Joan-Enric Vives: "No m’agrada quan la gent diu que ara tots els seminaristes són d’ultradreta"

L’arquebisbe emèrit d’Urgell, Joan-Enric Vives, assegura que viu una jubilació activa, centrada en la dimensió missionera i allunyada de qualsevol voluntat d’interferir en el govern del seu successor. En una entrevista al vídeopòdcast La Rebotiga de Catalunya Religió, Vives repassa el seu present, els reptes de l’Església i les seves preocupacions pastorals.

Segons informa Catalunya Religió, l’exbisbe d’Urgell i ex copríncep episcopal d’Andorra s’ha instal·lat al seminari de la Seu d’Urgell, però manté una agenda plena de conferències i compromisos. Amb ironia, respon «poca cosa» quan li comenten que porta una jubilació força atapeïda. Tot seguit, però, deixa clar el paper que vol exercir en aquesta nova etapa: «He fet la promesa real, i la compliré, del no empipar el meu successor. Al contrari. L’ajudaré amb tot el que em demani».

Una part important de la conversa gira al voltant de la seva estada recent a la regió xilena d’Atacama, on ha volgut reconnectar amb la dimensió missionera del ministeri episcopal. Vives explica que va visitar comunitats vinculades històricament als missioners urgellencs i a les religioses de la Sagrada Família, especialment a la diòcesi de Copiapó.

«Jo ara volia mostrar que no, que jo anava a fer una experiència missionera, a fer i a ser més missioner», afirma. Durant aquests mesos també ha compartit la seva activitat a través d’un canal de WhatsApp que actualitzava gairebé diàriament. «A mi m’ha anat bé perquè m’obligava a mi mateix a la nit a penjar alguna cosa, una fotografia. I després molta gent m’ha dit que estava contenta de poder seguir les aventures d’un bisbe emèrit per les Amèriques o per Xile», explica.

L’arquebisbe emèrit també reivindica la importància de posar nom i cognoms a les persones que sostenen la vida de les comunitats cristianes, des de religioses i catequistes fins a laics i sacerdots, sovint amb una tasca discreta i poc visible.

Un dels moments més contundents de l’entrevista arriba quan aborda la qüestió de les vocacions. «Els seminaristes els necessitem i són el futur», afirma. També rebutja algunes etiquetes que sovint s’associen als nous seminaristes. «No m’agrada quan la gent diu que ara són tots d’ultradreta o que són d’una determinada manera. Tenen dret a ser com són. És la seva història.»

Per a Vives, les comunitats cristianes tenen una responsabilitat fonamental en l’acompanyament dels futurs preveres. «Els hem de rebre, els hem d’acollir. Una persona acollida al presbiteri serà diferent. Si la marginem o l’excloem, corre el perill de tancar-se encara més.»

L’arquebisbe emèrit també es mostra preocupat per la situació dels joves i la seva salut mental. «Soc un home preocupat per la salut mental, pel suïcidi dels adolescents i joves», assegura, tot destacant els projectes impulsats a la Seu d’Urgell per donar resposta a aquesta realitat.

Quan repassa el seu llegat al capdavant de la diòcesi, Vives reivindica especialment el compromís amb el món rural. «Hem cregut en el món rural», afirma. I recorda que l’Alt Pirineu és molt més que una destinació turística: «Vivim dels pagesos, vivim de l’aigua i de la neu, i patim quan aquestes coses no funcionen.»

En l’àmbit institucional, defensa la necessitat de mantenir una relació oberta amb les administracions. «És una de les coses que jo també he intentat: una bona col·laboració amb els polítics de tot signe», explica. «M’he entès amb tots els governs centrals i amb els governs de la Generalitat.»

Tot i la intensa activitat que manté fora del bisbat, Vives insisteix que la seva voluntat és mantenir-se en un segon pla a la diòcesi d’Urgell. «Jo no vaig a confirmar. Això ho ha de fer el bisbe nou», explica. I, amb un toc d’humor, recorda una frase que havia sentit a un altre prelat: «En les ciutats petites, els bisbes pel carrer són massa bisbes.»

Això sí, deixa clar que la jubilació no serà sinònim de retirada. «Fora del bisbat sí que accepto invitacions i tinc una agenda, de veritat, molt plena», reconeix.