Els búnquers del Pirineu, una història silenciada

Les muntanyes del Pirineu, entremig dels seus abruptes paratges, amaguen diferents tipologies de nombrosos búnquers. Moltes persones, quan els veuen, queden sorpreses i estranyades. Aquestes construccions militars són testimoni d’un passat no tan llunyà, però secret fins fa poc i, per tant, poc conegut. El misteri i l’intriga, doncs, rodegen aquests peculiars vestigis. Els búnquers de Bagà, al Berguedà, que recentment són notícia perquè una iniciativa els ha recuperat de l’oblit, són un petit exemple de la gran quantitat de fortins que es distribueixen al llarg de l'extensa serralada dels Pirineus.

Quan es van construir aquests búnquers? Quina intencionalitat hi havia al darrere? Qui va ser l’encarregat de dissenyar el projecte? En quines zones es troben? De quines tipologies existien? De quina manera s’organitzaven? Van estar en funcionament? Estaven dotats d’armament? Per què van estar envoltats de secretisme tant de temps? Es poden visitar actualment? Aquestes són algunes de les qüestions que hom pot preguntar-se i que aquest reportatge de Regió7 les aborda detalladament.

Un ambiciós projecte d’enginyeria militar

L’Organització Defensiva dels Pirineus era una gran zona de defensa impulsada pel règim franquista, que s’estenia des del Cap de Creus fins a Hendaia, al País Basc. Es va construir aprofitant la serralada del Pirineu com a barrera natural. Tot i que inicialment es preveia construir prop de 10.000 búnquers, es calcula que finalment van ser-ne entre 6.000 i 8.000. La construcció, amb una extensió d’uns 500 quilòmetres de blindatge, va tenir lloc entre els anys 1939 i 1953. 

Popularment, però, rebia el nom de línia de Defensa dels Pirineus o línia P (de Pirineus). També era coneguda com a Línia Gutiérrez, cognom que possiblement feia referència a un coronel enginyer que va participar en el projecte, per bé que no s’ha pogut determinar amb certesa. El que sí que està clar és que el projecte de Franco intentava emmirallar-se en la Línia Maginot, construïda per França a la frontera amb Alemanya durant el transcurs de la Primera Guerra Mundial. 

En un context marcat per la Segona Guerra Mundial (1939-1945), l’objectiu d’aquesta obra faraònica era protegir la frontera amb França davant d’una possible invasió des del nord, principalment per part de les tropes aliades o bé de l’Alemanya nazi, depenent de cada moment i de la situació. En aquest context, els maquis quedaven al marge d’aquest conjunt defensiu, ja que el temor principal del franquisme era patir una ocupació provinent d’un exèrcit modern i ben equipat, ja fos a través de terra, mar o aire. 

Construïts en dures condicions

Uns 12.000 joves que realitzaven el servei militar van ser els responsables de construir les fortificacions. Van fer-ho en unes precàries condicions, en paratges de difícil accés, sense cap mena de maquinària. En alguns casos, disposaven de mules per arrossegar el material de construcció, encara que, depenent de la dificultat del terreny, en algunes ocasions, ni això. Enginyers i sapadors també van participar en la construcció de la línia de fortificació del Pirineu.

Després d’investigar a fons, els experts en el tema asseguren que els presoners de guerra no van formar part de la construcció de Línia Pirineus. Això es deu al fet que era una obra estrictament secreta i, consegüentment, l’objectiu primordial era que l’enemic no en tingués cap mena d’informació ni detall sobre el projecte.

Els assentaments es van construir en terrenys particulars i comunals, sense comptar amb el consentiment dels seus propietaris, els quals majoritàriament eren pagesos. Es van construir amb formigó armat, mentre que la part exterior es recobrien amb pedres. La finalitat era que quedessin integrats al màxim en el paisatge i, per tant, fossin més difícils de ser percebuts per part de l’enemic. 

A banda dels recursos humans, la infraestructura va suposar un elevat cost econòmic, i més tenint en compte la misèria que havia desencadenat la Guerra Civil. Per a construir un búnquer, es necessitaven tres tones i mig de ciment, un material escàs en aquell moment. Durant els anys quaranta, el ritme de construcció va ser frenètic. A principis dels cinquanta, a mesura que la tensió davant d’una possible invasió va anar minvant, el nombre de búnquers, també. 

Mai van entrar en funcionament

Els assentaments de la línia Pirineus no es van arribar a utilitzar mai ni equipar amb armament. L’exèrcit espanyol va fer-ne inspeccions fins al 1985, data en què definitivament es van abandonar. Des de la seva construcció fins al setembre de 2018, les infraestructures defensives es van mantenir oficialment sota secret militar. Aquestes són algunes de les causes per les quals, generalment, són poc coneguts.

Des que van quedar abandonats, la immensa majoria de fortins han quedat oblidats i coberts per la vegetació. Això ha fet que alguns encara no hagin estat descoberts. Altres búnquers, però, s’han utilitzat com a refugis de pastors i transhumants, estables per al bestiar o nius habitats per la fauna salvatge. Amb els anys, aquest patrimoni també ha estat víctima d’alguns actes vandàlics.

En aquests moments, els únics búnquers que s’han condicionat i obert com a espai museístic al públic són els de Martinet i Montellà, a la Cerdanya. Tot i que no van estar en funcionament, han deixat una empremta inesborrable en el paisatge. Malgrat que cada vegada es va descobrint més informació sobre el projecte, encara són molt els enigmes que, per ara, no s’han pogut resoldre i esperen trobar una resposta.

Els búnquers de Bagà, recuperats després d’anys d’oblit

La muntanya de Coll de Pal, al terme municipal de Bagà, és una collada estratègica: a 2.100 metres d’altitud connecta el Berguedà amb la Cerdanya i la Catalunya Nord. Aquest paratge natural acull el centre de resistència número 50 de la Línia Pirineus, que va ser construït entre la primavera i l’estiu de 1950. Després de molts anys d’oblit, recentment l’Ajuntament de Bagà ha creat una ruta històrica per donar a conèixer aquestes estructures defensives. 

«L’objectiu de la iniciativa és oferir un nou recurs turístic, així com donar valor a aquest patrimoni històric que tenim a la vila», assegura l’alcalde de Bagà, Lluís Casas. A més, Casas exposa que darrere el projecte hi ha hagut «una important tasca d’investigació històrica». Ambdós itineraris disposen d’un codi QR que permet consultar la història de cada una de les tipologies defensives.

D’una banda, la Ruta del Serrat Gran presenta un recorregut lineal de 2 quilòmetres i 318 metres de desnivell. S’inicia el trajecte en direcció al Serrat Gran, on es poden trobar diverses zones amb construccions militars: búnquers d’observació, d’atac i de refugi de personal. 

De l’altra, la Ruta Puigllançada compta amb un recorregut, també lineal, de 0,8 quilòmetres i 124 metres de desnivell. Sortint des de Coll de Pal, se segueix mig quilòmetre pel camí marcat i després es continua cap a l’esquerra. Des d’allà, es camina en línia gairebé recta i es pot visitar dos búnquers de metralladora.

Un dels impulsors d’aquestes rutes ha estat l’historiador Cristóbal López, el qual fa més de deu anys va començar a investigar sobre els búnquers de Coll de Pal. López explica que els fortins que conformen aquest centre de resistència, catalogats com a zona passiva, els va anar localitzant progressivament, fins a finalment arribar a trobar-ne un total de sis. «És interessant, perquè aquí podem veure les diferents tipologies existents de búnquers», relata López. L’historiador baganès afegeix que aquesta zona inicialment havia de tenir més búnquers.

Gerard Folcrà, guia turístic de Pedratour, empresa que gestiona Turisme Bagà, reconeix que es tracta d’un patrimoni «molt desconegut entre els habitants de la vila de Bagà». A la vegada, el guia manifesta que aquesta part de la història «ens permet, també, fer la següent reflexió: saber d’on venim per saber cap a on anem». Des de Turisme Bagà informen que, de cara a la primera quinzena de setembre s’està planificant una visita guiada oberta a tothom.

Subscriu-te per seguir llegint