L’envelliment obliga els joves a repensar com finançar la jubilació

Les dades demogràfiques dibuixen dues realitats paral·leles a les comarques centrals i al Pirineu que qüestionen el futur del model social i econòmic tradicional: una natalitat a la baixa i un envelliment progressiu de la població amb, alhora, un creixement de la població sovint produït per l’arribada d’immigració. Cada vegada hi ha menys nadons i cada vegada hi ha més gent gran que, a més, viu més anys.

A Catalunya, l’any 2023 es van registrar 54.182 naixements, la xifra més baixa des de 1995. Aquest descens prolongat des de fa gairebé una dècada està canviant la piràmide d’edats de la població. A les Comarques Centrals, l’any 2024 el percentatge de població menor de 16 anys és només el 15,56 %, mentre que els majors de 65 anys ja representen el 20,51 %. Aquest desequilibri es reflecteix en un índex d’envelliment de 142,8, una dada que indica que hi ha gairebé 143 persones de 65 o més anys per cada 100 menors de 16 anys.

A les comarques centrals com el Bages, el Berguedà o el Solsonès, i a comarques de muntanya com l’Alt Urgell o la Cerdanya, la població adulta major — és a dir, persones de 65 anys o més — representa una part significativa del total. Per exemple, a l’Alt Urgell el 22,4% de la població és major de 65 anys, per sobre de la mitjana catalana, mentre al Berguedà aquesta proporció arriba al 25,2%.

Aquest augment del nombre de persones grans ve acompanyat d’una disminució relativa de la població jove. Les franges d’edat corresponents a menors de 16 anys ocupen cada cop una porció menor del total demogràfic, la qual cosa modifica la piràmide poblacional i redueix la proporció d’habitants en edat activa.

En aquest context, la població adulta (de 16 a 64 anys) es manté com a majoritària en tots els territoris, però la seva proporció tendeix a reduir-se lleument i la pressió demogràfica recau cada cop més sobre els grups de més edat. Aquesta evolució implica que una proporció creixent de persones dependran d’estructures socials i sanitàries adaptades als seus requeriments.

A més, la distribució territorial de l’envelliment presenta diferències entre comarques: mentre zones de muntanya i menys densitat com l’Alt Urgell o el Berguedà mostren percentatges alts de majors de 65 anys, altres zones més poblades o amb dinàmiques diferents poden mantenir una piràmide més equilibrada.

L’evolució prevista per a la propera dècada indica que la tendència actual podria accentuar‑se: s’espera un augment del nombre de persones grans a la majoria de municipis, especialment en zones rurals i de muntanya, fet que suposa un repte per a la renovació generacional i per a la planificació de serveis socials, sanitaris i d’habitatge adaptat.

Aquest canvi demogràfic amb menys joves i més gent gran té implicacions importants: podria alterar l’equilibri del mercat laboral, exigir adequació de serveis sanitaris i d’atenció a la gent gran, i posar en relleu la necessitat de polítiques d’habitatge i d’atracció o retenció de població jove.

Les comarques de la regió central i del Pirineu mostren una realitat demogràfica amb un envelliment clar i un canvi progressiu de la piràmide d’edats. Aquesta realitat demostra la necessitat de plantejar mesures específiques per fer front al repte de l’envelliment i garantir l’equilibri generacional i la sostenibilitat social del territori.

Per contra, la població tendeix a augmentar. Totes les capitals de comarca de la zona de Regió7 experimenten un increment de població. Berga creix un 2% i arriba als 17.539 habitants; Solsona augmenta un 3,7% fins als 9.741; Moià puja un 1,4% fins als 6.807; Puigcerdà registra un lleuger ascens del 0,1%, amb 10.053 habitants; la Seu d’Urgell creix un 1,9% fins als 13.003; i Prats de Lluçanès incrementa un 2,3%, fins a 2.759 residents.

L’augment de l’esperança de vida obliga a repensar com garantir una jubilació digna i sostenible, segons alerten els tècnics en economia i serveis socials públics, en un context en què els reptes sobre pensions, estalvi personal i atenció a la dependència són cada vegada més grans. L’arribada a la jubilació de la generació del baby-boom marca un punt d’inflexió: els més grans de 65 anys passaran, en la propera dècada, del 20 % al 24 % de la població i posseiran al voltant del 40 % del patrimoni net, destacant especialment la propietat immobiliària, que constitueix la principal font d’estalvi.

Els nous jubilats gaudeixen de pensions relativament elevades, amb una mitjana de 1.800 euros mensuals, prop del 90 % dels ingressos previs, gràcies a trajectòries laborals llargues i cotitzacions altes. Tot i això, la cultura de consum i l’escàs estalvi individual fa que només un terç dels majors de 65 anys disposi de fons o plans de pensions complementaris, mentre que autònoms i rendes altes pateixen bretxes significatives entre ingressos previs i pensions reals.

En paral·lel, la longevitat implica despeses addicionals. La població que supera els 65 anys encara té una esperança de vida de 22 anys més, dels quals uns deu seran saludables; després augmenta la necessitat d’assistència, especialment a partir dels 80 anys, amb malalties que poden generar costos elevats. La despesa per dependència sovint recau en les famílies, ja que les ajudes públiques cobreixen només una part del necessari.

En aquest context, la sostenibilitat del sistema de pensions és un altre interrogant: amb un percentatge de majors de 65 anys que passarà del 20 % actual al 30 % cap al 2055, els experts adverteixen que l’actual model presenta problemes estructurals que podrien desincentivar l’estalvi individual i posar en risc la cobertura futura. Els joves d’avui han de repensar el seu futur.