Ana Rivero, taquígrafa de la Transició: "Des de fa més de deu anys el Congrés està enfangat"

Els llibres d’Història d’Espanya van beure de les mans d’Ana Rivero (Madrid, 1954), la taquígrafa del Congrés que durant mig segle ha relatat, a través dels diaris de sessions, el pas de la dictadura a la democràcia i quinze legislatures fins als nostres dies, que ha relatat a Luz y taquígrafa (Plaza & Janés, 2025). Va entrar en els serveis de la Cambra el maig del 1975, cinc mesos abans que morís el dictador, amb 21 anys. Es va jubilar l’any passat. És la persona que més temps ha treballat a les Corts.

Quan va començar a transcriure els debats al Congrés no hi havia càmeres, sentia aquesta pressió del moment històric?

Em suaven les mans, ho passava fatal. Però donant gràcies per ser capaç de viure’l. Començava una nova etapa amb moltes il·lusions de canvi, era un moment molt apassionant.

Va assistir a la coronació de Joan Carles I i en el llibre relata una anècdota amb Felip, llavors príncep.

Felip, és que era moníssim, era un nen de 7 anys vestidet amb el seu vestit negre, la seva corbateta negra i una camisa que li devia picar, perquè no feia més que moure’s. S’acostava, movia els peus i mirava. Era allà, pobret, en comptes d’estar jugant. El 2019, el rei ens va rebre al cos de taquígrafs i li vaig dir: «Vostè de petit era un tafaner».

Tampoc abans s’havia qüestionat tant la monarquia.

Felip VI té al davant una tasca molt difícil per tot el que ha passat amb el rei emèrit. Ho va fer molt bé en la Transició, però al final del seu mandat ens estem assabentant d’unes coses... En els debats constituents, el diputat Francisco Rubio Llorente va qüestionar amb arguments molt seriosos la monarquia. Va dir que ells eren republicans, que de monarquia res, però es va passar una mica per sobre a fi d’aconseguir un consens, que prou teníem ja amb sortir d’una dictadura per qüestionar també la monarquia. Si la monarquia funcionava, doncs bé. El problema ara és que els que mai han sigut monàrquics i els que ho hem sigut en funció de les necessitats polítiques, tothom es qüestiona fins a quin punt val la monarquia.

La infanta Sofia arribarà a regnar?

Jo ja he vist tantes coses aquí, d’aquestes que dius: «És impossible, això no passarà». I de sobte, passa una cosa políticament, o un accident, i pum.

No descarta una república?

No. Una altra cosa és que ho vegi jo.

Hi ha algun dia que l’hagi marcat especialment?

N’hi ha hagut molts. Com quan mor Adolfo Suárez i porten la capella ardent al Congrés. Vaig estar en la comitiva del fèretre i el van baixar fins a la Cibeles. Tothom estava en silenci. Va ser emocionant. Un altre moment molt emotiu, que em saltaven les llàgrimes, va ser en la Comissió d’Investigació de l’11M amb l’expresidenta de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, Pilar Manjón, que havia perdut un fill en l’atemptat i explicava unes coses que posaven els pèls de punta.

També van retrunyir els atemptats d’ETA, que van assassinar membres de la Cambra.

Va ser duríssim. Mentre debatien la Constitució, esmorzàvem dia sí i dia també amb un mort. La gent ja ho ha oblidat, però hi havia por. Ara sembla que ETA no hagi existit. No senyor, és clar que ETA va existir i va matar moltíssima gent.

Va viure els debats parlamentaris de la Constitució.

Recordo amb moltíssima estima la llei per a la reforma política del novembre del 76. Eren més de 500 procuradors i calia aprovar la llei amb dos terços. Hi havia un búnquer, i franquistes que no ho volien. A alguns se’ls va convèncer, i als que eren irremeiables els van muntar una convenció sindical a Panamà, i mentre eren fora van aprovar la llei. No van poder votar. Allà es van posar els fonaments del que podria ser la democràcia. L’anomenaven eufemísticament l’harakiri, i és que els procuradors es van fer l’harakiri. Eren conscients del que els cauria a sobre. Va ser una experiència meravellosa. Sobretot, l’última escena. Tothom havia votat a mà alçada, perquè es veiés què votava cadascú, i ja s’havia aprovat la llei. Llavors, Suárez es va girar i va mirar Torcuato Fernández Miranda amb una cara de satisfacció, com dient: «Ho hem aconseguit». Perquè això no estava gens pactat.

Com han canviat els debats polítics en aquesta cambra en 50 anys?

Si llegeix els diaris de sessions de les comissions per a la llei de la reforma política, hi ha rumors o aplaudiments, però no hi ha ni un insult. En els primers anys de Govern socialista, Gregorio Peces Barba, president del Congrés, va prohibir les paraules «roig» i «feixista». I el respectaven. Hi havia debats acalorats, però insults o faltes de respecte, oblidi-se’n. Des de fa més de 10 anys, el Congrés està enfangat.

Ara és habitual sentir desqualificacions.

En el diari de sessions apareix tot el que diuen els diputats i després van en negreta els insults o les acotacions, quan per exemple un grup parlamentari se’n va, o fan un gest. Bé, doncs ara el diari de sessions és ple de negretes. Els diputats haurien de complir el codi de conducta que es va aprovar el 2020, que els exigia respecte, transparència i diligència, i que no es compleix.

Quins consells donaria als que han de fer política?

Suárez té escrit a la seva làpida: «El consens va ser possible». Si va ser possible fa 50 anys, i tots es van deixar aspiracions a l’aigüera, des del Partit Comunista fins a Fraga, per què això no es pot fer ara? Què ho impedeix? Que siguin més respectuosos i que intentin arribar a acords. I la Constitució, que ja la pobreta està una mica atrotinada, necessita un retoc labial i una miqueta de màscara de pestanyes, que arribarà a àvia sense que la modifiquin.

Una reforma constitucional?

És clar. Però per a això es necessita que tornin a seure com feia Peces Barba, que una vegada a l’any feia seure Fraga i Felipe en un dinar perquè parlessin. Em sembla una idea fantàstica. Però ara, tu veus Armengol ajuntant Sánchez amb Feijóo? Jo no ho veig de cap manera. Com poden estar anys sense parlar-se? Em sembla una aberració.