Júlia Barnola, caçadora de 29 anys: "Tothom hauria de provar-ho una vegada a la vida"

A Catalunya la presència de dones en el món de la caça continua sent una minoria. La societat de caçadors de la que forma part Júlia Barnola, de Travesseres a la Cerdanya, compta amb una seixantena de membres i només quatre són dones, una situació que reflecteix la tendència general al país. Segons dades de l’Observatori de l’Esport de Catalunya, la caça segueix sent un esport clarament dominat per homes, amb el 98,7 % de llicències federatives ocupades per homes i només un 1,3 % per dones, la xifra més baixa entre les disciplines esportives. Entre setmana la Júlia treballa com a Higienista Dental, un treball delicat de consulta. Els caps de setmana volta per les muntanyes caçant...

Quants anys té?

Tinc 29 anys.

De quin entorn familiar prové?

Vinc d’una família de caçadors. Som cinc a casa i tots cinc cacem. La meva mare s’hi va incorporar una mica més tard, però tota la vida he estat envoltada del món de la caça.

La seva família està vinculada al sector ramader o sanitari?

No, en el nostre cas no. La meva família està més relacionada amb el sector de la construcció. La caça no ens ve de la ramaderia.

Com va començar la tradició cinegètica a casa seva?

El meu pare ja fa molts anys que hi és, des d’una època en què gairebé no es caçava i no hi havia senglar. Juntament amb altres veïns del municipi i pobles del voltant van fer pinya i van començar a caçar.

La seva mare també caça?

Sí, però s’hi va posar més tard, fa uns 10 o 15 anys aproximadament.

De petita ja ho vivia com una cosa normal?

Sí, totalment. Abans fins i tot de tenir permís d’armes ja acompanyava el meu pare i els meus germans. Els dissabtes de batuda anàvem tots junts: a la parada, amb els gossos, on calgués.

En un món majoritàriament masculí, com viu el fet de ser dona caçadora?

Mai m’he sentit incòmoda. Si que em resulta estrany el dia que hi ha alguna altra dona caçant.

Quantes dones hi ha a la seva colla?

Actualment, amb permís d’armes, som quatre dones que sortim a caçar de manera més regular. Aquesta temporada s’hi ha afegit una nova companya, però fins fa poc jo era l’única que hi anava habitualment.

Quants membres té la vostra societat de caçadors?

Som aproximadament una seixantena. Es tracta de la Societat de Caçadors de la Baixa Cerdanya, que engloba els pobles de Lles, Arànser, Travesseres, Viliella i Músser.

És una colla amb joves?

Dins del que cap, sí. Tenim força gent jove i això fa que la societat estigui viva. A més, sovint ens ajuntem amb colles dels voltants per fer caceres puntuals.

Per què creu que hi ha moltes més homes que dones a la caça?

Crec que és una qüestió històrica, de rols de gènere del passat. Abans la dona es quedava més a casa i la caça era vista com una activitat masculina. A poc a poc penso que això pot anar canviant.

Creu que també influeix el tipus d’activitat que és?

Sí. Passar tot el matí a fora, llevar-se molt d’hora, buscar rastres, estar hores a la muntanya i acabar tard no agrada a tothom. Hi ha qui ho veu com una pèrdua de temps o no entén el fet d’anar a caçar animals.

Com animaria una altra dona a provar-ho?

Crec que és una experiència que s’hauria de provar almenys un cop a la vida. Disparar és una part important, però la caça és molt més que això.

Què és el que destacaria de l’experiència?

Llevar-te d’hora, sobretot si ha nevat, buscar rastres, esmorzar amb els companys, veure treballar els gossos, compartir l’estona a la parada. I després, retrobar-nos tots, comentar la jornada, les alegries i les enrabiades, i sovint acabar dinant plegats.

Quin valor té la dimensió social de la caça?

És clau. A la colla hi conviu gent de 20 o 25 anys amb persones de 80. Sense aquesta activitat difícilment hi hauria aquesta relació intergeneracional.

Com gestiona la relació amb la mort de l’animal?

No crec que depengui de si ets home o dona, sinó de si ho has viscut tota la vida. Evidentment hi ha un moment de respecte i fins i tot de tristesa, però aprofitem absolutament tota la caça. Res no es llença.

Això ajuda a assumir-ho emocionalment?

Sí, perquè saps que és una feina que s’ha de fer. No és només oci, també és gestió del territori. He crescut amb aquesta realitat i no m’ha generat cap trauma.

Entén les crítiques que rep el col·lectiu caçador?

Sí, però també crec que si no es fes aquesta feina hi hauria més accidents greus a les carreteres. Algú ho ha de fer, i nosaltres assumim aquesta responsabilitat.

Com veu la situació de la pesta porcina africana?

És un tema delicat. Sembla que està bastant controlat i espero que continuï així. També pot servir perquè la gent valori més la tasca dels caçadors.

Hi ha sobrepoblació de senglars a la Cerdanya?

Sí, com a molts altres llocs. Potser aquí en menor mesura, però n’hi ha. I no només es caça senglar, també isards, cabirols i cérvols.

És diferent caçar senglar que altres espècies?

Sí. El senglar es caça en batuda i en colla. El cabirol o el cérvol normalment es cacen per apostament, de manera més individual, i és una experiència més íntima.

Com veu l’actual crisi de la pesta porcina africana?

Ui, aquesta és difícil. Sembla que, de moment, ho tenim bastant controlat. Vull pensar —i creuar els dits— que no vagi més enllà, que no s’escampi i que es pugui solucionar. També crec que pot servir perquè les persones no caçadores ens vegin amb uns altres ulls i entenguin que la nostra feina no és tan negativa com de vegades es percep.

Hi ha algun missatge que li agradaria transmetre?

Crec que cal fer molta pedagogia, sobretot a les escoles. El caçador i la caçadora no som males persones, som necessaris. També m’agradaria trencar mites sobre els gossos de caça, sovint injustament criminalitzats. Hi ha de tot, com a tot arreu, però la realitat és molt diferent del que sovint es pinta.

Subscriu-te per seguir llegint