Un periple de nou mesos i tres ciutats per a empadronar-se per viure en una barraca: “Hi ha molts que han passat pel mateix”

La fortuna que li havia sigut esquiva comença a posar-se del costat de Darien David. Fa poc ha aconseguit la seva primera ocupació formal a Espanya des que va arribar de Colòmbia fa més d’any i mig, ha trobat una habitació a l’Hospitalet on allotjar-se i dilluns li van concedir el NIE, prova que el procés de regularització li ha sortit de cara. No obstant, va patir per arribar a temps per presentar la documentació requerida durant el recent termini extraordinari per legalitzar l’estada al país. L’angoixa va venir per les dificultats i la demora per aconseguir l’empadronament: en el seu cas, l’obtenció del dret bàsic a figurar al cens es va demorar nou mesos, va deambular per tres ajuntaments i va acabar buscant l’empara d’un amic per inscriure’s a temps de complimentar els requisits amb què escapar-se de la irregularitat.

El seu periple per incorporar-se al padró va començar en un descampat al costat del Llobregat, on va muntar una barraca amb quatre compatriotes més, i per això va reclamar un empadronament sense domicili fix. "Em volia empadronar a l’hort on vam fer la barraca a la vora del riu", explica. El primer contratemps va ser identificar en quin terme municipal es troba el terreny. Va provar sort primer amb l’Ajuntament del Prat de Llobregat, on creia que s’erigia la cabana: "Em van dir que en tres mesos em donaven la cita, però va sortir que l’hort no pertanyia al Prat, sinó que era de Barcelona. Després vaig anar a Barcelona i em van dir que no, que pertanyia al Prat. Allà van començar a vacil·lar-me molt temps". El jove explica que es va tardar uns cinc mesos a aclarir a quin municipi corresponia el solar i, en conseqüència, a cursar la inscripció. El sòl era a Barcelona. Allà va començar la segona etapa del viacrucis.

Perquè se li reconegués l’empadronament en domicili no fix, Darien David va esperar que un treballador social de Barcelona acudís a acreditar que residia a la parcel·la. "Van dir que em farien la visita, però mai arribava", testifica. A més, les traves per constar al cens li van impossibilitar disposar de la targeta sanitària en un moment de debilitat. "Estava malalt", lamenta.

Compàs d’espera

En el compàs d’espera, Darien David afirma que l’ajuntament li va advertir que no podia censar-se al terreny, perquè era propietat de l’autoritat portuària. "Allà vaig fer la sol·licitud per empadronar-me en un hort del costat, però van dir que tampoc era possible", explica. Davant els seus precs a l’encallar-se els tràmits amb el padró, a l’ajuntament li van suggerir que presentés una queixa a l’oficina de la Síndica de Greuges. Ho va fer i va aconseguir un pronunciament a favor. No obstant, el funcionari va continuar sense anar al solar a certificar que Darien David vivia allà.

El temps per presentar-se al procés per aconseguir els papers s’esgotava. "Sense el padró, no podia obtenir el certificat de vulnerabilitat per a la regularització", incideix. Quan començava a donar la batalla per perduda, un amic es va oferir per facilitar-li que s’empadronés a l’habitatge on resideix de lloguer, a l’Hospitalet de Llobregat.

Subscriu-te per seguir llegint