Qui és en Renzo, el nen de 6 anys que va escriure al Papa i que avui l’ha conegut al Raval de Barcelona?

“Ja he conegut el Papa. Ara només em falta conèixer en Lamine Yamal. Bé, i en Leo, en Leo”. En Renzo Pons Mendoza, el nen de 6 anys, nascut a Buenos Aires i que fa tres anys i mig que viu a Barcelona, juntament amb els seus pares i les seves germanes Camila, de 13 anys, i Victòria, d’11, s’ha convertit avui, a l’església de Sant Agustí, en ple Raval de Barcelona, en el nen més feliç del món. O, si més no, un dels més feliços. En Renzo va protagonitzar, sens dubte, un dels moments —si no el més emocionant i vibrant— de la visita del papa Lleó XIV a Catalunya, en enviar una carta al Pontífex que avui li ha pogut llegir en persona, provocant no només l’aplaudiment i el gest de complicitat del Papa, sinó també visibles mostres d’emoció per les preguntes que li feia.

La història d’en Renzo, que ha compartit totes aquestes setmanes d’emoció amb els seus amics Luis i Valentina, neix de la idea del Bisbat de Barcelona de fer alguna cosa diferent durant la visita del Papa a la seva parròquia preferida, l’església de Sant Agustí, que va visitar per primera vegada el 1984 “quan anava camí de Lleó”, va comentar el Papa en la seva resposta a en Renzo. No era fàcil trobar alguna cosa original, però mossèn Joan Costa, encarregat de la visita del Papa a aquesta parròquia barcelonina, i el rector Ferran Lorda, de les parròquies de Sant Narcís, Sant Rafael i Sant Mateu, de la Guineueta, gran amic i protector de Sandra Mendoza i Juan Pons, els pares de la criatura, van trobar la fórmula: buscar un nen que escrivís una carta al Papa i, posteriorment, si era possible, llegir-la en directe.

Tant el Bisbat com Costa i Lorda es van posar en mans de David Hernández, propietari de la productora Daristoteles, fundador del BesArt The River Museum i vinculat a la Fundació La Caixa, perquè realitzés un vídeo de presentació de la carta que en Renzo havia de redactar per al Papa. El vídeo, que s’ha projectat aquest dimecres a Sant Agustí abans que en Renzo, acompanyat de la seva mare, la hi llegís, es titula ‘Obre la carta’.

L’esdeveniment, el moment, l’instant en què en Renzo va llegir, pausadament i serenament, la carta al Papa, ha estat i serà un dels instants més entranyables, certs, reals i autèntics de la visita papal. “Un moment”, explica Sandra a El Periódico, del mateix grup editorial que Regió7, “que tant en Renzo com tota la família i amics hem somiat durant totes aquestes setmanes. Per a tots nosaltres, l’amor a Jesús és el que ens manté animats i units quan les coses no van bé, perquè sabem que creient ens en sortirem”.

La Sandra i en Juan van arribar a Barcelona procedents de Buenos Aires fa més de tres anys. “Vam venir buscant un món i una educació millor per als nostres fills i aquí continuem lluitant amb l’ajuda de gent com el pare Lorda i, ara, com el nostre nou amic David (Hernández)”, assenyala la Sandra, que insisteix que “per a nosaltres, que cada dia resem el rosari i, des dels quatre anys, dirigits per en Renzo, aquest moment, com poden comprendre, ha estat meravellós i inoblidable, és clar”.

En Renzo estava convençut que aquest acte, aquesta aparició, la realització del vídeo, veure el Papa en persona i llegir-li la seva carta, el convertiria en algú famós. Boig pel futbol, boig per Leo Messi, entusiasmat amb en Lamine Yamal, en Renzo espera ara que la sort (o el Papa, ves a saber) li permeti conèixer algun dia en Messi, l’altre ‘D10S’, i, per descomptat, en Lamine Yamal, cosa que sembla molt més fàcil.

“En Renzo és un nen adorable, cregui’m”, explica la Sandra, que és administrativa, mentre que en Juan, el seu espòs, treballa de mecànic i, com va destapar el seu fill Renzo, “en moltes altres feines”. “Quan dic que en Renzo és adorable, em refereixo al fet que és un nen que va néixer per fer feliç la gent, per somriure i provocar somriures. És dolç, molt obedient, senzill i encantador. Sé que pensaran què ha de dir la seva mare, però no, és així, li ho juro”.

“Ha estat tot molt fàcil, la veritat, tot i que havíem de treballar en silenci, sense que ningú sabés què estàvem fent i, sobretot, per a què i per a qui ho estàvem fent”, assenyala David Hernández, que, igual que la Sandra, agraeix infinitament al Bisbat, a Costa i a Lorda tot el suport que li han donat per poder realitzar el petit documental, que, per descomptat, va comptar des de l’inici de la proposta amb el vistiplau del Vaticà.

El contingut de la carta que en Renzo va enviar a Lleó XIV i que el Papa, per descomptat, coneixia perfectament —d’aquí les seves respostes contundents—, es va anar elaborant amb el pas dels dies i setmanes per part dels implicats.

No hi ha dubte que tant el Bisbat de Barcelona com mossèn Joan Costa, coordinador de la visita papal a Sant Agustí, l’objectiu del qual ha estat des del principi “crear una trobada amb el món de la pobresa”, així com el pare Faustin John Mlelwa, d’origen tanzà i rector de la parròquia de Sant Agustí, al Raval, amic del Papa —que el 2003 va visitar Tanzània, on el va conèixer, i posteriorment en una altra visita al Perú (2014), on el pare Faustin va exercir de xofer de Robert Francis Prevost— i, per descomptat, les famílies que han viscut més de prop, al voltant d’en Renzo, l’elaboració de la carta, han tingut molt a veure amb el seu contingut.

Per exemple, l’àvia Teresa, que ve a ser, bé, que és, l’àvia de tots, des d’en Renzo fins a les seves germanes Camila i Victòria i, per descomptat, amiga de les nenes. L’àvia Teresa volia que en Renzo preguntés al Papa: “Per què hi ha tants avis sols, si són tan importants?”

Aquesta va ser la vuitena pregunta que en Renzo va fer al Papa. Les qüestions, per aquest ordre, van ser: Li agrada el futbol? De petit volia ser Papa? Per què la meva mare i el meu pare estan preocupats? Per què el meu pare té tantes feines? Per què hi ha persones a qui els passen coses dolentes i a d’altres no? De qui és la culpa? Per què hi ha tantes persones que viuen al carrer? Ningú les veu? Ningú les ajuda? Com podem ajudar si el món és tan gran? Déu vol que hi hagi pobres i rics? I per què hi ha tants avis sols, si són tan importants? La carta conclou amb una última pregunta: Cal perdonar sempre? “Una forta abraçada, Renzo”.

El Papa va respondre a totes les preguntes d’en Renzo; sí, va explicar que jugava de defensa a futbol, sí, “fins i tot a futbol americà, una mica més dur”, i va explicar que, efectivament, ell mai no havia somiat ser Papa, és més, que mai no havia pensat ser Papa, “però si el Senyor et crida, has de dir que sí”. I va afegir: “És cert, mai no vaig pensar a ser Papa, però sí a lliurar la meva vida a Déu”.

Sobre la pregunta final d’en Renzo sobre si cal perdonar sempre, el Papa va recordar que “perdonar significa evitar que l’odi es converteixi en amo del nostre cor”.

Subscriu-te per seguir llegint