Millor donar el pit que el biberó: com les 'mami influencers' alimenten la maternitat tradicional i les guerres entre mares

Les dones espanyoles van conquerir el 1989 un permís de maternitat de 16 setmanes; els cèlebres "quatre mesos" que, com sap qualsevol mare, en realitat són tres mesos i tres setmanes. Trenta-set anys després, el permís amb prou feines ha crescut fins a les 19 setmanes –menys de set dies guanyats per dècada– i continua molt lluny de les 26 setmanes de lactància materna exclusiva recomanades per l’OMS, l’Unicef i l’Associació Espanyola de Pediatria. A partir d’aquesta bretxa entre la recomanació sanitària i la legislació, una investigació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) analitza com les xarxes socials, especialment els debats generats entorn de les publicacions d’influents ‘instamamis’ a Instagram, consoliden la lactància materna com a sinònim de "bona maternitat", fomentant la culpa i el judici social cap als que no poden o no volen seguir aquest model, precisament en espais que havien de ser de cures.

L’estudi, titulat ‘La lactància com a eix de la bona maternitat: discursos i tensions en els comentaris d’‘instamamis’ espanyoles’, examina els comentaris publicats en cinc comptes amb milers, i fins i tot centenars de milers, de seguidors. És a dir, l’objectiu de l’estudi no és analitzar "el contingut" d’aquestes ‘influencers’, sinó el debat social generat a partir d’ell. Les seves autores, Mittzy Arciniega-Cáceres i Sílvia Escobar, investigadores del Grup de Recerca en Joventut, Societat i Comunicació del Departament de Comunicació de la UPF, identifiquen en ells l’existència de les anomenades ‘ mommy wars’ o ‘guerres de mares’, en les quals les expectatives tradicionals sobre la maternitat xoquen amb les dificultats reals de la conciliació laboral. LLes investigadores critiquen que aquests debats redueixin els obstacles de la criança a problemes individuals, en lloc de qüestionar les carències de l’estructura social. "Instagram es converteix en un escenari de tensions i contradiccions que sovint invisibilitza la diversitat de les experiències maternes actuals", resumeixen. Totes dues afirmen que les instamamis reforcen aquest ideal al presentar decisions de criança com a moralment superiors, sense considerar les condicions que limiten les opcions de moltes dones. Així, un espai que podria ser de suport acaba sent un entorn de vigilància, comparació i culpa.

El resultat és la individualització d’un conflicte que té arrels estructurals. La falta de conciliació, recursos o recolzament institucional es presenta com una responsabilitat personal de les mares. La criança es converteix en una prova moral, mentre "queden fora de focus les desigualtats socials i els marcs patriarcals i neoliberals que dificulten realment la maternitat", destaca Arciniega-Càceres, que recorda que aquests espais virtuals serveixen moltes dones de "tribu", a falta de "tribus reals", en una societat que fomenta una criança cada vegada més solitària.

Pediatres

El document remarca que els pediatres també poden contribuir a aquesta culpa materna quan qüestionen decisions com la introducció del biberó (cosa que fa que el deslletament sigui encara més dolorós per no poques mares). Tot i que les seves recomanacions parteixen de criteris sanitaris, adverteix Arciniega-Cáceres, es poden convertir en una forma de pressió si ignoren les circumstàncies de cada dona.