Xavier Folch, un dels cantants expulsats durant l'espectacle de la Sagrada Família: “Ens van fer fora i ens van tancar en una gàbia fins que es va acabar la festa”

Xavier Folch, jubilat, és membre de la Coral Cantiga i director de la Coral Vent del Nord dels Lluïsos de Gràcia. També és una de les 600 persones que van cantar aquest dimecres a la Sagrada Família durant la missa que hi va celebrar el papa Lleó XIV. D’aquestes 600, mig miler, unes 300 dones i 200 homes, van ser expulsats del temple just després d’interpretar el Virolai i abans que comencés la benedicció de la Torre de Jesús i l’espectacle musical i pirotècnic, amb la recreació de Gaudí amb drons que ha fet la volta al món.

Només els 100 infants de tres corals que van participar en l’acte van poder sortir a l’exterior portant llums per continuar actuant davant del Papa. Això va deixar un espai buit imprevist, el que havien d’ocupar els 500 desallotjats, que també havien de portar aquestes llums i, per tant, formaven part tant de l’espectacle musical com del lumínic. Però finalment no el van poder viure en directe ni veure l’espectacle. Els desallotjats van ser conduïts a l’exterior de la basílica i van quedar, segons Folch, «engabiats» entre el temple i les tanques policials, de manera que no van poder moure’s d’allà fins que l’espectacle es va acabar.

Les estelades

Per què va passar tot això? Perquè la policia va detectar que algú havia introduït entre les partitures estelades, banderes independentistes catalanes, i instruccions perquè els cantants entonessin Els Segadors al final de l’acte, si així ho desitjaven —l’escrit hi afegia aquest matís. Folch no té ni idea de qui va ser ni de com ho va aconseguir, perquè, explica, els controls de seguretat que van haver de passar en entrar a la Sagrada Família, a les quatre de la tarda, van ser molt exhaustius.

Però el cas és que algú ho va aconseguir: «Algú va introduir partitures que es transformaven; hi havia estelades, també una figura de Gaudí i alguns símbols LGTBI i feministes. Però la majoria eren estelades. Crec que la major part de la gent ho tenia dins les carpetes. Ens havien donat una carpeta negra amb força pàgines, prop de 60. Qui es va prendre la molèstia d’incloure les partitures falses ho va fer en carpetes negres exactament iguals.»

L’assaig i la sospita

«Crec que la por que passés alguna cosa va començar a l’assaig de dilluns. Quan va acabar el Virolai, alguns més decidits van començar a cantar Els Segadors, i 600 persones els van seguir. Va ser espectacular. Allà només hi érem nosaltres, gent de l’organització i del servei d’ordre. Segurament ho van explicar.»

Folch creu que aquest precedent va ser decisiu perquè es reforcés la vigilància amb el Pontífex dins la Sagrada Família. I així va ser.

«Hi havia servei d’ordre de la Sagrada Família, gent amb la samarreta vermella, i seguretat privada. De sobte, algú va veure un cantant ensenyant una estelada al del costat, i es va incrementar el nombre de personal de seguretat. Van començar a revisar carpetes. Entre dos quarts de set i les set, en van trobar dues o tres més. Sobretot anaven darrere dels més joves. Van venir cap al meu grup, van preguntar a un company si portàvem estelades, va dir que no i no ens van revisar», relata Folch.

«Abans de començar la missa, es va quintuplicar el control sobre els cantants. Molts es queixaven, sobretot dones, que es van sentir intimidades. Hi havia barreres de gent vigilant. Ens observaven els de la seguretat privada i els de la Sagrada Família, i al darrere hi havia policies nacionals de paisà», continua.

«Vam començar a cantar el Virolai i, a mig cant, una persona de seguretat es va acostar al director (Pere Lluís Biosca), li va dir alguna cosa a cau d’orella i se’l va endur. I vam cantar la segona part del Virolai sense director. Quan vam acabar, ens van començar a fer baixar per dues escales. Vam passar per un soterrani i uns magatzems, vam baixar per una escala de cargol i ens van fer sortir a fora, on vam quedar engabiats, entre la Sagrada Família i els Mossos.»

I aleshores sí que es va sentir l’himne català: «Quan vam veure que no podíem ni avançar ni retrocedir, vam cantar Els Segadors i La Santa Espina, i la gent cridava “Quina vergonya!” i algun “Fora les forces d’ocupació!”.»

Els 500 desallotjats no van poder veure en directe, com esperaven, l’espectacle final.

‘Playback’ en la benedicció

Mentrestant, davant la façana del Naixement, s’escoltava el número final, la peça Torre de Jesús, de Daniel López Pradas. Només es veien els 100 infants, però també s’hi sentien veus adultes.

Com precisa Folch, a les «veus blanques» dels menors s’hi afegien les «veus mixtes» dels adults que, en realitat, no eren allà. Pel que fa a la cançó, no es va notar, perquè aquella part ja s’havia enregistrat i els cantants havien de fer playback mentre sonava per la megafonia: a l’exterior era inviable actuar en directe pel so i per la distància entre els intèrprets, a diferència del que havia passat a l’interior.

Folch, per cert, subratlla que l’actuació dels cors a la Sagrada Família «va ser esplèndida». Tot i que no va tenir un final feliç.