Miriam Vallina, la nena de la Cerdanya que va aconseguir fer canviar la normativa perquè les noies poguessin fer salts d'esquí: «No em deixaven per si em feia mal als ovaris»

Al grup de saltadors de la Molina s’hi va afegir una nena, i això no sempre resultava fàcil aquells anys. El que ara és d’una normalitat incontestable en la relació entre les nenes i l’esport, a principis dels anys noranta, i sobretot en esports tan minoritaris com els salts d’esquí, no era evident. Els pocs equips de saltadors que hi havia a l’Estat estaven formats íntegrament per nois, de manera que la saltadora de la Cerdanya va suposar tota una novetat.

Miriam Vallina viu ara a Estavar, a l’Alta Cerdanya. Treballa en el camp de l’atenció sociosanitària del costat nord de la comarca, en una vida totalment transfronterera. Les seves arrels són a la Molina, un veïnat els components del qual tenen encara avui un fort sentiment de pertinença diferenciat fins i tot del d’Alp. Sovint els veïns de la Molina es presenten com a tal. Miram Vallina tenia un germà que també feia salts d’esquí i emmirallat en el que veia a casa es va animar a unir-se a l’equip.

Nascuda l’any 1979, el 1992 es va incorporar al grup per practicar salts durant dos anys, principalment a l’hivern, però també a l’estiu perquè aquesta modalitat permet fer-ho amb unes instal·lacions amb plàstics que avui en dia s’han modernitzat molt més i permeten no aturar els entrenaments tot l’any. La seva participació, però, va topar amb el fet que fins llavors no havia saltat cap nena. La mare de la Miriam es va implicar en l’equip de nens saltadors fins a assumir responsabilitats a la junta. Des d’aquesta situació, i amb el suport dels entrenadors, van pressionar la Federació perquè adeqüés la normativa vigent i la deixés competir com qualsevol altre esportista. Ella, que llavors tenia tretze anys, té un record difús de la situació: «Jo percebia la informació que no podia saltar com els nois perquè, segons em deien, era perjudicial fisiològicament; que em podia fer mal als ovaris».

«Els meus fills no s’ho creuen»

Miriam Vallina recorda que «nosaltres ja fèiem esquí alpí a l’Escola de la Molina i passar als salts va ser com una cosa natural; era divertit i ens trobàvem per practicar i també per encerar els esquís, però el que és competir, jo no ho vaig arribar a fer mai. Tot es va aturar de cop... Encara ara quan miro els salts d’esquí per la televisió els dic als meus fills que jo vaig saltar i no s’ho creuen, és tan poc freqüent que ho veuen estrany». La Miriam lamenta que «aquell final ens va trencar els somnis; ens havíem il·lusionat competint pel món tots els nens junts de Cerdanya».