L’estudiant de 92 anys que escriu una tesi doctoral: «Hi dedico sis hores diàries»

Als 92 anys, Miguel Ángel Gallo és l’estudiant més veterà de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), on escriu una tesi doctoral sobre la fenomenologia de la sorpresa i la creació artística. Cada dia dedica «unes sis hores» a redactar-la. Ho fa a mà. Enginyer industrial de formació i docent de l’IESE, Miguel Ángel nega que tingui un cervell privilegiat. «Només soc una persona normal», respon amb humilitat al mateix temps que confessa la immensa sort que té de gaudir de salut física i mental. «Cada vegada que vaig a veure el meu metge de capçalera, em diu que tant de bo ell tingués les analítiques tan perfectes», diu amb orgull.

Nascut a Saragossa, Miguel Ángel és fill d’un militar republicà afusellat pel règim de Franco. Orfe de pare, va quedar a cura del seu avi, que va decidir enviar-lo a Barcelona perquè fes el que molt pocs es podien permetre en aquella època: estudiar a la universitat. El 1956, es va llicenciar i doctorar en Enginyeria Industrial i va posar un peu en la docència, un camp que no va deixar mai. Al llarg de la seva trajectòria professional, va travessar 500 vegades l’Atlàntic per treballar als EUA i a l’Amèrica Llatina. El seu sorprenent currículum també té ressò en la seva vida personal: 13 fills, 39 nets i 15 besnets. Tot i que té bona salut, la seva família li ha prohibit continuar amb dues de les seves aficions favorites: l’esquí i l’equitació.

Als 83 anys va començar Belles Arts

Una trajectòria així no li fa mirar ningú per sobre l’espatlla. «Només soc un professor vulgar de l’IESE», diu rient. A l’IESE -on continua exercint de professor emèrit- també hi continua la seva secretària, que li està passant a l’ordinador la tesi doctoral que ell està escrivint a mà. «No me’n surto gaire, amb l’ordinador, només faig servir dos dits», explica.

Quan tenia 83 anys, Miguel Ángel, un home de ciències, va agafar un pinzell i es va posar a pintar. Era la manera que tenia de passar el temps perquè la seva dona, malalta, va ingressar en una residència. Ell passava molt temps a casa i va pensar que una activitat artística li aniria bé. «Em vaig fer un embolic amb els pinzells i els llenços i vaig pensar que el millor era anar al lloc on més en saben d’art, la facultat de Belles Arts», narra. Miguel Ángel va formalitzar la matrícula a la Universitat de Barcelona i va començar a conviure amb «nanos i nanes» de 18 i 19 anys. «Em tractaven de vostè i jo els deia que, si us plau, em tractessin de tu. Vaig trobar a la carrera gent meravellosa, companys de veritat, maquíssims. Em van ajudar molt. La universitat és un privilegi», elogia.

«Em va costar set anys acabar la carrera. Cada any feia mig curs», explica Miguel Ángel, que va rebre un aplaudiment sonor, llarg i afectuós en la seva cerimònia de graduació. Molts dels seus companys l’assaltaven a preguntes. «Miguel Ángel, creus que tindrem feina un cop acabada la carrera?». Ell mai els va desanimar i els va animar a provar sort en una casa de moda o en institucions públiques o privades. «Un d’ells em va revelar que s’havia matriculat a Belles Arts perquè volia ser tatuador. Em va semblar genial. De fet, crec que algun d’ells podrà viure perfectament de la pintura professional. No gaires, però uns quants sí», comenta l’enginyer, que acostuma a publicar els seus dibuixos al seu perfil d’Instagram.

Després de llicenciar-se en Belles Arts a la UB, va optar per continuar estudiant a la universitat. Aquesta vegada, va apostar per la UIC i per un doctorat sobre la fenomenologia de la sorpresa i la creació artística. La sorpresa és -explica- un acte involuntari, el principi de la filosofia i el coneixement. «Si no et sorprens per alguna cosa, mai voldràs aprofundir-hi». Amb la tesi doctoral, té un objectiu clar: pintar més i millor. Aquesta continua sent la seva meta vital, juntament amb dinar amb els fills els caps de setmana i fer passejades amb alguns dels nets. «Tinc una vida molt senzilla perquè només soc una persona normal», conclou.