Fets del Còrrec del Gavatx de Puigcerdà: 20 assassinats i 90 anys de flors

La creu del Còrrec del Gavatx sempre té flors. Sempre n'hi ha hagut i ningú no sabia qui les hi posava ni per què. Ara molta gent ja sap la raó de la creu, però durant moltes dècades el motiu era un misteri i, tot i això, un ram de flors lluïa sempre lligat al braç central. La creu és en el revolt d'un camí entre Fontanals, Alp i Puigcerdà, al peu d'un torrent, on poca gent sap que hi van ser afusellats 20 homes de Puigcerdà l'any 1936. Algú, però, s'ha encarregat que aquell episodi encara latent a la vila recuperi la memòria i el seu lloc a la història local. Noranta anys després.

El record dels vint veïns assassinats el 10 de setembre 1936 al Còrrec del Gavatx es va mantenir durant dècades a través d’un gest discret i anònim. Aquella nit un escamot del Comitè Revolucionari de Puigcerdà, en la Cerdanya de l'anarquisme i l'inici de la Guerra Civil, va detenir 21 veïns, un dels quals va aconseguir escapar i no ser afusellat amb els altres 20. Abans que el lloc fos identificat i incorporat als actes de memòria històrica, una família vinculada a una de les víctimes va decidir dipositar-hi flors i rams de manera regular, sense cap identificació.

La protagonista d’aquest relat és Ana Maria Roig Comamala, neta d’Aureo Comamala, farmacèutic de Puigcerdà i una d'aquelles vint víctimes. El seu testimoni descriu un procés llarg de desconeixement, silenci familiar i reconstrucció tardana dels fets. La família Comamala ja no viu ni té residència a la Cerdanya. La filla de l'afusellat ja va marxar de la Cerdanya, de manera que pels seus nets la reivindicació del record de l'avi té també un component de viatge a un origen familiar ja remot. Així, els fets del Còrrec del Gavatx van conduir a la marxa dels descendents cap a Barcelona. La distància, però, no ha estat impediment perquè puntualment, cada any, les flors recordessin l'avi afusellat.

Les persones executades el 9 de setembre de 1936 en aquest espai van ser els germans Manuel, Joan i Enric Arró Auger; Bonaventura Caralps Ribas; Martí Cerdà Serra i el seu fill Francesc Cerdà Vergés; Joan Casals Cirera; Áureo Comamala López de Delpan; Ramon Cosp Esteva; Joan Diumenge Martí; Tomàs Estany Clusellas; Antoni Estanyol Caminal; Baldomer Giménez Manaut; Romà Llanas Maurell; Joan Pallarès Fabra; Ramon Peitx Junoy; Josep Maria Plana Plana; Antoni Torà Cerdà; Joan Truñó Sirvent; i Josep Turiera Puigbò.

Un lloc desconegut durant anys

Ana Maria Roig Comamala explica que no van saber la localització exacta del lloc on havia estat assassinat el seu avi fins molt temps després dels fets. “Ho vaig saber molts anys després, moltíssims anys després, no tan sols on havien matat el meu avi i tota la gent que van matar aquell dia, sinó el mateix fet. Ningú no en volia parlar”, afirma.

A partir d’aquell moment, la descoberta va marcar una relació personal amb l’espai. La seva vinculació amb el lloc es va produir a través d’amistats que vivien a la Cerdanya i que li van explicar la ubicació exacta. Des d’aleshores, la família va iniciar un gest que es va repetir durant anys: portar flors o herbes del camp al punt on hi ha la creu del Còrrec del Gavatx, llavors un símbol religiós solitari i arbitrari enmig d'enlloc. El motiu del gest estava vinculat a la percepció que l'indret no estava identificat. “Em feia molta pena pensar que ningú no sabia què significava aquella creu. Començant per nosaltres, que tampoc ho havíem sabut fins llavors”, diu. L'acció es repetia en visites puntuals a la zona. “Sempre que anava a veure aquests amics, passava per allà i posava un ram”, afegeix i, en algunes ocasions, també hi va deixar anotacions escrites. “Alguna vegada vaig escriure en un cartró la data de la mort de totes aquestes persones. No m’atrevia a posar res més personal”, explica.

Un acte sostingut durant dècades

Aquestes accions es van mantenir durant un llarg període, especialment a partir de finals dels anys setanta i durant els vuitanta. El context familiar i administratiu va situar aquell moment com un punt d’inici de recuperació de documentació: “cap al 78 vam anar a Puigcerdà a demanar un certificat de defunció del meu avi perquè la meva àvia pogués cobrar una pensió”, relata. La tramitació va permetre formalitzar oficialment la mort. El coneixement dels fets, però, havia arribat abans a través de la seva àvia, que va explicar la història com una tragèdia familiar. “M’ho va explicar com una tragèdia enorme”, diu. En canvi, la seva mare, que tenia set anys quan van assassinar el seu pare, no en va parlar durant anys. “La meva mare, pràcticament, no ens havia explicat mai res”, afegeix. El record que conservava de la seva infantesa és fragmentat: la sortida precipitada de Puigcerdà i el silenci posterior.

"Et van matar aquí avi, però mira tots els que som ara..."

Després dels fets, la família es va traslladar a Barcelona. Aquest canvi de residència va contribuir a la pèrdua de contacte amb el territori. “Tota la família va baixar a Barcelona i aquí van tenir diferents vides perquè van repartir els fills amb diferents famílies”, explica. El vincle amb Puigcerdà es va mantenir de manera irregular. Alguns familiars hi tornaven puntualment, però sense continuïtat. Amb el pas del temps, el lloc ha passat a formar part dels espais de record i s’hi han incorporat elements de memòria institucional. Aquest canvi ha modificat la percepció del gest individual. Això va succeir tot just fa tres anys, el 2023. “Des del moment en què es va posar el memorial ja no tinc tanta necessitat, perquè penso que tothom que passa ja sap què hi ha”, explica Ana Maria Roig. Tot i això, el record personal es manté. “Sí que em fa gràcia anar i posar unes flors, i així perpetuo el record del meu avi”, diu.

També destaca el paper dels processos col·lectius de recuperació de la memòria. “Ara hi ha una constància que allà va passar alguna cosa i això s’ha consolidat”, assenyala. En aquest procés hi ha hagut trobades entre familiars de víctimes gràcies als actes de constitució de l'actual memorial i a la realització del pòdcast periodístic de Teresa Turiera-Puigbò i Neus Aldeguer, que recorda els fets. “Ens vam retrobar molta gent que no ens coneixíem, però que teníem un passat en comú”, explica. En una ocasió, la família va decidir visitar conjuntament el punt on es van produir els afusellaments. “Vam anar tota la família a la creu. Va ser molt emocionant... Vam anar-hi com dient: mira, et van matar aquí, però mira tots els que som ara. Per a mi era l’única forma simbòlica que tenia d’establir un contacte amb algú que passés per allà”, resumeix.

La carta personal de record de l'avi desconegut

Ana Maria Roig va escriure una carta en saber que la creu del Còrrec del Gavatx passaria a ser un acte oficial de record de la memòria democràtica:

"Durant tota la meva vida he intentat anar-me fent càrrec de l’herència de silenci i dolor que he rebut per part de la meva família materna Comamala-Malo i de la meva àvia adoptiva, Mercedes Avilés Balaguer, segona esposa del meu avi des de feia 15 mesos, quan van patir el desconcert i el terror de la mort violenta del seu pare i marit, Áureo Comamala López de Delpan.

Aquest fet va ser determinant en les seves vides i en les nostres, les dels seus descendents. Va ser una tragèdia per als 21 homes de Puigcerdà als quals, sense cap judici, els van llevar la vida el 9 de setembre de 1936, a la matinada posterior a la seva detenció, i també per als seus executors, que deurien actuar arrossegats per una visceralitat desbocada sense poder-se aturar a pensar. 87 anys després, queden poques persones vives que van viure aquests fets i encara fan silenci. Ja no és temps per passar comptes, però mai és tard per elaborar els dols, aprendre del que va passar i donar gràcies perquè, malgrat tot, i paradoxalment, si no hagués estat per aquests fets, alguns de nosaltres potser no existiríem.

Tant de bo aquest espai de record ens faciliti a uns i altres reflexions conciliadores. Dono infinites gràcies a totes les persones que han treballat per recuperar el significat d’aquest lloc".

Un pòdcast i un monòlit recorden ara si la nit dels 21

El nou de setembre de 1936, vint-i-un civils de Puigcerdà van ser detinguts mentre eren a casa i tancats a la presó. L’endemà, el Comitè Revolucionari de Puigcerdà, va donar l’ordre d’executar-los. Els milicians se’ls van emportar en un camió fins al Còrrec del Gavatx, al terme municipal de Fontanals de Cerdanya, on van ser executats.

Les periodistes Teresa Turiera-Puigbò i Neus Aldeguer, van recollir fa tres anys la documentació existent sobre els fets, l’opinió de diferents historiadors, la veu de testimonis directes així com de familiars de les persones assassinades. Amb aquest material van fer un pòdcast documental titulat "Els fets del Còrrec del Gavatx". El dia 9 de setembre de 2023 es va estrenar un monòlit explicatiu dels fets elaborat pel Memòrial Demoràtic amb el suport de l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya.

El pòdcast es pot recuperar a l'enllaç:

https://arxiucerdanya.wordpress.com/2023/08/22/memoria-dels-fets-del-correc-del-gavatx-un-episodi-de-la-guerra-civil-a-cerdanya/ o a Spotify fent la cerca 'Els fets del Còrrec del Gavatx'

Així vam fer la fotografia amb un altre descendent: dos besavis afusellats i un dolor superat

Les fotografies que il·lustren aquest reportatge amb una persona posant una flor a la creu del Còrrec del Gavatx podrien tancar un cercle de recuperació emocional col·lectiva. Es tracta d'una persona veïna de Puigcerdà que és besneta de dos dels afusellats en aquest torrent el setembre de 1936. Dos afusellats que en aquell moment no podien ni sospitar que les seves famílies quedarien unides per unes generacions posteriors que no van poder conèixer. Fem la visita a la creu amb un to de naturalitat. Passa dels quaranta anys i no havia estat mai al Còrrec del Gavatx. A peu de la creu i el monòlit, ressegueix amb els dits els noms dels besavis desconeguts escrits com un crit enmig de la plana cerdana. Quasi tan sols són això, un llistat de noms. Amb tot, una sensació de tristor pel dolor viscut a la família fa quasi un segle tenyeix el moment. La contemplació de la creu i la pau de l'indret desperten una reflexió que pesa. Pensar en els besavis, avis i pares que han viscut amb el dolor a dins: "és millor parlar les coses. En una part de la família es va tapar aquesta història i així s'ha anat arrossegant el mal. Per fer net ens hem d'explicar les coses". Noranta anys després, els recels i desconfiances viscudes en la intimitat de les famílies de Puigcerdà són ara ja una ferida més tancada. Acabem la visita amb una abraçada que parla, d'històries mig explicades i un dolor ja centenari a Puigcerdà que queda enrere.