Pepita Bernat Bosch, 106 anys: "Si després de la mort s’hi estigués tan bé, tornarien per explicar-ho"

Va néixer a Barbens, un petit poble de Lleida, en el si d’una família nombrosa de set germans. Va ser l’única que va créixer a Barcelona, ciutat que marcaria la seva vida. Es va enamorar dues vegades i va emigrar a Suïssa per fugir d’un matrimoni del qual sempre s’ha penedit. Al llarg dels anys ha mantingut intacte l’esperit positiu i lluitador que sempre l’han definit. Avui, amb 106 anys i una salut i lucidesa envejables, assegura que el millor consell per viure tant i tan bé és senzill: cal ballar, perquè moure’s és fonamental.

Va néixer a Lleida, però es va criar a Barcelona. Expliqui’m això.

Érem set germans i a mi em van enviar a Barcelona, em va acollir una família rica. Quan va esclatar la guerra em van portar de nou al poble perquè tenien molta por de la situació a la ciutat. Una bomba havia matat una tieta. Encara recordo la por que sentia quan esclataven les bombes, era terrible.

Hi ha més records d’aquells dies de guerra?

A casa de la meva tieta revolucionària, germana de la meva mare, que era d’un partit que es deia POUM, vaig conèixer el jove Francesc Macià. Vaig veure com amagaven les pistoles al fogó de carbó apagat, al fons, i a sobre hi van col·locar una olla. Allà ningú les podia trobar.

Ha tingut temps per estimar, molt. Parlem d’homes?

He tingut tres relacions. En dues em vaig enamorar i en una em vaig casar sense estar enamorada. Em vaig casar per amor propi, per despit. Acabava de sortir d’una relació amb el meu nòvio oficial, estava destrossada.

Què va passar?

La família en què estava acollida ens va obligar a deixar-ho. Ell també vivia allà. Érem molt joves. Ens vam enamorar bojament, però aquesta és una història molt profunda. El vaig estimar molt, però ja no fa mal perquè als 73 anys em vaig tornar a enamorar. Aquella va ser la segona vegada. Un amor va treure la pena de l’altre.

Potser es torna a enamorar una tercera vegada.

Com m’he d’enamorar als 106 anys? Ara ja no, això segur. He viscut intensament i ara començo a retirar-me una mica, però no cregui que gaire. Cada diumenge a la tarda vaig a ballar a La Paloma, m’encanta ballar. Cal moure’s, jo m’he mogut sempre. El fet de ballar no me’l traurà ningú mentre l’edat em permeti. Balleu!

Com va conèixer el seu marit?

El meu nòvio i jo passejàvem per un carrer cada dia, poca cosa més podíem fer. Un noi estava recolzat sempre en una porta i ens veia passar. Un dia em va veure sola i em va preguntar on era ell. Li vaig dir que ho havíem deixat. Van passar els dies, em va convidar a un cafè, i així va començar tot. Tres mesos després ens vam casar.

És clar que no el va estimar, però ho va passar malament?

Mai em va maltractar físicament, de paraula una mica. No era un mal home, era un pobre home, un pusil·lànime. Ho vaig passar malament emocionalment per això, perquè no l’estimava. No vam tenir fills.

Es penedeix d’haver-se casat amb ell?

Sí, però em va donar peu per fer altres coses. El vaig abandonar quatre vegades. Les tres primeres em va trobar, i estava obligada a tornar. Era això o la comissaria. A la quarta li vaig dir «no em trobaràs mai més». Vaig marxar ben lluny, a Suïssa. Vaig treballar de nurse (cuidadora, en català) de quatre nens.

I després?

Vaig tornar amb estalvis i molt ben preparada. Però vaig haver de posar-ho tot a nom d’ell. Les dones no podíem tenir res al nostre nom, ni un compte al banc. I vaig muntar un negoci rere l’altre. Tots van anar bé però a força de treballar molt, això sí.

Expliqui’m coses d’aquests negocis.

El primer va ser un ‘xiringuito’ a la platja i després, un restaurant. Més endavant una carnisseria. La vaig muntar en una quadra i va quedar preciosa. Llavors vaig comprar aquest pis on visc ara, al costat de la Rambla, que era una perruqueria. Va funcionar de meravella. A partir del 1975, amb la democràcia, ja ho vaig poder posar tot al meu nom. Ell es va morir, havíem estat junts 36 anys en total, i al final el vaig cuidar, tenia un càncer.

Cada diumenge va a ballar a La Paloma.

Sí, allò és casa meva. Hi vaig a ballar des que tenia 16 anys, amb tres amigues. No teníem edat per entrar-hi, però el porter ens colava. «Només una hora!», ens deia. Però què va, ens quedàvem molta més estona. Encara anàvem a l’escola de monges amb bates de ratlles i mitjons fins als genolls. No m’agradaven les monges, mai he sigut religiosa.

Com passa ara les hores?

Vaig a un centre on faig gimnàstica, ball, recito... Sempre he recitat, m’agrada molt, i llegeixo molta poesia. S’han de fer coses, una no s’ha de quedar mai quieta.

Li fa por la mort?

No, de cap manera. No em vull morir, eh? Però de por no me’n fa. I no crec que després de la vida hi hagi alguna cosa, ningú que s’hagi mort m’ha telefonat, ningú m’ha vingut a explicar res. Si després de mort s’hi estigués tan bé com volen fer pensar, algú hauria tornat per explicar-ho. Jo no crec en res, només en la vida. I en una vida optimista i positiva.

Si li demano el millor moment de la seva vida...

La primera vegada que em vaig enamorar, sens dubte. La il·lusió de llavors, si ho penso puc reviure fins a les sensacions, aquell primer moment que se’m va declarar, mai se m’ha esborrat la seva imatge.

Què no li agrada del món avui?

La joventut d’ara no m’agrada gens, no es pot aguantar. Fan el que els dona la gana i no tenen respecte per res. Sembla que els és tot igual, fins i tot, fan pipí en una cantonada del carrer! Els falten límits, vergonya. I la gent no es mira, caminen mirant la pantalla. Els interessen les aplicacions, poca cosa més. L’educació ho és tot, i si en tenen, no la utilitzen.

Com veu la situació política a Espanya?

Fatal. El PSOE actual no és progressista, m'ha decebut. Pensen poc en els altres, ens espremen. La gent no pot viure. Haurien d'ocupar-se més de la gent gran, hi ha gent sense autonomia, sense recursos i sense ajuda.

Què esborraria del seu passat?

No sé què dir-li… Ja ho sé, no em casaria amb qui ho vaig fer.