Amb la temporada d'esquí en marxa, les cotes altes de la Molina i Masella s'omplen cada dia d'esquiadors. Hi pugen amb el telecabina o els respectius telecadires i de seguida inicien una frenètica baixada lliscant. A la velocitat que la majoria d'aficionats porta de sèrie de les ciutats d'origen. Alguns s'aturen als cims per, abans, contemplar una estona el paisatge immens d'un entorn que habitualment és un regne de pau salvatge. Aquest entorn per sobre la cota de 2.500 metres és un paratge on la natura imposa la seva llei. Un escenari de contemplació en dies de sol i calma però, alhora, un lloc inhòspit i perillós quan les tempestes s'hi abraonen. Els esquiadors que surten escopits pistes avall tampoc no s'aturen a descobrir un dels secrets de l'estació. Aquests paratges deshumanitzats amaguen una història industrial: la història dels miners de Villa Anita i les galeries de manganès que a principi del segle XX van fer dels prats alts de la Tosa una colònia tan sols apta per a herois.

Per poc que l'esquiador, o l'excursionista a l'estiu, s'aturi a contemplar els vessants de Masella hi veu restes sospitoses: antigues cabanes, coves, remuntadors de vagonetes, rails abandonats, cablejat de gran resistència, murs de maó que miren de sortir de la neu pels prats i restes d'instal·lacions industrials. Pels vessants de la Tosa es veuen edificis en runes com ara el del Carregador o la Cabana de la Mena, l'estrella d'aquesta descoberta. Es tracta del refugi on menjaven i dormien els miners, els quals van batejar -lo com Villa Anita en memòria de la filla d'un dels capatassos. En aquell cau hi vivien els mesos de primavera i estiu una cinquantena de treballadors que explotaven les galeriers i carregaven el mineral en camions. El descens fins a la vall era també una tasca dura, recorrent pistes i prats costeruts. A la zona de Pletes, al cor de l'actual Masella, un petit recinte de murs, piles de totxanes i cables rovellats evidencia encara aquella activitat. Els miners de Villa Anita eren homes vinguts de les comarques veïnes però també experts miners d'altres punts de l'Estat cridats per la seva experiència. Quan la neu ho permet, el passeig pels vessants del sud de la Tosa permet descobrir aquesta cabana amb murs drets, pedres escampades per terra i velles històries amagades d'una vida dura dedicada a la mineria d'alçada. Un servei d'intendència permetia a aquells treballadors viure separats de la societat durant mig any per sobre la cota 2.500.

Els primers permisos per explotar la muntanya de la Tosa daten del 1952, tal com descriu el llibre La mineria a Catalunya. Jaciments i patrimoni miner, del departament d'Indústria, Comerç i Turisme. Aquella primera concessió, d'un total de més de set fins a final de segle, va ser atorgada a Carlos Noguera i Francisco Planas, de Torroella de Montgrí, per a la realització d'un estudi que abastava unes 240 hectàrees. Posteriorment, la societat Torras, Her-rería y Construcciones SA (TOHECO) de Barcelona va demanar nous permisos per a l'explotació minera al cim de la Tosa. Els dos vessants de la muntanya posseïen minerals molt buscats per la indústria de l'època, principalment manganès i ferro, però també d'altres com pirolusita, todorokita, birnessita, psilomelana, rodocrosita, manganocalcita, siderita, hematites, calcita i dolomita.

Les mines de manganès de la Tosa es van explotar fins al 1966. Aquell any també es va impulsar l'explotació de la muntanya com a estació d'esquí que va veure néixer l'actual Masella, la gran indústria de muntanya dels nous temps.