La província torna a ser l'element de referència de l'Estat espanyol per aplicar directives sobre el territori, en aquest cas el procés de desconfinament per la pandèmica de la Covid-19. El Govern de Pedro Sánchez manté el comandament sobre les accions a dur a terme per aturar el virus i per a la represa de l'activitat econòmica i social a partir d'aquesta divisió ter-ritorial del país. Una circular del Govern de l'Estat el novembre del 1833 signat per un secretari d'Estat de Foment, Javier de Burgos, va servir per crear definitivament un Estat centralitzat, dividit en 49 províncies i 15 regions. Des d'aleshores, fa gairebé 200 anys, poques coses han canviat en la definició d'aquestes línies divisòries, i totes les propostes catalanes, petites o grans, que han incorporat la voluntat de canviar el model d'organització o els límits provincials, han fracassat un darrere l'altre.

La proposta de desconfinament farà servir una divisió territorial contra la qual lluita el Govern català des de fa temps. Factors polítics com l'existència de les Diputacions i una llei electoral estatal basada en aquesta territorialització han imposat la seva vigència. No es tracta només d'una qüestió de debat sobre l'ordenació d'un territori per centralitzar el poder de l'Estat, sinó que hi ha elements de conflicte no resolts, una superposició de models territorials.

Un, les quatre províncies; un altre, el model català que es voldria implantar, el de les vegueries i les comarques. I sobre aquests, per exemple, una planta judicial que no s'hi avé, i a més diferents organitzacions que tampoc no acaben de coincidir ni amb les provínicies, ni exactament amb les vegueries. Això fa, per exemple, que el mapa de les regions sanitàries, el que volia fer servir la Generalitat per al desconfinament, tingui una organització que encara no ha adaptat la vegueria del Penedès (amb la regió sanitària tota la comarca de l'Anoia està lligada a la Catalunya Central, i amb les vegueries, una part important de la comarca forma part del Penedès).

La província és l'element triat per al desconfinament, el que vol dir posar en el mateix sac la ciutat més gran del país en població, Barcelona, amb el poble amb menys habitants, Gisclareny, al nord del Berguedà. O posar al mateix nivell, també, un municipi amb una densitat de 21.364 habitants/km2 al costat de Sant Mateu de Bages, que és dels municipis més grans en superfície i que té un caràcter eminentment rural, el que li atorga una de les densitats més baixes, 5,2 habitants/km2.

Per a la Catalunya Central i l'Alt Pirineu fa anys que s'han diagnosticat problemes evidents, com el fet de la CerdanyaAixò farà, per exemple, que dos dels nuclis principals de la comarca, Puigcerdà i Bellver, en teoria hagin de quedar separats per un mur virtual en les primeres fases del desconfinament. I, encara més, que tota la comarca vegi com les segones residències, fonts de riquesa turística, també, estan desocupades perquè els seus propietàris, majoritàriament, són de l'area de Barcelona i el seu entorn metropolità.

També es podrien donar situacions pintoresques per als veïns de Gósol, al Berguedà, vegueria de la Catalunya Central, província de Lleida i partit judicial de Solsona. I Solsona i Cardona, que tenen lligams reals, i que queden en províncies diferents.

I , en canvi, posa en el mateix nivell de desconfinament la ciutat més poblada, Barcelona, i la que ho és menys, Gisclareny, i una de les més denses, l'Hospitalet, i una de les que ho és menys, Sant Mateu de Bages.