El ressò d’aquesta novel·la, de la qual ja s’han venut seixanta-mil exemplars, encara se sent, però el popular presentador televisiu ja torna a voltar per les llibreries del país per presentar la seva segona creació, La venjança del bandoler (Columna), recentment guardonada amb el premi Nèstor Luján de novel·la històrica. Gironell va ser dimarts al vespre a la llibreria Petit Parcir de Manresa.

-Una obra és deutora de l’altra?

-Gairebé es pot dir que «La venjança del bandoler» me la vaig fer a sobre just acabar d’escriure «El pont dels jueus». Em van passar el pregó de la festa major que havia escrit el mossèn de Besalú i, entre la relació de personatges coneguts, per bé i per mal, que ha donat el poble hi havia un tal Josep Pujol, en ‘Boquica’, bandoler, criminal, sanguinari, caragirat... I vaig recordar uns successos que havia viscut als anys vuitanta. A Besalú s’havia creat una comissió contrària a la instal·lació d’un abocador de deixalles a dos quilòmetres del poble. I hi havia una mena de guerrilla urbana que hi feia maleses, entre les quals una pintada a la paret que deia «Tremola, Maholà, que en Boquica tornarà!». Demanant, vaig saber qui era en Boquica, un bandoler que va matar en Maholà en els anys més foscos de la guerra del Francès. Doncs resulta que un descendent de la víctima era qui havia de cedir els terrenys per fer l’abocador.

-I va escriure el llibre per aprofitar que els bandolers estan de moda?

-No. Vaig començar a pensar en aquest projecte el setembre del 2006, i aleshores no sabia pas que TV3 estava treballant en la sèrie sobre Serrallonga. Però a mesura que l’anava fent i, a més a més, treballant allí, ho vaig acabar sabent. Ara bé, «Serrallonga» s’havia d’estrenar per la Diada i es va acabar emetent una setmana o quinze dies després d’haver sortit la meva novel·la al carrer.

-Ja es coincidència!

-Crec que els dos bandolers han sumat. La gent recorda la sèrie i molts es poden haver quedat amb ganes de continuar vivint i llegint històries i aventures de bandolers.

-Uns personatges amb atractiu?

-Tot i que són d’èpoques diferents, considero que val la pena conèixer-ne la història. Gent del poble, normal i corrent... En Boquica era fill de traginers i volia viure en pau, no ser esclau de ningú. Lluitava per la seva independència, al marge d’ideologies i patriotismes, però amb el doble joc propi de les circumstàncies: si eres una mica viu, avui lluitaves pels uns i demà pels altres, i en sorties ben parat per explicar-ho.

-Dóna per a tant Besalú com a territori literari?

-Sí, i tant! Quan em documentava per a «El pont dels jueus», vaig veure que hi havia personatges que donaven per a molt, personatges amb cara i ulls i històries potents que t’ajuden a entendre la història del nostre país. Penso que no cal anar a buscar aquestes històries a Itàlia, Egipte o la Xina. Les tenim aquí, i et poden portar a trepitjar els llocs per on es desenvolupen les trames, i a conèixer més el propi territori. A «La venjança del bandoler», Besalú és el punt de partida del relat. Però el lector també viatja cap a altres llocs, com els boscos de la muntanya de la Mare de Déu del Mont, la Garrotxa, l’Empordà, ciutats com Figueres, Perpinyà... Pots descobrir un territori de Catalunya que, encara que sembli mentida, és bastant verge.

-De l’experiència com a escriptor d’El pont dels jueus, què n’ha aprofitat ara?

-Mentre feia la promoció de la novel·la anterior, sobretot en clubs de lectura, casals, escoles..., vaig anar rebent els comentaris de la gent, veient què li agrada, què no li agrada. M’agrada tenir en consideració a qui m’adreço, i vull arribar a com més gent millor. Si poden ser cent, que no siguin cinquanta. El contacte directe amb el públic em serveix per veure a qui agraden aquestes històries i què puc fer per satisfer-lo.

-Els lectors són clars i directes?

-En un club de lectura, a Parets del Vallès, no fa gaire, van sortir moltes veus crítiques. Llavors, si parles amb la gent t’acaben entenent. Però és cert que, quan estàs sol llegint a casa, al tren, t’agradaria tenir l’autor al davant i dir-li quatre coses. El contacte amb el lector és enriquidor. Jo ho faig amb col·legues meus de qui llegeixo llibres. Poder discutir sobre els seus textos és genial.

-Dues realitats radicalment diferents i complementàries: les grans xifres de vendes i el contacte amb els lectors.

-El que em sap greu és que el nombre de lectors no surti enlloc. Quan anava a les biblioteques, les directores sovint em deien que el meu llibre és un dels dos o tres més demanats, i que hi ha llista d’espera. Però en cap recompte no surt tota aquesta gent que, amb el boca-orella, fa que la teranyina d’«El pont dels jueus» es vaig estenent. Espero poder-los atrapar també ara.

-Quina és la clau dels llibres supervendes?

-Una mica de tot. Escoltar què et demana la gent, saber-ho transmetre d’una manera planera i directa, però sense ser incompatible amb una riquesa de llenguatge que t’apropi a l’època. La documentació et permet matisar les parts que puguin quedar difuminades d’una època, la guerra del Francès, poc coneguda. També et dona raó de la manera de parlar, els jocs, els rituals... A qui no enganxes per una cosa l’enganxes per l’altra.

-La literatura el retirarà de periodista?

-Ja m’agradaria penjar els hàbits de periodista i dedicar-me a escriure, perquè és evident que em proporciona més alegria i satisfacció. Però també em reca una mica. Sóc en aquest món des dels catorze anys, i ara que veig que una cosa s’està fent més gran que no pas l’altra no sóc prou valent per fer el cop de cap definitiu. Encara sóc una mica covard, però m’agradaria dedicar-me a la literatura plenament. És un gest que tard o d’hora hauré de fer.