Enrique Arnaldo Alcubilla, magistrat: "En la política hi ha passió, però hi falten grans jugadors"

El magistrat del Tribunal Constitucional Enrique Arnaldo Alcubilla (Madrid, 1957) ha publicat El deporte en la literatura (Espasa), en què uneix la seva passió pels llibres i l’esport.

Per què uneix esport i literatura?

Ja en el món grecollatí, d’Homer a Aristòtil o Virgili, van destacar que l’esport no era una cosa marginal en la vida de les persones i el van elevar a fet literari. Així ha sigut en qualsevol temps i lloc, perquè l’esport és l’única activitat comuna universal i uneix totes les cultures i civilitzacions, tot i que explota en l’edat contemporània i es fa més transcendent, més transversal. Els grans de la literatura ho canten o ho narren: Cela o Vargas Llosa, Delibes o Paul Auster, Marías, Alberti o Hemingway...

D’on li ve la passió per l’esport?

L’esport no es pot viure desapassionadament. Deia Eduardo Sacheri que es pot canviar de gairebé tot, però no de samarreta. Des de petit soc lleial a la mateixa, i el sol fet de pensar a passar-me a una altra ho consideraria una traïció. La passió neix del cor, però també de les vísceres, perquè inclou necessàriament subjectivitat. Des de Galeano fins a Vázquez Montalbán, entre d’altres, han escrit que l’esport és la religió contemporània. Jo no arribo a tant, però sí que crec que és l’única cosa sagrada (civilment) que perdura.

Quatre anys i més de 400 llibres per elaborar aquesta obra. Documentant-se s’ho va passar tan bé com escrivint el llibre?

M’ho passo molt bé llegint. La literatura no és només evasió, sinó que convida a la reflexió. La literatura és absorbent quan el llibre et captiva i he sigut i soc un devorador de llibres.

El futbol ha sigut present en la seva vida personal i professional, tant en comitès de competició i d’apel·lació com en el Tribunal Administratiu de l’Esport. Una faceta li ha condicionat l’altra?

En la infància, el futbol era la nostra taula de salvació a l’hora del pati i a l’acabar les classes. Vam continuar en l’adolescència i durant els anys universitaris, però vam ampliar el ventall a d’altres com el bàsquet i el tennis. I després van arribar el pàdel i, per fi, el golf (que divertits, els llibres de Wodehouse!). Una altra cosa és el dret esportiu que em va ocupar en els comitès federatius o en el TAD. Van ser anys apassionants, i és que l’esport és una activitat reglada. Sense regles regnaria l’anarquia, la desigualtat i la manipulació.

Els Jocs Olímpics són el fil conductor de la història?

Són el començament de la història. Huizinga va demostrar que l’home és ludens, és a dir, que juga. L’esport és un joc, un entreteniment, un exercici, una activitat física que requereix equilibri, que pot ser una pràctica individual o d’equip. Els grecs ho van entendre molt bé, i quan se celebraven els Jocs Olímpics -en què competien atletes de diverses ciutats de l’Hèl·lade-, declaraven una treva. Així es va començar a relacionar esport amb la idea de pau. Els Jocs van seguir en el món romà fins a la decadència, i tant l’edat mitjana com la moderna van estar sumides en guerres. El baró de Coubertin va ser un visionari que va saber veure que l’esport era cultura i encarnava els valors que han de presidir la relació entre països.

En quin moment el futbol va passar a eclipsar la resta d’esports?

El segle XX, i el XXI, és clar, és el del futbol. Congrega milions de persones de totes llengües, religions o races. A Pelé el van anomenar O Rei, i el futbol és l’esport que regna i governa l’univers esportiu.

El gol d’Iniesta a Sud-àfrica es considera un símbol. Només el futbol, o un mundial, és capaç d’unir Espanya?

També els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 van cosir els fils base, que deia Plató, que van fer ordidura a Espanya, que van despertar el patriotisme constitucional. El Mundial de Sud-àfrica va ser un bàlsam reparador, i el gol d’Iniesta, l’aire fresc que necessitava l’Espanya constitucional.

Al llibre, mira de combatre la idea que l’esport és l’opi del poble, però al llarg dels segles s’ha utilitzat com a arma política.

Com a opi del poble el van utilitzar els Estats totalitaris, és a dir, com a sedant social amb l’objectiu d’amagar la falta de llibertat o de les mínimes condicions de benestar. En els Estats democràtics, l’esport no es posa al servei de l’Estat sinó de la persona, del seu desenvolupament integral.

En canvi, ara, lluny d’unir, s’expulsen, o es boicotegen, com en la Volta Ciclista a Espanya, esportistes de competicions esportives. Rússia o Israel, per exemple.

Hi va haver boicots d’algunes de les ciutats gregues en l’antiguitat i n’hi va haver en els Jocs Olímpics de Los Angeles o de Moscou. Vaig pensar que eren records que s’oblidarien, però s’han reproduït en el món de l’esport. Per a mi l’esport és incompatible amb aquesta mena d’actuacions. El boicot és senyal d’antiesportivitat.

La política espanyola s’ha convertit en un partit amb seguidors fervorosos?

En la política hi ha molta passió, però hi falten molts grans jugadors. Hem de tornar a dignificar la política. Però això exigeix que torni a imperar la moral pública.

Considera que la política està guanyant la partida a la justícia?

La política no està sent gaire respectuosa amb la justícia, que només parla a través de les seves sentències i, per tant, que no es pot defensar. La política ha d’apartar les mans de la justícia. Alguns polítics han de parlar menys d’independència judicial i respectar-la.