Mar Pla, del Grup d’Atenció a les Víctimes dels Mossos: "Moltes afectades per la violència de gènere no saben quins drets tenen, ni a quins recursos poden accedir"

Les dades apunten a una estabilització dels casos de violència masclista aquest primer trimestre. Com ho perceben?

Nosaltres ho estem notant molt semblant a l'any passat. El que sí que hem observat en els darrers anys és que hi ha més denúncies, però no creiem que això signifiqui necessàriament que hi hagi més casos. Pensem que la societat està més sensibilitzada i que, tant les víctimes com el seu entorn, s'atreveixen més a denunciar. Cada vegada hi ha més veïns, familiars o persones properes que alerten quan detecten una situació de violència, i això és positiu perquè fa aflorar casos que abans quedaven ocults.

En alguns partits judicials hi ha més denúncies presentades per dones estrangeres.

Nosaltres no tenim aquesta percepció. No hem detectat cap diferència significativa en aquest sentit.

Quan una víctima arriba a denunciar, normalment és ella qui fa el pas o la denúncia arriba per terceres persones?

Per sort, la majoria de vegades és la mateixa víctima qui acaba denunciant. Tot i això, hi ha molts casos que comencen perquè un veí truca al 112, perquè un familiar dona l'avís, perquè intervenen els serveis socials o perquè des d'un hospital comuniquen unes lesions compatibles amb un cas de violència masclista. Nosaltres intentem que sigui la víctima qui formalitzi la denúncia perquè això li dona accés a una sèrie de drets, com ara l'assistència jurídica gratuïta, i perquè és important que pugui explicar en primera persona què ha passat. Tot i així, si la víctima no denuncia, nosaltres tenim l'obligació legal d'actuar igualment si detectem indicis de delicte.

Quin és el protocol que segueixen quan reben un avís?

Si, per exemple, un veí truca perquè sent una dona demanant auxili, o cops en un domicili, les patrulles s'hi desplacen immediatament. Quan arribem, intentem separar les dues parts perquè cadascuna pugui explicar la seva versió amb tranquil·litat. També observem tot l'entorn: si hi ha objectes trencats, senyals de violència o lesions visibles. A partir d'aquí comença una part molt important de la nostra feina, que és informar la víctima. Moltes persones no saben quins drets tenen ni quins recursos existeixen. Quan una persona està vivint una situació així necessita informació per sentir-se segura. Per això li expliquem què passarà a partir d'aquell moment, quines opcions té, quins serveis hi ha al seu abast i què implica presentar una denúncia.

Cada cas és diferent?

Totalment. No hi ha dues víctimes iguals. No és el mateix una dona que viu amb l'agressor que una que ja no hi conviu. Tampoc és igual si hi ha fills en comú, si depèn econòmicament de l'agressor o si té una xarxa familiar que la pugui ajudar. Cada víctima té una història de vida diferent i unes necessitats diferents. Per això fem una valoració individualitzada de cada cas. El nostre objectiu és adaptar els recursos a cada situació.

Quins recursos se li ofereixen?

S'informa de tots els drets que té. Pot disposar d'un advocat gratuït, pot sol·licitar una ordre de protecció, se li expliquen els recursos d'acollida si necessita sortir del domicili i també tots els serveis de suport psicològic. Una de les coses que més intentem transmetre és que ningú surt sol de la comissaria. Molta gent pensa que denuncia i aquí s'acaba tot, però no és així. La denúncia només és el principi.

Per què és tan important aquest acompanyament?

Perquè les lesions físiques es poden curar relativament ràpid, però el maltractament psicològic necessita molt temps. Aquest és el veritable repte. La víctima ha estat molt temps sota el control d'una altra persona i, sovint, ha perdut la confiança en ella mateixa. Nosaltres no podem prendre decisions per ella; el que hem de fer és ajudar-la a recuperar aquesta capacitat de decidir. L'hem d'empoderar perquè torni a sentir que controla la seva vida. Per això insistim tant que faci un bon procés de recuperació emocional. Si aquesta recuperació no es treballa bé, hi ha risc de recaigudes i de tornar amb l'agressor.

El treball de Mossos acaba quan hi ha una ordre de protecció?

No. De fet, és quan comença de debò. Nosaltres continuem fent seguiment mentre existeixi un risc per a la víctima. Hi ha casos que acompanyem durant anys. Mantenim contacte amb la víctima, ens coordinem amb serveis socials, amb els serveis especialitzats d'atenció a les dones, amb els recursos psicològics... És un treball en xarxa molt important. Fins i tot, si l'agressor entra a la presó i obté permisos penitenciaris, la víctima pot ser informada perquè pugui prendre les mesures de protecció oportunes.

Han vist casos en què aquest acompanyament ha estat determinant?

Sí. Ens ha passat que víctimes que vam atendre fa vint anys han tornat simplement per donar-nos les gràcies. Algunes havien refet completament la seva vida i ens explicaven que aquell suport que van rebre en el pitjor moment els havia ajudat a sortir endavant. Aquestes són les històries que ens recorden que la feina té sentit.

En els darrers anys també ha canviat la manera com s'exerceix la violència?

Sí, sobretot amb les violències digitals. Abans el maltractament era principalment físic o verbal. Ara un agressor pot controlar una víctima les vint-i-quatre hores del dia. Pot enviar-li missatges constantment, insultar-la, controlar la seva ubicació amb el mòbil o utilitzar les xarxes socials per intimidar-la. Hi ha situacions molt subtils que, des de fora, poden costar d'entendre. Per exemple, una fotografia penjada a les xarxes pot tenir un significat intimidatori que només la víctima i l'agressor coneixen. Tot això també forma part de la violència i cal saber identificar-ho.

També es fa feina de prevenció?

Sí. Una part molt important de la nostra feina és anar als centres educatius i parlar amb els joves perquè aprenguin a identificar els primers indicadors d'una relació no saludable. Els expliquem que controlar constantment on és la parella, exigir-li la ubicació, enfadar-se perquè tarda a contestar un missatge o dir-li com ha de vestir no són mostres d'amor, sinó conductes de control que poden acabar derivant en situacions de violència.

Quin missatge enviaria a una persona que està vivint una situació de violència i encara no s'atreveix a denunciar?

Que no està sola. Actualment hi ha molts més recursos que fa uns anys i hi ha tota una xarxa de professionals preparada per acompanyar-la. El més important és que entengui que denunciar no significa quedar-se sola davant del problema. Al contrari: és l'inici d'un procés en què hi haurà moltes persones treballant perquè recuperi la seva seguretat, la seva autonomia i la seva vida. n

Subscriu-te per seguir llegint