En una entrevista concedida a Efe, Argemí ha revelat que "La última caravana" (Edebé) és una novel·la que va començar fa quinze anys pels personatges, però la història va cristal·litzar "quan el govern argentí va decretar per la crisi que el peso valía igual que el dòlar, el que va demostrar que l'economia és una ficció absoluta, que funciona mentre hi creguis.

De fet, a l'Argentina aquesta ficció, recorda Argemí, va funcionar durant un temps generant "un ambient de bogeria, en què la gent vivia per sobre de les seves possibilitats" i que va concloure amb "el tancament de tots els bancs i si els bancs tanquen, no et queda res, Déu va anar a fer la migdiada".

Amb aquest material narratiu, Argemí va construir una novel·la coral, "una història molt convulsa", en què participen expresos polítics -com ell mateix-, prostitutes, cantants de cor i ancians jubilats".

En la trama apareix a més un "absurd" partit polític que reivindica "només dues de les tres banderes de la Revolució Francesa, la llibertat i la fraternitat, deixant de banda la igualtat".

Davant de l'opció d'escriure un assaig, l'autor argentí té clar que "la ficció és el millor vehicle per explicar tota aquesta situació social, molt millor que si te l'explica un sociòleg o un economista, que posen a la defensiva el lector, perquè creu que li estan mentint".

El marc en què Argemí situa la història és la Patagònia, una geografia a la que l'escriptor torna sovint en la seva obra: "Totes les ciutats patagòniques són com illes enmig d'aquesta immensitat solitària, poblades amb un alt percentatge d'immigrants, interns i europeus".

Amb aquest caldo de cultiu, resultava fàcil per Argemí presentar "personatges amb capacitat per crear coses i per il·lusionar-se".

"La última caravana" discorre a més a la ciutat on ell mateix va viure, General Roca, o el seu pseudònim més o menys acceptat de Fiske Menuko.

Posats a qualificar la seva novel·la, Argemí creu que "s'acosta molt a allò que els anglosaxons anomenen 'fantasy', doncs ofereix una mirada de la realitat, però no amb el mirall del realisme, sinó amb un mirall deformat".

L'autor assegura que "no hi ha res que no hagi sortit de la realitat", fins i tot elements com els "sants populars", que poden semblen realisme màgic, però que "en realitat existeixen a l'Argentina".

En última instància, Argemí veu la seva obra com "una novel·la desgenerada, sense gènere, però per la manera com transforma la realitat seria més un 'fantasy', per la manera en que adopta un punt de vista alterat per veure aquesta realitat, que no una novel·la de fantasia".

Al contrari que en la seva novel·la anterior "Patagònia Chu Chu", que era "una novel·la molt densa i dura, perquè la història ho demanava així", la lectura de "La última caravana" resulta, segons la seva opinió, més agradable al lector, encara que es narri una història tràgica.

De fet, Argemí detecta paral·lelismes entre la seva última novel·la i l'estil de la pel·lícula "El verdugo" de Berlanga, "sens dubte el millor director italià del cinema espanyol" en relació amb l'ús de l'humor.

"La última caravana" s'ha convertit a més en la primera novel·la d'Argemí que es publica també a l'Argentina, on tenia molts lectors de la seva obra, comenta.