ens va donar una gran lliçó de vida: la nostra salvació passava per la cooperació, per pensar en el bé comú. Calia atendre els malalts, trobar una vacuna i, sobretot, fer que la vacuna fos universal, per a tothom, perquè si no seria impossible superar la pandèmia. Però quan ho vam aconseguir, hi vam tornar a ser.

Hi vam tornar a ser?

El nostre gran problema és la manera tan individualista que tenim de viure. L’egoisme s’ha convertit en el patró moral del nostre temps. En un món en què cadascú fa la seva i no es preocupa ningú dels altres ni de tot el que compartim, és impossible crear sentiments de confiança. Desconfiem del veí, del polític, de les institucions i, fins i tot, del mateix sistema democràtic.

Com hem arribat fins aquí?

Per una perversió del concepte de llibertat a què ens hem lliurat gairebé sense adonar-nos-en. El triomf del liberalisme inclou una paradoxa: ens ha permès posar fi a segles de repressió de tota mena, de la religiosa a la política o la cultural, i arribar a unes cotes d’autonomia personal que no havíem conegut mai, però els últims anys ha prosperat una concepció individualista de la llibertat en què només importa el meu benestar, no el de la comunitat. Assolir la llibertat personal era imprescindible per aconseguir una vida bona, bona en el sentit moral del mot, però aquesta vida bona individual també havia de ser-ho per a la col·lectivitat, perquè si no serveix de poc, i aquesta segona part és la que no s’ha aconseguit. Per això s’ha escampat la desconfiança.

Els anys 80 i 90 del segle passat, el neoliberalisme va triomfar associant missatges com ara: «Sigues tu mateix, tria el teu destí, converteix-te en empresari de la teva vida». Aquests valors estan relacionats amb tot el que apunta en el seu diagnòstic?

Sí. D’entrada, aquest «sigues tu mateix, sigues autèntic», no condueix a res, perquè mentre fomenta l’individualisme, ven una llibertat dominada per les modes, la publicitat i el consumisme. Al final, tots acabem sent iguals i fent el mateix, arrossegats per necessitats que no teníem i que ens han imposat. Però aquest problema gravita sobre una cosa més important: ser lliures no consisteix a fer tot el que desitgem, sinó a ser responsables per triar què volem i fer el que cal. Hem guanyat autonomia i ja no vivim en una dictadura que decideix què hem de pensar, però això no vol dir pas que puguem pensar ni fer tot el que se’ns acudeixi, perquè no tot és vàlid. Aquesta part exigeix responsabilitat i esforç, però és la que no hem desenvolupat.

Què li sembla que ara hi hagi tants joves que diuen veure amb bons ulls els règims totalitaris?

En aquesta reacció hi ha alguna cosa de rebel·lia juvenil, que sempre ha mogut els joves a exigir el que no tenen. En la dictadura demanaven democràcia i ara, que han crescut en democràcia, proposen destruir-la. També hi ha una reacció davant el món que els oferim. Són la generació més ben formada i han tingut una vida bastant fàcil i còmoda, però ara, quan volen emancipar-se, topen amb dificultats per a les quals ningú els havia preparat: precarietat, salaris baixos, preus disparats, habitatge impossible... Se senten frustrats, no els ofereix ningú solucions i s’agafen a certs cants de sirena sense parar-se a pensar. La dictadura és més còmoda, perquè no has d’elegir, altres decideixen per tu, i així elimines tota la responsabilitat, però implica perdre la llibertat i tornar a les cadenes. No crec que sigui això el que realment desitgen.

La setmana passada es van complir 50 anys de la mort de Franco. Com ha vist l’evolució d’Espanya en aquest mig segle?

Els anys de la transició van ser, precisament, de molta confiança. També hi va haver crítiques des de sectors de la població que es van sentir més mal tractats que d’altres, però sobretot prioritzava una il·lusió col·lectiva i una clara voluntat de millorar el país. El gran error que vam cometre va ser creure que canviant de règim n’hi havia prou per canviar les persones, i això no funciona així. Les mentalitats es canvien amb temps i és una tasca que exigeix voluntat i compromís, i no sempre n’hi va haver.

Va faltar voluntat d’anar més enllà?

En aquest país vam créixer sota el cànon d’una moral religiosa que avui rebutgem, però vam saber construir una moral laica realment comunitària i que la societat pogués reconèixer com una moral que calia conservar i mantenir. Li poso l’exemple del que ha passat respecte de la dona. Hem arribat a la igualtat jurídica, però això no ha aconseguit evitar els comportaments masclistes que continuen presents en la societat. Les lleis canvien el dret, però no canvien la mentalitat de la gent. Aquesta és una tasca que encara està pendent.

Personalment, com viu tot això que explica? És pessimista o creu que tenim remei com a societat?

A mi ja em queda poc temps de ser aquí, però tinc clar que mantenir l’esperança és una obligació moral. Cal fomentar-la. Però, amb això no n’hi ha prou, cal passar a l’acció, perquè l’ètica és una qüestió de voluntat, no es limita al pla teòric. El diagnòstic és clar, però saber on és el bé i on és el mal no és suficient; cal posar esforç a recuperar la confiança i millorar com a societat, i aquesta tasca comença per cadascun de nosaltres.

Subscriu-te per seguir llegint