Els trofeus de la caçadora de la Cerdanya

La presència femenina en el món de la caça a Catalunya continua sent clarament minoritària, tal com mostren les dades de l’Observatori de l’Esport de Catalunya, que indiquen que només l’1,3 % de les llicències federatives corresponen a dones.

Aquesta realitat també es viu a la Societat de Caçadors de la Baixa Cerdanya, formada per una seixantena de membres dels pobles de Lles, Arànser, Travesseres, Viliella i Músser, on només quatre són dones. Una d’elles és la Júlia Barnola, de 29 anys i veïna de Travesseres, que entre setmana treballa com a higienista dental i els caps de setmana recorre les muntanyes caçant.

La seva relació amb la caça ve de família: «A casa sempre hem caçat, el meu pare hi ha estat tota la vida i jo hi he crescut», explica, recordant que abans de tenir permís d’armes ja acompanyava el pare i els germans a les batudes. Tot i formar part d’un entorn majoritàriament masculí, assegura que mai s’ha sentit incòmoda: «El que em resulta estrany és el dia que hi ha alguna altra dona caçant».

Barnola atribueix la poca presència femenina a una combinació de rols de gènere tradicionals i a les exigències de l’activitat, però defensa que la caça és molt més que disparar: «Llevar-te d’hora, buscar rastres, veure treballar els gossos, esmorzar amb els companys o comentar la jornada tots junts és una part molt important».

Barnola explica que no només es caça senglar sinó també isards, cabirols i cérvols, "aprofitem absolutament tota la caça. Res no es llença".

Per això anima altres dones -i la població en general- a provar-ho: «Crec que és una experiència que tothom hauria de viure almenys una vegada a la vida». També reivindica el paper social i de gestió del territori que té la caça, especialment davant la sobrepoblació de senglars, i reclama més pedagogia per trencar tòpics: «No som males persones, som necessaris, i sovint no s’entén la feina que fem».