El rebuig a la selecció espanyola durant el Mundial de futbol ha reforçat electoralment Aliança en detriment de Junts

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i Aliança Catalana (AC) també estaven disputant la final del Mundial de futbol mentre les seleccions d’Espanya i l’Argentina s’enfrontaven a l’estadi de Nova York el 19 de juliol del 2026. El gol de Ferran Torres va donar la victòria a la Roja. El resultat final, 1-0, va proclamar igualment campions el PSC i AC. Els seus respectius triomfs, si més no provisionals, anaven acompanyants d’un empat, el d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i una derrota, la de Junts per Catalunya.

En clau mundialista, el PSC ha ocupat en tot moment la posició més còmoda. La seva adhesió a la selecció espanyola ha estat clar des del primer moment. Des de sempre. La Copa, doncs, s’havia de celebrar obertament, sense complexos. El plantejament d’Aliança tampoc era difícil de mantenir. Per coherència, animarien qui jugués contra l’equip que representa un Estat que no reconeixen com a propi.

En el cas de la final, la connexió emocional amb l’Argentina encara era més fàcil de lluir. Es tractava del conjunt liderat per la llegenda exblaugrana Leo Messi. Per tant, els seus èxits, indirectament, serien culers, catalans de retruc. I, a continuació, l’ambigüitat i les contradiccions, als hemicicles, els despatxos i els mitjans de comunicació.

Els estatuts de les formacions polítiques no concreten a quins equips han d’aplaudir els seus afiliats o simpatitzants. Simètricament, els clubs no especifiquen davant els socis quin és el seu partit o la ideologia que els sustenta. Però és evident que l’esport, més concretament el futbol, i la política són indissociables.

Per si algú se n’estava oblidant en aquesta ocasió, el principal amfitrió, el president dels Estats Units, Donald Trump, ho anava recordant a tort i a dret en cadascuna de les seves intervencions. La cúpula de Junts s’ha mogut en unes coordenades similars a la direcció d’AC durant el Mundial. Per a la màxima representant d’Aliança, l’alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament, Sílvia Orriols, la resposta era inequívoca: contra Espanya. Els seus votants -del passat i del futur- la secundaven.

Després que els seus detractors els hagin criticat amb insistència pel seu suposat “racisme” o “xenofòbia”, el partit ha tingut l’oportunitat de reivindicar l’altre dels elements sobre els quals es fonamenta el seu ideari: la independència de Catalunya. No era tan senzill reproduir aquesta coherència a Junts. Les manifestacions dels seus càrrecs, tant administratius com orgànics, no han casat amb naturalitat amb el sentiment de nombrosos eventuals electors.

Als supervivents de l’antiga esfera convergent, la classe mitjana catalana que reivindica la identitat sense excessives alteracions de l’ordre, no els ha repugnat que el trofeu hagi acabat en mans d’un equip amb protagonisme barcelonista. En absolut. Malgrat que el premi de consolació hauria estat caure contra Messi, aquest col·lectiu prefereix guanyar. Per aquesta raó ha cantat els gols.

A la Catalunya central, alguns d’aquests ciutadans del centre-dreta tradicional -homes o dones, empresaris o comerciants, professionals liberals o pagesos, jubilats o funcionaris- han expressat en privat la seva perplexitat per l’ambient d’una Manresa amb milers de seguidors de la Roja encenent bengales i cantant amb eufòria, enmig d’un tapís de samarretes i banderes espanyoles, la matinada posterior a la final.

La voluntat de marcar distància -sociològica i estètica- respecte a aquesta mobilització patriòtica va propiciar que ressonessin en alguns domicilis, oficines o cafeteries les paraules de Jordi Turull, Josep Rull o Míriam Nogueras. El secretari general de Junts i el president del Parlament havien insistit que ells s’alineaven “amb les seleccions catalanes”. La portaveu al Congrés dels Diputats va afirmar el mateix, però mitjançant una fórmula en negatiu: “Jo no vaig amb Espanya”. 

Per descomptat, aquestes exhibicions no eren espontànies. Havien estat tan preparades com la posada en escena de la fúria vermella a la capital del Bages. La proliferació de pantalles gegants en espais públics de la regió central responia a una pressió popular que requeria ser canalitzada. A la Seu d’Urgell, per exemple, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) va acusar per aquest motiu l’alcalde, Joan Barrera, de practicar un “nacionalisme banal”, en detriment de la llengua i la cultura pròpies del país. 

El balanç d’incidents a capitals com Igualada o Manresa no va superar els efectes dels excessos etílics de qualsevol altra nit, lluny de la revetlla de Sant Joan, Cap d’Any o certes festes majors. Després del fervor de les masses als carrers, van arribar la rua dels guanyadors de la segona estrella per Madrid, els resums audiovisuals amb música euforitzant i els vídeos divertits d’Instagram i TikTok.

La por d’alguns d’aquests catalans-catalanistes pel prodigi vocal dels intèrprets del clàssic “Yo soy español, español, español” ressonant a la vorera de casa seva es va anar diluint en una il·lusió contagiosa, sobretot entre els més joves. La resta, els decebuts i els cabrejats, va mirar cap a l’esquerra, ERC, la CUP o Catalunya en comú, i no va trobar una reacció satisfactòria que només podia venir de la dreta, això és, d’AC.

Des del sector progressista, el portaveu al Congrés d’ERC, Gabriel Rufián, havia assenyalat: "Per descomptat, jo vaig amb la selecció”. El matís no tenia tanta força com el titular “Una selecció plena de catalans i bascos". Els intents de desencadenar un debat en el pla sociopolític no van quallar perquè els altaveus que amplificaven el hit “Superestrella”, de la catalana Aitana, des de la plaça de Cibeles no deixaven lliure cap freqüència. 

El diputat de Compromís va titllar el davanter de moda, Ferran Torres, d’“especulador” per “acaparar vint habitatges a València”. L’atac que va iniciar era més feble que l’exercit pels argentins sobre la gespa. Les enquestes captaven més atenció. Les seves taules i estadístiques ja havien confirmat el transvasament de votants de Junts a Aliança. Mesos enrere, també ERC havia estat en perill.

A parer dels analistes, l’habilitat d’Esquerra i la imperícia dels post-convergents ha anat agreujant aquesta tendència. El president d’Esquerra, Oriol Junqueras, va esquivar la pregunta sobre el futbol amb la resposta a la qual havien recorregut els amants de l’esport que fins i tot evitaven exposar-se en petit comitè: "Segur que guanyarà el Barça". Alcaldes i regidors de Junts no han tingut més remei que confessar que el seu oponent està “en forma”.

Idèntica valoració n’han fet molts d’aquells que pertanyen a la facció que va perdre quan el van qüestionar internament a través de les urnes. El resum seria: tant ell com Rufián van la feina que han de fer allà on és més convenient. Als sobiranistes que s’estan desplaçant cap a AC els horroritza que un dirigent d’ERC doni escalf a la mateixa selecció que la família Reial, la qual va difondre després de la semifinal contra França unes imatges d’alegria uniformada i missatges a les plataformes de caire inspirador: “Gràcies per fer-nos gaudir d'aquest camí”.

Alguns dels estrategues d’Aliança han començat a combinar l’agitació a les xarxes amb la política a porta tancada. Darrerament, s’han intensificat els seus contactes amb grups d’empresaris i executius, sovint a través de dinars o sopars en àrees reservades de restaurants, de Barcelona a les comarques interiors. Sondejos com l’elaborat per GESOP per a Prensa Ibérica, grup editor de Regió7, corroboren que la seva influència s’està estenent a gran escala.

Si les eleccions es convoquessin avui, el PSC guanyaria, però amb un marge escàs, i Aliança s’erigiria en segona força al Parlament. El cap de l’Executiu, Salvador Illa, es deixaria entre cinc i vuit escons, la qual cosa arrossegaria Catalunya a un atzucac no hi hauria pactes possibles que garantissin una majoria absoluta. En aquest panorama, un de cada quatre vots i un terç dels diputats serien per a l’extrema dreta, ja que Vox també pujaria.

El suport als pressupostos catalans i la decisió de sostenir el president espanyol, Pedro Sánchez, perquè, segons Oriol Junqueras, “l’alternativa (Partit Popular, PP) és pitjor, més corrupta”, han beneficiat els republicans. En l’actualitat ocupen 20 seients al Parlament i el futur dibuixat pels estudis d’opinió els en brindaria de 24 a 27.

Junts serien els indiscutibles damnificats per culpa de tots aquests moviments. La fuga dels seus cap a AC els faria descendir dels 35 diputats d’ara a menys de la meitat, entre 15 o 18.

Salvador Illa i Oriol Junqueras són els únics caps de llista que aproven l’examen de la demoscòpia, amb un 5,3 i un 5 sobre 10 punts, respectivament. Jessica Albiach (Comuns) es queda prop del suficient, ja que obté un 4,6. En quart lloc apareix a la classificació dels noms propis Sílvia Orriols, amb un 4,2, una qualificació superior al 3,8 de Carles Puigdemont.

Les entrevistes a partir de les quals s’ha obtingut aquestes dades es van dur a terme entre el 16 i el 22 de juliol, en unes jornades d’alt voltatge informatiu: incendis forestals a Catalunya i altres zones de l’Estat; critiques a la gestió de les administracions en educació, sanitat, habitatge, mobilitat i seguretat; acumulació d’investigacions per corrupció al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i, òbviament, el Mundial de futbol.

Múltiples recerques demostren que els participants en enquestes d’aquest tipus concedeixen una rellevància enorme als esdeveniments més recents i relativitzen els remots. Tot i que sembla que les eleccions no es guanyen marcant un sol gol, el fet de rebre’l pot impedir la remuntada. Dos anys després del xut d'Andrés Iniesta a Sud-àfrica que va permetre que Espanya aconseguís el seu primer Mundial, al 2010, esclatava el procés a Catalunya.

El context ha canviat profundament des de llavors i les elits econòmiques reclamen que els partits s’hi adaptin amb rigor i eficiència. La societat civil s’està desvinculant dels hereus dels mandataris que van elevar el pragmatisme a la màxima potència. L’escollit per modernitzar el pujolisme, l’expresident Artur Mas, es referia “al viatge a Ítaca” pensant en la independència. L’estrena de la monumental Odissea de Christopher Nolan inhabilita aquesta metàfora.

Qui més s’ha acostat últimament a l’Odisseu que interpreta al cinema l’actor Matt Damon és Leo Messi, assistint, impotent, al desplegament de la barbàrie dels seus companys després de la pròrroga a Nova York com l’heroi d’Homer presencia els abusos sobre els troians. Episodis com aquests fan comprensible l’abundància dels símils esportius i bèl·lics en la política.

Subscriu-te per seguir llegint