De zona protegida a comunitat humana
Aquest estiu el Parc Natural del Cadí-Moixeró ha complert quaranta anys. Quatre dècades des que un decret de la Generalitat en va aprovar l’espai de protecció. En aquest temps l’ens del parc i el territori que gestiona han evolucionat cap a un nou òrgan d’administració social, econòmica i cultural que volen fer del seu espai protegit una nova subcomarca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb territori de disset municipis de la Cerdanya, l’Alt Urgell i el Berguedà, aspira a ser alguna cosa més que una àrea de reserva natural.
La necessitat de crear una figura de protecció de la zona del Cadí ja estava sobre la taula de la Generalitat republicana l’any 1932. Una vegada passada la guerra i la dictadura, la necessitat de preservar aquest entorn del Pirineu central es va tornar a plantejar en el Pla provincial de Barcelona del 1963. Tant és així que el 1966 es va promulgar la llei que fixava la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Aquesta reserva inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, que encara està en vigor, «ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d’ingressos per a les poblacions que en formen part», segons expliquen els tècnics del mateix parc. A aquesta figura se li va sumar l’any 1982 una altra eina de protecció: el Paratge Natural d’Interès Nacional del Massís del Pedraforca, amb territori actualment al Parc del Cadí. Finalment, el 15 de juliol del 1983 la Generalitat, a instàncies del Parlament, va aprovar el decret que va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró. Un any després, una directiva europea va declarar l’entorn Zona d’Especial Protecció per a les Aus (Zepa) i l’any 2003 es va aprovar la seva inclusió a la Xarxa Natura 2000 com a espai protegit de Catalunya amb el nombre més gran tant d’habitants com d’espècies de flora i fauna d’interès europeu, amb 30 en cada una de les dues categories.
El parc el formen les dues grans serralades del Cadí i el Moixeró, les quals són alhora la connexió entre el Prepirineu i el Pirineu en una superfície de 41.060 hectàrees a les tres comarques. Els municipis que hi tenen territori són Alàs i Cerc, Cava, la Vansa i Fórnols, Josa i Tuixén, Bagà, Castellar de n’Hug, Gisclareny, Guardiola de Berguedà, Saldes, Vallcebre, Gósol, Alp, Das, Urús, Bellver de Cerdanya, Montellà i Martinet i Riu de Cerdanya. En els últims anys el parc s’ha proposat que els habitants d’aquests municipis se sentin com a seu el territori protegit obrint un nou sentiment de pertinença a partir dels valors de la conservació i l’activitat humana.
Un altre gran eix de la política del Parc Natural del Cadí-Moixeró és el seu vessant pedagògic com a espai visitable. En aquest aspecte, el parc arriba a les quatre dècades havent consolidat una xifra anual de visitants al voltant de les 350.000 persones. Segons les xifres de l’ens gestor, situat a Bagà però també amb seu oficial a Bellver de Cerdanya i la Seu d’Urgell, l’any passat, el 2022, la xifra de visitants va ser de 357.259, mentre que un any abans en van ser 395.730 i l’any 2020 363.370. Els tècnics del parc calculen aquestes dades a partir dels visitants rebuts o atesos als centres d’informació, les oficines d’informació d’ajuntaments i del mateix parc, així com també dels que detecten als comptadors dels aparcaments i camins. Dins del paquet de visitants del Parc hi ha els escolars dels centres educatius dels disset municipis que en tenen part del terme. Un dels eixos estratègics de l’ens gestor és la implicació de les noves generacions de veïns de les tres comarques en els valors que difon i les activitats que organitza. Per això ha posat a l’abast de les escoles un programa pedagògic amb activitats docents i un de lúdic i festiu amb trobades escolars a l’entorn de l’espai de protecció.
El govern promou el retorn del sector primari al parc
Un dels grans reptes del Parc Natural del Cadí-Moixeró per als pròxims anys és la implicació dels veïns del territori amb l’increment de la presència de l’activitat agrícola, ramadera i forestal als límits de protecció. L’ens gestor del parc i la mateixa Generalitat plantegen l’espai natural no tan sols com una àrea de conservació sinó també com un motor econòmic per al territori. En aquest escenari, el parc té previst activar una nova fase de contacte amb el sector primari dels disset municipis, en les tres comarques de l’àrea de conservació, a fi efecte que els ramaders i pagesos vagin reconquerint els prats, marges i zones d’activitat econòmica que han anat quedant abandonats en les últimes dècades. L’objectiu és que l’entorn natural protegit no sigui tan sols una àrea de visites, sinó també una zona de presència humana professional vinculada a les feines tradicionals.
En les últimes dècades s’ha produït una sèrie de factors que ha facilitat la reducció de la presència humana dins l’àrea del parc, com ara l’abandonament de masies, la disminució de l’activitat ramadera general al Pirineu i Prepirineu i el creixement de la massa forestal. El Govern de la Generalitat, amb el Departament de Medi Natural i el mateix ens gestor del parc, volen revertir aquest procés convidant els pagesos i ramaders de la Cerdanya, l’Alt Urgell i el Berguedà a tornar a entrar a l’entorn protegit. Aquest procés té un doble objectiu. Si bé per una banda ha de permetre als professionals del sector primari de les tres comarques ampliar els terrenys de pastures i conreu dins el perímetre del parc, de l’altra també ha de possibilitar que espècies d’animals i flora que habitaven les zones abandonades tornin als seus hàbitats o que les espècies que estan en retrocés precisament per l’abandonament dels entorns idonis de reproducció frenin el procés.
El director del parc, Jordi Garcia Petit, ha argumentat que «en els últims anys hem millorat pel que fa a la biodiversitat del parc, no tan sols pel que fa al coneixement, el qual ens ajuda a protegir les espècies, sinó també pel que fa als hàbitats de les espècies... Sí que és veritat que hem perdut alguns hàbitats de prat i hem de fer un esforç per recuperar aquest paisatge mosaic». En aquest sentit, el director de l’ens gestor ha apuntat que «el bosc ha anat avançant i necessitem que entre tots anem recuperant antigues zones de feixes en prats i així anar refent aquest paisatge mosaic, el qual també és bo per a la biodiversitat, per a la pagesia i la ramaderia i també per a la prevenció d’incendis;aquesta és una feina que hem d’anar fent d’ara endavant». El director del parc ha apuntat que el procés passa «sobretot per parlar amb els propietaris del terrenys i les masies buides, així com també amb els ajuntaments. Hi ha molta feina per fer, per explicar, per exemple que els propietaris tenen accés a subvencions per a projectes de recuperació d’hàbitats de prat;es tracta, potser més que d’humanitzar, de donar suport a la població que ja hi viu, a la qual l’hem d’ajudar i mantenir perquè no ens podem permetre perdre població i que la gent ens marxi. Hem de mirar sempre de millorar la qualitat de vida a l’entorn del parc i millorar les infraestructures que utilitza la població local i alhora crear aquest mosaic de paisatge, que és molt agradable i beneficiós».
Missió pedagògica a tocar de les ciutats
Pel que fa a la situació actual del parc com a zona natural, Jordi Garcia Petit considera que «és un parc que cada vegada es coneix més, la qual cosa fa que tinguem molta afluència de visitants. Això també fa que haguem d’implantar noves mesures de gestió d’aquests visitants per tal que no es malmeti el ric patrimoni natural que tenim però que alhora generi aquesta activitat social i econòmica que també és molt important per al territori». El Parc del Cadí-Moixeró compleix també una feina pedagògica com a gran espai de reserva natural a tocar de les grans ciutats del país.
En aquest aspecte, el director del parc considera que «en l’àmbit pedagògic en els quaranta anys hem millorat molt. Tenim una oferta i un programa pedagògic molt complet que posem a disposició de totes les escoles de l’entorn del parc natural així com dels instituts de les capitals de comarca. El programa també és accessible als grups que ens visiten, tant d’adults com d’infants de totes les edats. Una de les nostres missions és donar a conèixer el que tenim al parc, no tan sols el patrimoni natural sinó també aquest patrimoni cultural i històric relacionat amb el món rural. Pensem que és molt important que a través del coneixement es pugui donar valor al patrimoni que tenim i després el respectem».
Ventall de flora i fauna
El bosc que predomina al parc és el de pi roig i el de pi negre perquè aquest arbre ha estat afavorit per l’activitat humana i ha colonitzat entorns on abans hi havia hagut roures i faigs. L’altre gran àmbit espècie de flora present al parc és el matoll de boix, el qual ocupa una bona part dels solells rocosos. Igualment, a l’espai de protecció també hi predomina als estatges subalpí i alpí grans superfícies de pastures i prats de matolls baixos.
Aquest escenari natural possibilita l’existència d’un elenc de fauna que el fan un dels espais de població més importants del país en espècies invertebrades; rèptils, amfibis i peixos; ocells i mamífers. Així, pel que fa als invertebrats, el parc ha documentat prop de 300 espècies d’aranyes o, entre els insectes, més de 700 d’escarabats i més de 500 papallones. Pel que fa als rèptils, els que es veuen més són la sargantana roquera, la sargantana iberoprovençal i la serp d’aigua. També són molt visibles la serp verd-i-groga i l’escurçó.
Els ocells són per a molts les grans estrelles del parc perquè són els vertebrats més fàcils d’observar i els més diversos. En la zona de protecció hi ha unes 130 espècies de forma regular. Així, s’hi poden observar des d’espècies mediterrànies com el tallarol de garriga als solells baixos, fins a d’altres de boreals o netament muntanyenques. Amb tot, els ocells que més agrada de veure als visitants són els d’alta muntanya, i molt especialment alguns d’emblemàtics com el picot negre, el gall fer i el mussol pirinenc, i els rapinyaires com el voltor, el trencalòs, l’àguila daurada i el xoriguer.
Pel que fa als mamífers, al parc i perifèria es poden trobar unes 60 espècies, però la major part són d’observació difícil perquè són nocturns o molt discrets. Els més observables són l’isard, el cabirol, el cérvol i la marmota.
Marc Vilahur
DIRECTOR GENERAL DE POLÍTIQUES AMBIENTALS I MEDI NATURAL. El parc natural és cada vegada més present en la vida quotidiana dels seus veïns. L’ens gestor i el Govern tenen sobre la taula el projecte de fer d’aquesta nova subcomarca un agent econòmic de futur en el context de la crisi climàtica que posa en qüestió elements ara clau com la neu.
«El parc del Cadí serà un element clau en la nova economia del canvi climàtic»
El quarantè aniversari del Parc del Cadí -Moixeró arriba en un moment històric de dubtes pel que fa al futur de l’economia del Pirineu. Amb un corrent d’opinió en contra del progrés de la indústria turística i amb la incògnita del futur de la neu com a motor a les comarques de muntanya. En aquest escenari de nova lluita mediambiental que viu la Cerdanya i resta de comarques del Pirineu i el Prepirineu, l’ens gestor del parc adopta un nou rol com a agent de futur. La seva gestió i el seu paper entre els veïns és un dels reptes de la direcció general de Polítiques Ambientals i Medi Natural...
El Parc Natural del Cadí-Moixeró celebra quaranta anys com a entorn protegit, què suposa per al Govern de la Generalitat la data i el mateix parc?
Bé, és indiscutible que els parcs naturals són figures indispensables per al desenvolupament rural i per a una concepció sostenible d’aquest desenvolupament. Els parcs naturals són la punta de llança del que hem d’intentar treballar com a país en conservació i biodiversitat en un desenvolupament socioeconòmic i també cultural que tingui en compte totes les vessants del nostre país i també de la nostra societat. I, per tant, en aquest sentit quaranta anys és clarament una efemèride; un símbol que en el seu dia es van prendre unes decisions molt interessants i molt importants. Aquelles decisions van permetre posar en relleu espais emblemàtics dins del nostre país que avui perduren i, més que mai, amb força agafen aquesta empenta de la crisi ambiental per mirar de revertir-la amb tota la problemàtica en què ens trobem. Els parcs naturals són l’exemple de com ho podem fer per encarar aquesta nova etapa de gestió sostenible del territori.
Som al Pirineu en un moment de dubtes i de debats sobre el canvi climàtic. Ningú no sap què passarà amb la neu i altres elements de l’economia actual en un futur. El parc segur que hi serà,pot resultar un element clau en la nova economia de muntanya adaptada al canvi climàtic?
Des de la nostra perspectiva, els parcs naturals ja són un element clau de l’economia del territori. I en el cas del Parc del Cadí-Moixeró, també. És un element dinamitzador, un element rellevant en l’organització interna d’aquest territori de muntanya. I n’és l’exemple clarament el nombre de visitants que tenim anualment al conjunt dels nostres espais naturals classificats com a tal, així com en els espais de protecció especial. Però també és un clar exemple el fet que als parcs se’ls demana molt; se’ls demana que siguin actius en preservació de la biodiversitat, ser actius en desenvolupament rural, ser actius en dinamització econòmica i ser actius en patrimoni cultural. I això demostra que els parcs són una peça clau. Són la pedra angular del funcionament d’aquests territoris.
Quin és, a hores d’ara, el gran repte del Parc del Cadí-Moixeró?
El gran repte dels parcs naturals del nostre país, com també del Parc natural del Cadí Moixeró, és que funcionin tots a l’una, és a dir, tots en consonància, i, per tant, estem treballant també des del Cadí per desenvolupar projectes d’estratègia conjunta amb altres figures de protecció del país. Es tracta de projectes que han d’ajudar a revertir aquesta crisi ambiental global. Ho hem de fer no només des de l’administració, sinó també des del conjunt de la ciutadania, de manera que estem treballant en projectes en els quals els parcs siguin el nostre braç al territori, per dir-ho d’alguna manera, una mena de braç armat del Govern al territori, en relació amb la conservació de la biodiversitat i el desenvolupament sostenible.
L’entorn del Parc del Cadí-Moixeró abasta tres comarques i una superfície de 41.000 hectàrees en disset municipis. Això vol dir molts actors públics i privats...
El gran repte en aquest sentit és que funcionem tots de forma coordinada; de forma àgil i efectiva per aconseguir revertir la crisi climàtica i ambiental global. En el cas del Parc del Cadí-Moixeró, ja estem treballant en diversos projectes per arribar a la ciutadania, per arribar a implicar el conjunt de veïns de les tres comarques tant des del vessant de la propietat com dels ajuntaments, els representants del món local, així com del conjunt d’agents del territori, entre els quals també les empreses. Tan sols podrem aconseguir un desenvolupament efectiu del parc amb el conjunt de tots aquests actors. És en aquesta línia en què estem treballant.
«El parc ja és la pedra angular de dinamització del territori en l’àmbit econòmic, natural, social i cultural»
«El nostre gran repte és que tots els agents de les tres comarques funcionem tots coordinats»
El Parc de l’Alt Pirineu vol la carta europea de turisme sostenible
Just amb la meitat d’edat, al Parc Natural del Cadí-Moixeró li va néixer ara fa vint anys un germà al Pirineu. El Parc de l’Alt Pirineu es va crear l’any 2003 per protegir una gran zona natural entre les comarques del Pallars Sobirà, la Val d’Aran i l’Alt Urgell.
El Parc de l’Alt Pirineu ha celebrat aquest estiu el vintè aniversari. En el moment de la seva declaració, l’any 2003, ja va ser, amb 69.850,38 hectàrees protegides, l’espai natural protegit més extens de Catalunya. Però després d’una ampliació feta el juliol del 2018, el Parc de l’Alt Pirineu ha incrementat el seu registre i ara té una superfície de 79.317,21 hectàrees. Aquesta àrea de protecció abraça tretze municipis del Pallars Sobirà, que són Alins, Alt Àneu, Esterri d’Àneu, Esterri de Cardós, Farrera, la Guingueta d’Àneu, Lladorre, Llavorsí, Rialp, Soriguera, Sort, Tírvia i Vall de Cardós, i dos de l’Alt Urgell: Montferrer i Castellbò i les Valls de Valira.
Dels seus ambients, en destaquen les pastures i espècies animals emblemàtics com el gall fer, el trencalòs i l’os bru. El seu gran repte de futur és la consecució de la Carta Europea de Turisme Sostenible.
El Parc de l’Alt Pirineu encara aquesta tercera dècada amb dos grans objectius estratègics: la certificació Wild River a l’Alt Noguera, en un tram d’uns 30 quilòmetres de la Noguera Pallaresa que transcorre entre la Val d’Aran i el Pallars Sobirà, així com aconseguir ser reconegut com a espai protegit envers la contaminació lumínica. Si s’assolís aquesta fita, el parc aconseguiria ser, conjuntament amb el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l’únic del país amb la catagoria de «Nacional» l’àrea de protecció lumínica més important d’Europa, a ulls de la direcció general de Polítiques Ambientals i Medi Natural.
El parc natural ocupa una superfície amb una gran amplitud altitudinal, amb uns 2.500 metres de diferència entre la cota més baixa i la més alta. Així, el seu terme s’estén des dels 650 metres d’altitud del santuari d’Arboló, a l’extrem meridional, fins als 3.143 metres de la Pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya. Igualment, alguns dels pobles de l’entorn del parc es troben a gran altitud, com és el cas de Rubió, el més alt de Catalunya, situat a 1.687 metres d’altura o Tor, a 1.649 m.
Pel que fa a les xifres de visitants, se situen a un nivell similar de les del Parc del Cadí. Les primeres dades que en té el Govern són del 2017, quan va registrar 314.000 visitants. L’any 2022 es van enfilar fins a les 345.618 persones.
Quant a la seva biodiversitat, el Parc Natural de l’Alt Pirineu té unes1.590 espècies de flora, de les quals 22 espècies de flora amenaçada o molt rara a Catalunya, com ara les Cerinthe glabra, Hippuris vulgaris, Juniperus thurifera, Salix hastata, Matthiola valesiaca i Astragalus penduliflorus.
Pel que fa a la fauna, destaca per la població més nombrosa de gall fer de l’Estat, amb 150 mascles censats, així com per la presència d’espècies com la sargantana pallaresa i espècies amenaçades o rares com l’os bru, la llúdriga, l’almesquera, el trencalòs i el voltor negre.
Sant llorenç projecta l’ampliació
Ara fa un any, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac va fer cinquanta anys. L’any 1972, amb el país encara sota la dictadura franquista, va ser el primer parc natural declarat a l’Estat. Aquella declaració va ser possible per l’impuls dels tècnics de la Diputació de Barcelona, que van veure la necessitat d’establir un sistema de protecció a aquest entorn natural de la Catalunya central.
El primer pla especial de protecció del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac va establir un perímetre de conservació de 2.655 hectàrees amb territori als termes municipals de Terrassa, Matadepera, Sant Llorenç Savall, Rellinars, Vacarisses i Castellar del Vallès. Aquell primer impuls de protecció es va originar en la societat de final del règim franquista ja els anys seixanta en veure la creixent tendència d’ocupar zones naturals per construir urbanitzacions. Posteriorment a la seva creació, s’hi van incorporar més àrees, fins arribar a les 13.693 hectàrees que té actualment l’espai de protecció, amb territori als termes municipals de Granera i Monistrol de Calders, al Moianès; i Mura, Talamanca, el Pont de Vilomara i Rocafort i Sant Vicenç de Castellet, al Bages. En aquesta àrea forestal, el 59% de la qual és de titularitat privada, hi ha una trentena de cases habitades amb aproximadament un centenar de persones que viuen a dins els límits protegits.
Després de la creació del Parc de Sant Llorenç, la Diputació i la Generalitat van anar creant altres entorns de conservació natural, com ara la del Montseny. En aquesta línia, avui en dia tan sols la Diputació de Barcelona gestiona dotze espais naturals d’alt valor paisatgístic, ecològic i cultural en diferent grau de protecció que suposen unes 102.587 hectàrees del seu territori.
De cara al futur, el parc té sobre la taula un projecte per ampliar el perímetre i créixer en unes 6.000 hectàrees. Aquesta ampliació afectaria terrenys en els termes municipals de Sant Vicenç de Castellet, el Pont de Vilomara i Castellbell i el Vilar. D’aquesta manera, la proposta d’ampliació que treballen tant la Diputació com els ajuntaments implicats suposarà afegir un total de 5.852,90 hectàrees addicionals a les 13.693,78 hectàrees actualment protegides, el que suposa un augment del 42,7%. Des de la Diputació de Barcelona han apuntat que «amb aquesta ampliació es crearia una connectivitat ecològica entre el Parc Natural de Sant Llorenç i el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, especialment la Zona d’Especial Conservació (ZEC) de la Serra de Collcardús, a Vacarisses i Viladecavalls, com a connector ecològic terrestre principal». El pla «permetria augmentar de manera definitiva el nivell de protecció d’aquests espais i afavorir que siguin beneficiaris dels programes de gestió i conservació, vigilància, prevenció d’incendis i de senyalització que la Diputació de Barcelona, com a òrgan gestor, impulsa en l’àmbit del parc natural, i d’altres que puguin preveure altres administracions», segons apunten des de l’òrgan provincial. El projecte d’ampliació del parc parteix d’un estudi encarregat per la Diputació l’any passat sobre la repercussió que suposaria per al territori. De l’estudi es desprèn que, amb l’ampliació, les activitats productives augmentarien el 36,3%, i els serveis ecosistèmics el 36,7%.
Pel que fa al vessant conservacionista de la fauna, el Parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac conté espècies o hàbitats «que en major o menor mesura han de ser objecte de conservació», com ara l’àliga perdiguera, que hi nidifica, i l’entorn natural de la riera de Sanana, la qual alberga l’última població coneguda de cranc de riu de la zona, una espècie actualment en perill d’extinció a Catalunya. Igualment, a l’entorn protegit també s’hi ha detectat l’àguila calçada i la nidificació de l’àliga marcenca.
