Els radioaficionats reivindiquen la seva tecnologia com la primera en establir una xarxa global de comunicació. Aquesta tecnologia es va començar a desenvolupar al final del segle XIX a partir del descobriment que els camps elèctrics variables creen camps magnètics i a l'inrevés, i que es propaguen per l'espai en forma de camps electromagnètics successius allunyant-se de la font en forma d'ones. El primer que va validar el sistema va ser Heinrich Rudolf Hertz, entre els anys 1886 i 1888. Hertz va crear artificialment les ones electromagnètiques, i en va detectar l'emissió i la recepció. Ho va fer amb dues barres metàl·liques sobre les qual s'aplicaven electrons. Els primers radiotelègrafs que van propiciar aquesta comunicació sense fils van transmetre senyals que, però, no van ser ni tan sols sons.

Els historiadors han coincidit a assenyalar Thomas Edison com un dels pioners en la fabricació dels primers aparells transmissors de ràdio tal com s'entén avui, amb la capacitat de transmetre sons identificables. El 1896 Marconi va obtenir la primera patent del món sobre la ràdio i un any després va muntar la primera estació a l'illa de Wight, a Anglaterra. El 1899 Marconi va establir una comunicació telegràfica entre la Gran Bretanya i França i dos anys més tard la transmissió ja es va poder fer entre els dos costats de l'Atlàntic. A la Primera Guerra Mundial la ràdio es va utilitzar ja com a mitjà de comunicació entre els exèrcits, i el 1920 es van crear les primeres emissions d'entreteniment.